(Glòria Barrete –CR) Les cartelleres de cinema a Catalunya s'omplen cada setmana de noves pel·lícules d'estrena. Algunes són pel·lícules esperades pel gran públic i d'altres que, més modestament, es projecten en cinemes petits, que projecten en versió original o que aposten i ofereixen també pel·lícules i documentals menys comercials o dirigides a un públic molt concret.
A finals de setembre es va estrenar als cinemes de l'Estat Espanyol 'El papa Francisco, un hombre de palabra', un documental dirigit per Wim Wenders i que durant 96 minuts pretén ser "un viatge personal amb el Papa", tal com expressava el cineasta. Catalunya Religió ha parlat amb Joan-Andreu Rocha Scarpetta, degà de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull, doctor en comunicació i història de les religions, coordinador del Fons Filmogràfic de les Religions, i autor del llibre 'Cinema, religions i cultures', de la Fundació Joan Maragall. A Barcelona el documental de Wenders es projecta als cinemes Gran Sarrià Multicines i Verdi Park.
Una mirada amable
El documental sobre el Papa cal recordar que és això, un documental i no una pel·lícula. Wenders presenta la figura de Francesc parlant sobre uns punts específics d'actualitat, però "sense un filtre crític", reconeix Rocha. El director no pretén, pel que es veu al documental, crear cap controvèrsia. "No dona informacions de més sinó que permet al sant Pare parlar de temes diferents que després ajunten i editen". Es tracta, per tant, segons Rocha, "gairebé d'un púlpit", des del qual diverses de les idees pròpies del papa Francesc apareixen en el documental.
Un treball "bonic, molt assequible, molt humà i proper", segons paraules de Rocha, on, com és ja característica del director, hi ha una especial atenció a les expressions de les mans o de la cara, "que complementa molt bé els continguts". Ara bé, aquesta mirada amable sobre el pontífex podria fer, segons Rocha "que una persona o el públic general no vinculat a l'àmbit eclesiàstic trobi el documental absent de crítica amb els temes que hi ha actualment sobre la taula i entorn a l'Església o a la realitat social d'avui". Aquest aspecte crític el documental de Wenders no el té, sinó que el documental "és una mirada molt amable, en coherència amb el director que troba al Papa Francesc com una figura benigna i sàvia".
Com a documental que és, 'El papa Francisco, un hombre de palabra' constitueix una representació real, recull les paraules del papa Francesc, i s'editen posteriorment en un ordre determinat. No estem parlant de cinematografia de ficció, explica Rocha, com serien les altres pel·lícules que s'han fet sobre el pontífex darrerament.
El cristianisme al cinema
Rocha reconeix que el cinema en general, documental o no, "tendeix quan tracta els temes religiosos i sobretot quan es tracta de la representació del papat, a ser tremendament hagiogràfic", és a dir, presenta una vida com una col·lecció de fets, de fites de la vida del personatge, del papa o d'un sant per exemple. Com a resultat d'això, quan un mira aquest tipus de produccions es troba amb una sèrie de realitats molt vinculades a la seva bondat, la seva santedat, la seva saviesa, la manera com afronta determinades qüestions, "però acostuma a ser una producció també molt poc crítica en el sentit que no subratlla aspectes més humans que per exemple trobaríem a faltar si el documental fos de Nelson Mandela, per dir algun personatge històric".
D'un documental sobre qualsevol personatge històric contemporani de relleu esperaríem, reconeix Rocha, "certes llums i ombres". No pel fet de la crítica en ella mateixa, afirma Rocha, sinó "perquè humanitzen al personatge i li donen molta més força al seu missatge".
L'opinió de l'especialista en cinema i religions és que aquesta manca d'element més crític fins i tot en referència a dades i continguts sobre temàtiques més polèmiques "deixa un regust molt agradable". Rocha afirma que el papa Francesc "és un molt bon comunicador", però el documental ho remarca en excés, provocant que quedi "un producte molt tendenciós, un recull hagiogràfic sobre el bé i el que pensa aquesta persona".
Una característica d'aquest documental que no és només un detall particular de Wenders sinó que va en la línia d'una sèrie de produccions que durant els últims vint anys s'han anat produint al voltant de les figures dels pontífexs recents, i que recullen aquesta forma cinematogràfica molt vinculada al món catòlic de remarcar "la part bona, sense incloure aspectes que podrien ser més crítics o més humans".
Un cinema crític, el protestant
Això no passaria, reconeix Rocha, en el cinema o documental protestant, per exemple. Ja pel seu tarannà, el protestantisme tendeix a tenir un aspecte profundament analític. El protestantisme neix de l'anàlisi de les escriptures i el que volen dir a cada persona. "Un públic com el protestant en general no crec que es trobés molt còmode amb aquest tipus de documental i m'atreviria a dir que fins i tot tindria una certa dificultat de ser entès, degut al caràcter que té el documental de tipus més hagiogràfic".
Això, explica Rocha, difereix del cinema pentecostal, que és l'ùltim protestantisme, "que torna a aquestes formes més pietoses o més bondadoses i menys crítiques, tot i que en el protestantisme en general això no es veu habitualment".
En el context de producció cinematogràfica cristiana, no només catòlica, sinó cristiana, el documental, segons Rocha, es posiciona molt en la línia catòlica. "No només perquè el papa Francesc és catòlic sinó perquè segueix unes formes que són pròpies dels documentals i les pel·lícules biogràfiques sobre sants o sobre pontífexs que ja han arrelat com un gènere dintre de la cinematografia catòlica". Això fa que sigui una producció que es trobi còmode en certs àmbits del catolicisme però que en canvi resulti potser menys interessant per àmbits d'altres confessions cristianes o fins i tot de persones no vinculades al món de la fe.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.