Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Més vasos comunicants entre l'Església i el món cultural. Aquest és un dels reptes pendents de l'Església segons Núria Iceta. Llicenciada en Història i diplomada en Ciències Religioses, Núria Iceta és coeditora de la revista L'Avenç, presidenta de l'associació d'editorials independents Llegir en Català, membre del patronat de la Fundació Joan Maragall, també de la Fundació Catalunya Religió, i publica setmanalment articles d'opinió a El Periódico. Amb voluntat de visibilitat i reconeixement, continuem així la sèrie d'articles de dones i Església.

Filla de Barcelona, la Núria comença amb set anys al Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica de Catalunya –MIJAC–, i com diu ella, "contigo empezó todo". Del MIJAC va passar al Moviment d'Universitaris Estudiants Cristians –MUEC–, i més tard al Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona –MCPB– on actualment encara hi participa. "El gag és que qualsevol dia el nostre grup de revisió de vida acabarà fent Vida Creixent", afirma en to de broma.

La creació del Centre Abraham

A diferència de molta altra gent vinculada a l'Església a nivell professional o per càrrec, Núria Iceta mai ha treballat en el món eclesial. Reconeguda professionalment en els àmbits culturals i de l'edició, reconeix que una sola vegada ha vinculat feina i fe, durant els Jocs Olímpics de Barcelona l'any 1992 quan va treballar en la creació i gestió del Centre Abraham, un centre de culte ecumènic a disposició dels esportistes a la Vila Olímpica. "Un bolet en la meva trajectòria professional però que sí em va marcar", afirma.

"Recordo que anava a parlar amb budistes, jueus, protestants, i que la meva tasca era a la Vila Olímpica, però també teníem cura de les altres viles, com la de Banyoles i la de la Seu d'Urgell". A Barcelona es tractava de muntar un centre de culte, de cinc religions diferents, durant quinze dies. Des de comprar un buda a la Xina i portar-lo a Barcelona, o una Torà. Dos anys de feina intensa per a ella que després van continuar en un museu i posteriorment a la revista L'Avenç, on porta vint anys.

I tot i que, com dèiem, la trajectòria professional d'Iceta no l'ha fet dins l'Església, sí que ha estat sempre vinculada, d'una manera o altra. Ha format part de diverses iniciatives, com ser membre del Consell Pastoral Diocesà, ser coordinadora de Barcelona del MUEC, implicar-se en Laïcat XXI o actualment formant part de diferents patronats. "Ni en faig bandera de ser creient ni me n'amago", explica, "la meva fe sí que la visc d'una manera més íntima, en un grup de revisió de vida que ens trobem assíduament, però mirant enrere potser sempre he tingut aquest neguit d'intentar que això es vegi d'una manera natural".  

La Núria es mou sovint en ambients diversos i constata que l'Església es veu normalment "com una cosa antiga o inclús freak". Oferint el seu testimoni de manera natural creu que pot donar "una imatge d'Església normal", una manera de dir "ei, soc igual que tu".

I de manera natural parlem amb ella sobre el paper i visibilitat de la dona en l'Església. Iceta confessa que en el dia a dia dels moviments, de les trobades, i fins i tot en les relacions personals sempre s'ha sentit molt còmode dins l'Església. "Inclús en els consells pastorals on hi ha sovint majoria d'homes no em sentia ni més ni menys". En aquest sentit ella no ha trobat la imatge que sovint l'Església projecte cap enfora.  

En canvi sí s'ha pogut sentir discriminada per ser dona fora dels àmbits eclesials i en reunions professionals. Reconeix, per exemple, que en l'àmbit professional té un soci i que quan ell la presenta a algú sovint pensen que el seu soci és el seu cap. "És segur una cosa inconscient, de fons, pensar que per ser més jove que ell i dona ell ha de ser el meu cap".

Fe i cultura, assignatura pendent

I deixant de banda el paper de la dona momentàniament passem a preguntar-li sobre el paper de l'Església avui dia a casa nostra. "És la pregunta que ens hem de plantejar", afirma. Per a Iceta, "el pes de l'Església és tant gran encara ara que en el positiu i en el negatiu es nota tot molt i qualsevol cosa que fa i fem té una repercussió molt gran".

