Non habemus Papam

El Papa marxa del Vaticà, però el retindrem, perquè el seu pontificat ha estat prou fructífer per ser memorable. La seva voluntat és deixar la terra vaticana, i, tossut com era, ho ha deixat tot llest per no ser enterrat dins de la basílica de sant Pere. Ha triat una  altra basílica romana, més petita (coneguda com l’espanyola), al centre de la ciutat, entre el Coliseu i Termini. Li té una devoció especial i vol ser sepultat com qualsevol persona. Però ai las, és un Papa, i haurà de veure, postmorten, algunes servituds, com els caps d’estat i de govern que ja s’afanyen per ser allí, a dir-li adéu al Papa de la tendresa, de la misericòrdia, de la pregària -perquè era un Papa molt devot, i el seu activisme social ens ho pot ofuscar-.

El procediment simplificat pel funeral és un alleujament per a la maquinària vaticana, que ara recau en mans del Camarlenc, la figura que s’ocupa de l'administració de la Santa Seu en el període de seu vacant. Es fa rar, saber que el Papa no hi és. Ja no passa com fins fa poc, que n’hi havia dos, Ratzinger als jardins, ja retirat, i Bergoglio regnant. Ara no hi ha Papa. Però se n’ha anat bé, deixant llaços per lligar ben lligada una herència. Els primers que hauran de saber estar a l'alçada són els seus germans cardenals, que deuen haver inclòs camamilla a les maletes que estan fent cap a Roma.

L’Església però està ben acostumada a aquests rituals, i els sol brodar. No em fa por que Roma es col·lapsi, perquè els romans en saben molt, d’urgències i calamitats, i al final sempre se’n surten. Els operatius de vigilància funcionaran, els fidels podran veure i saludar el Papa Francesc (ja no se li pot dir Romà Pontífex ni tots els noms rimbombants que ha volgut eliminar i substituir per bisbe de Roma, Papa o pastor).

On dormiran, els cardenals?

La mort del Papa ha provocat situacions insòlites a Roma. El lloc on els cardenals s’allotgen habitualment quan s’esdevé un Conclave està ocupat. El fet que el cos del Papa descansi a Santa Marta, on va decidir anar a viure abandonant el Palau Apostòlic fa dotze anys, i on ha mort, ha obligat a segellar tot l'edifici, i no s’hi pot dormir. No sol passar que els cardenals divaguin per Roma sense poder-se reunir precisament tots en un lloc on es puguin conèixer (tinguem en compte que alguns d’ells no s’han vist mai, ja que el Papa en va nomenar un grapat fa només uns mesos). Potser això serà una bona ocasió perquè alguns d’ells es trobin en privat (difícil, en una Roma ocupada per periodistes), i comencin a parlar.

Els cardenals s’han de calibrar. Entre ells han d’enraonar. Reunir-se, no només com indica la pel·lícula Cònclave, per idioma o per tendències ideològiques. El fet que es barregin, es trobin, vagin a missa junts, concelebrin, preguin, s’enviïn missatges al mòbil mentre encara el tinguin abans d’entrar a la Capella Sixtina, passegin… és bo pel futur de l’Església, i, de passada, pel futur del món.

El candidat de solvència contrastada

Cal entendre si l’aposta segura (el cardenal Pietro Parolin) és la que més solvència oferirà a l’Esperit Sant, que així donaria per satisfets a molts sectors eclesials: els italians, per suposat. Els diplomàtics. Els curials, que volen un pontífex que conegui la cuina de la Santa Seu I que sigui conegut, que no resulti un “tal Wojtlya” o un tal “Bergoglio, un llatinoamericà, crec”, com es deia a la Sala de Premsa Vaticana quan van sortir papes anteriors. Parolin, solvència contrastada. Un excel·lent diplomàtic que coneix tot el món, que interpreta què pensava el Papa anterior, que sap quines lluites pendents queden a l’Església.

Però el Papa també ha deixat prou indicacions com per sembrar cap a costats insospitats, i els seus gestos estrambòtics de triar per exemple Mongòlia per estar-s’hi dies, on el jove cardenal italià que hi ha, Giorgio Marengo (1974), missioner i prefecte d’Ulan Bator, podria encaixar, tot i que és improbable que els electors triïn a una persona que pot estar molts anys al càrrec. Més números tenen tots els perfils que tenen entre 70 i 79 anys, inclosos el cardenal Omella, que just el dia que es mor el Papa en fa 79. Podria ser un ideal papa durant uns anys. A més, ha dit que es descarta perquè coneix els seus límits, i l’Esperit Sant sol donar joc a qui no té ganes de ser Papa. Sigui com sigui, serà, i un nou Papa governarà aquesta barca en pocs dies. Hi ha noms molt interessants al llistat, i ja els anirem coneixent.

Els italians ja fan les seves explícites apostes per cardenals com Pizzaballa o Zuppi. Que tinguin paciència. Ara és el moment del Papa Francesc, de metabolitzar el seu llegat, de pair la seva reforma, de lamentar que algunes revolucions hagin quedat a mig fer, d’esperar que els processos que ha iniciat no siguin reconduibles. De pregar de manera senzilla, com feia ell, sense parafarnàlies, i de donar gràcies per tant.