Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Direcció General d'Afers Religiosos) Carles-Xavier Noriega (Barcelona, 1964) és enginyer de telecomunicacions i llicenciat en Teologia, especialitat en monàstica. Monjo profés des de 2007 i ordenat de prevere el 2017, dirigeix la revista Studia Monàstica i el programa. L’arpa de David a Montserrat Ràdio. També és responsable del diàleg interreligiós del monestir de Santa Maria de Montserrat i professor a l’ISCREB.

Com es combina una vida monàstica per aprofundir una fe amb el diàleg amb les altres religions?
La vida monàstica és una resposta a una necessitat antropològica. Hi ha una part de la persona que hi té tendència a la transcendència, i en algunes persones aquesta és especialment marcada. És a dir, hi ha una part de la vida monàstica que és comuna en totes les religions: la recerca espiritual, la necessitat d’apropament cap a la divinitat, l’ascesi, l’anar cap a l’essencial. Això fa que el diàleg entre monjos de diverses tradicions sigui més fàcil que entre teòlegs. Nosaltres participem en el diàleg interreligiós monàstic, però no dialoguem a nivell teològic sinó a nivell experiencial, parlem de l’experiència de Déu, de l’espiritualitat i això és més fàcil. Nosaltres no fem diàleg teològic: simplement acollim l’altre. En compartir experiències veus tot allò que és comú. Com diuen en anglès, per entendre l’altre, cal posar-se les seves sabates (put oneself in someone else's shoes). Quan veig una persona d’una altra religió, que viu la seva religió amb profunditat, a mi em convida a anar mes a fons en la meva. Em qüestiona.

Els monjos de les diverses religions que us trobeu, compartiu els mateixos objectius per a la trobada?
Bàsicament, busquem el coneixement, fer-nos amics de l’altre, perquè és la millor manera de comprendre o, si més no, desfer els nusos que són obstacles per a la comprensió entre uns i altres. Això em recorda les primeres divisions en l’Església: al quart concili ecumènic, l’any 451 a Calcedònia, no se separaren tant per falta d’acord com per desconeixement i manca d’enteniment: hi havia un problema de llenguatge i de manca d’empatia. Entre ells no s’entenien, encara que hi hagués una traducció literal. Les divisions no solen venir només de conflictes teològics sinó sobretot del desconeixement mutu.

Però a la societat actual tenim molt més coneixement. 
Tenim més informació, que no és exactament el mateix que tenir més coneixement. Per exemple, aquest desconeixement el podem comprovar quan es parla sobre el terrorisme que es perpetra en nom de l’Islam. Qui són les principals víctimes d’aquest terrorisme? Musulmans. Per tant, en cap cap cas no hem de dir-ne terrorisme islàmic. Aquest desconeixement dóna peu al conflicte i, per tant, el primer que hem de fer és resoldre el desconeixement.

Què aporta la vida monàstica a una persona que ja tenia una professió i la vida encarrilada?
Omple una necessitat vital que malgrat tenir l’agenda atapeïda no aconseguia satisfer. Jo vaig entrar a Montserrat l’any 2000, amb 36 anys. El canvi va ser radical. Al primer moment semblava que havia de renunciar a moltes coses. Més tard, però, veus que algunes d’elles només les has de deixar en un segon pla. Per exemple, en el meu cas, creia que havia de deixar de banda tota la música que havia escoltat fins aleshores i ara em trobo fent un programa de ràdio.

Què us va fer pensar en la vida monàstica?
Vaig entrar per la set de Déu. Amb tot el que feia no en tenia prou. Abans d’entrar al monestir feia moltes coses de caire eclesial: col·laborava molt a la parròquia, portava un grup de catequesi, ajudava al menjador de les germanes de la mare Teresa de Calcuta, feia de voluntari en els pelegrinatges a Lourdes, col·laborava amb les pregàries de Taizé a Barcelona, portava un grup de pregària amb uns amics... Però malgrat fer tantes coses, no en tenia prou. Va arribar un moment que no podia fer res més, a més hi havia la feina, la natació, els amics... i vaig veure que havia de provar-ho.