En positiu la Núria té la sensació que més o menys "tothom accepta que hi ha una capil·laritat de presència al costat de la gent a través de la xarxa de les parròquies, de tenir cura de la gent, dels barris". Reconeix que políticament els anys del franquisme "ens van fer molt mal i que encara paguem una mica això, en el sentit que costa explicitar la teva fe perquè no se t'identifiqui amb un tipus de catolicisme, que encara hi és avui, però que no és el majoritari". Recorda que hi ha moltes maneres d'explicitar la fe i la cultura, per a ella, és una d'elles, "i ens ha d'enorgullir".  

A través de l'art ha estat, creu, "una manera que aquest baix continu espiritual estigui sempre present". Hi ha creadors que no s'han amagat d'utilitzar referents religiosos i espirituals, explica, "i això ho hem de potenciar". També és conscient que l'Església pateix sovint d'un problema de coherència i autoexigència. "Nosaltres tenim una exigència moral, i l'hem de tenir, molt més gran que la que pot tenir qualsevol Institució". Està basada, explica, "en una radicalitat, una fraternitat, una justícia. Això, demana, "s'ha de poder defensar en fets i no només en discursos". I és per això que Núria Iceta s'ha sentit sempre més còmode amb els temes que toquen la cultura i la comunicació.

La fe li ha aportat un cert descentrament. "El pensar que un mateix no és el més important. Això m'agrada molt tenir-ho present, sempre pensar més en l'altre que en un mateix. Hi crec molt en això".  Se sent deutora de molta gent que s'ha anat trobant a la vida i que d'alguna manera l'han anat mantenint "en aquest carril de vida", perquè, com diu, "la tendència que un té és a apartar-se". També té sensació de col·lectiu en moltes coses. "A mi m'agrada molt treballar en xarxa, necessito compartir molt amb la gent".

I actualment compartir la fe passa en el seu cas pel grup de revisió de vida i pel moviment de professionals. "Compartir aspectes de la teva professió amb altres creients et pot donar eines per viure millor la teva fe en un medi concret i ajuda a llegir la realitat amb altres ulls".

Les parròquies, centres culturals de trobada

I quina realitat d'Església canviaria, li demanem? La Núria té clar que calen més vasos comunicants entre l'Església i la cultura. "M'agradaria que les parròquies fossin més un centre de trobada", com passa explica a Estats Units o a llocs d'Alemanya.  "Arribar a una comunitat  i que hi hagi una persona amable que t'ofereixi un te, per exemple, aquest tipus de coses les trobo a faltar". Això, creu Iceta, "permetria que la barrera entre l'Església i la societat no fos tan gran com és sovint".

Recorda que actualment hi ha més parròquies de les que es necessiten per nombre de gent fidel que hi va, però en canvi les veu poc utilitzades com a centre de trobada per a la gent. "Jo que canto en una coral m'he trobat massa sovint amb dificultats per cantar dins una parròquia perquè el repertori no era religiós". I en canvi explica que té amics capellans que organitzen projeccions de cinema als locals parroquials. "Cal trencar una mica aquestes barreres per tal que les parròquies funcionin una mica més com un centre cultural, no en el sentit de programar activitats, que no cal, però sí de permetre la permeabilitat entre la fe i la cultura".

I com farem aquesta permeabilitat si no hi ha contacte?, es pregunta. "La xarxa territorial de les parròquies és brutal". Iceta demana que no sigui una excepció que les parròquies acullin actes culturals, "fem-ho que formi part de la vida diària de la gent, i si pretenem que bona part de la producció cultural també s'entengui en aquesta clau, afavorim-ho des de dins". Per què, s'interroga, "si no com li explicarem a la gent que la Passió Sant Mateu està basada en un text litúrgic?".  Quan per exemple veu que Montserrat obre la capella de Santa Cecília perquè Sean Scully faci una intervenció diu: "fantàstic, és un luxe, però és massa l'excepció".