Què resolia la vida en un monestir?
La gràcia de la vida monàstica és que t’adreça en una mateixa direcció. No porto una vida compartimentada, sinó que tot està relacionat entre si. Dono classes d’història monàstica, faig xerrades sobre la Regla de sant Benet, o d’espiritualitat monàstica. Sóc director de la revista Studia Monastica, d’àmbit internacional en diverses llengües, m’ocupo del diàleg interreligiós del la comunitat, sóc professor a l’ISCREB —assignatura Esglésies Orientals—... Tot lliga, tot està relacionat, tot m’adreça a Déu. Abans feia moltes coses, ara també, però almenys totes van en el mateix sentit. L’origen del terme monjo és μοναχός (monakhos), unitari, el que no està dividit.

Si el monjo es caracteritza per integrar tota la vida, què hi afegeix l’ordenació presbiteral?
Jo vaig entrar al monestir sense intenció de ser ordenat, perquè no sóc de posar-me davant de la gent. De fet, vaig entrar amb la voluntat de no demanar res. Mai no he demanat ser capellà, i quan fa set anys em van ordenar diaca, ho vaig acceptar perquè posava l’accent en el servei. Fer de diaca en la comunitat era posar-se al servei de la comunitat, la qual cosa em satisfeia. 
En canvi, quan em van demanar ser ordenat de prevere, vaig expressar els meus dubtes. Però la nostra Regla diu que l’abat representa el Crist al si de la comunitat, i si el Crist et crida al sacerdoci, tu li diràs que no? Ho vaig consultar i discernir, i vaig descobrir que els motius per dir que no eren insuficients per no acceptar.

Potser acaba sent més bon capellà aquell que ho fa per obediència que el qui ho fa per desig? 
A mi em falta molt per ser un bon capellà! Trobo molt respectable que algú tingui vocació de monjo i prevere ja a l’entrar al monestir. Jo sempre he estat partidari d’un monacat de caire laic, bo i sabent que algú ha de presidir les celebracions. Però cal veure a quina comunitat pertanys, com és, quina projecció té. Si hagués dit que no, hauria estat per no sortir de la meva zona de confort, i això no és un motiu suficient, perquè per davant de les meves inseguretats estan les necessitats de la comunitat.

Com a professor d’història monàstica des del segle IV fins al XXI, potser teniu alguna intuïció sobre quina direcció prendrà?
A Occident, ara ens trobem en una situació complicada, que ja sé que no dic res de nou.

Però no deu ser la primera vegada que el monaquisme es troba en dificultats.
No hi ha antecedents equiparables. Al segle XIX, per exemple, a tota Europa hi hagué grans obstacles per a la vida monàstica, però la societat era cristiana. En general, els atacs contra les comunitats monàstiques no eren tant contra el cristianisme, sinó contra la jerarquia i l’estatus que atribuïen als monestirs, el seu poder econòmic i la seva influència social. En canvi, avui en dia, lluitar contra la indiferència és bastant més complicat. En aquests moments, la societat ja no és cristiana, si més no, no és practicant. Hi ha una davallada de vocacions monàstiques per molts factors: els joves ja no s’ho plantegen perquè la societat ofereix molts atractius amb satisfaccions immediates, cada vegada hi ha menys famílies cristianes, l’opinió pública es posiciona constantment en contra de l’Església... Mantenir la vocació amb tants obstacles no és gens fàcil.

Potser tancaran monestirs, però bé se’n funden de nous.
Sí, però al menys a Occident prenen altres formes. Per exemple, a l’Església francesa sorgeixen moltes comunitats noves, perquè allà el cristianisme és molt militant, petit en nombre però molt convençut i fonamentat en valors tradicionals. Totes aquests noves comunitats són molt més flexibles, més petites, més permeables, voltades de molta gent que els fa costat, amb una espiritualitat molt marcada per les devocions i la pietat popular. Però això potser circumstancial caldrà veure si d’aquí dues o tres generacions s’han consolidat o simplement són fruit del moment. En canvi, el monaquisme tradicional francès també pateix una forta davallada de vocacions. Un altre exemple, als Estats Units i a Anglaterra ha aparegut fa pocs anys el moviment del New monasticism, laics que, sense renunciar a formar una família, s’apleguen en comunitat per viure els valors monàstics amb un marcat caràcter social. El curiós és que aquest moviment es dóna dins de les Esglésies Evangèliques i Reformades que havien rebutjat de ple la vida monàstica fa 500 anys. L’Esperit no deixa de bufar!

És preocupant la falta de monjos joves?
Penso que no és tan important el nombre de monjos, com poder transmetre allò que hem rebut. Som una baula d’una cadena de 1.500 anys i l’important és que hi hagi algú a qui transmetre aquest llegat. El problema del segle XIX a Europa va ser que es va trencar aquesta continuïtat. I quan es va reprendre als anys 30 i 40 del segle XIX, no tenien ningú a qui acudir. L’abadia de Solesmes va renéixer de la mà d’un capellà, reconstruint la comunitat benedictina pràcticament a partir de llibres perquè no tenia cap monjo a prop a qui recórrer per aprendre. El monaquisme actual no és exactament igual que el que hi havia abans, es va perdre molt pel camí.

Per tant, el monaquisme perviurà.
Jo penso que sempre hi haurà monjos i monges, perquè sempre hi haurà persones amb la necessitat d’anar a l’essencial. Per a mi, el monjo és això, anar a l’essencial, el mínim del qual no te’n pots desprendre, tant a nivell material com espiritual, per cercar l’Absolut. Quan arribes al monestir has d’estar disposat a despullar-te de tot el que se t’ha anat enganxant al llarg de la vida. El que no podem saber és quina forma prendrà aquesta vida monàstica.

Com es combina aquesta fidelitat mil·lenària i l’adaptació a l’entorn canviant?
El monjos vivim al marge de la societat, però no fora d’ella. Sempre hi ha contactes. Personalment, porto un programa de ràdio, sóc professor per estudiants laics, em relaciono amb monjos i laics d’altres religions i cultures. A nivell de la comunitat, hi ha Montserrat Comunicació com a exemple de relació amb l’entorn, les nostres publicacions, els serveis que s’ofereixen als pelegrins del santuari, els contactes amb personalitats dels diversos àmbits que passen de visita... També hi ha la formació, que els monjos no acabem en l’etapa d’iniciació sinó que la mantenim al llarg de la vida. Quan els monjos tornem de Roma o d’altres monestirs, aportem a la comunitat tot allò que hem vist i après. No s’ha d’entendre l’estabilitat monàstica com un enclaustrament o un aïllament. Sempre hi ha una comunicació entre dins i fora, i sempre hi ha d’haver un treball personal i comunitari per discernir què és bo i que és superflu en aquesta relació. La veritat és que la relació amb l’entorn és bastant més flexible del que podria semblar, tant ara com històricament.

El programa de ràdio L’arpa de David és una forma de diàleg amb la societat contemporània?
El programa L’arpa de David de Montserrat Ràdio va dirigit a tothom, independentment de les seves creences. S’adreça a aquells als qui els agrada la música i estan oberts al transcendent. És com l’art, que transmet sense paraules perquè les paraules limiten.

Què fa que la música toqui la nostra sensibilitat?
A Montserrat hem rebut cartes de persones que s’han convertit escoltant la Salve. Escoltar aquesta peça ha fet viure una experiència que l’ha portat a la conversió. Potser no entenia què cantaven els escolans en llatí, però el context, la música, l’Escolania o el moment, han fet canviar a aquella persona.
Jo poso en el programa cançons que em toquen el cor i m’han acompanyat en el meu camí, i que vull compartir amb els qui m’escolten. De jove era un gran aficionat a col·leccionar discos, a anar a concerts i, ja al monestir, vaig descobrir la música cristiana contemporània. És una forma de posar a disposició dels altres allò que a mi m’ha ajudat.

A part de la lletra, aquesta música té algun altre element que la singularitzi?
Moltes d’aquestes cançons, majoritàriament de grups americans, estan arrelades a la tradició protestant que sempre ha donat molta importància als himnes i la Bíblia. I, per tant, sovint agafen antics himnes i els reelaboren. Però també n’hi ha d’altres que componen de cap i de nou, amb lletres basades en les Sagrades Escriptures o en els valors cristians. Però no hi ha un criteri musical ni estilístic que diferenciï clarament la música cristiana de la resta. La gràcia del programa és que presentem música desconeguda aquí, de tot tipus de gèneres: rap, electrònica, reggae, rock simfònic, ska... amb un missatge cristià. A veure, quina música t’agrada a tu? Acompanya’m, que segur que trobarem alguna cançó que t’encantarà...