FEDAC impulsa la formació en “nous rols per a l'aprenentatge”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(FEDAC) Compromesos amb la innovació educativa i els processos de transformació, educadors de les 24 escoles FEDAC han iniciat durant el mes de gener el “Diploma d’especialització en nous rols per a l’aprenentatge en educació”, impulsat per TeamLabs i la Facultat d’Humanitats i Ciències de l’Educació de la Mondragon Unibertsitatea.

Des de la FEDAC estimulen que a cadascuna de les seves escoles hi hagi un educador amb el rol de shaker, molt vinculat al pla d’innovació educativa #avuixdemà2024. Aquesta figura té com a objectiu sacsejar des de la base els equips educatius de cada centre en pro de l’exploració de noves metodologies, facilitar la innovació i acompanyar els altres docents de l’escola en els processos de transformació i canvi.

En aquest context, el “Diploma d’especialització en nous rols per a l’aprenentatge en educació” permet als educadors shakers de les escoles FEDAC aprofundir en l’abordatge dels processos de canvi en l’organització escolar, així com en les noves estratègies docents que la nova societat del segle XXI demana.

Experts en innovació i educació de TeamLabs i la Mondragon Unibertsitatea

Al llarg d’aquesta formació semipresencial d’un any de duració, els educadors de la FEDAC s’empoderaran en àmbits com el disseny de projectes educatius, comunitats d’aprenentatge, facilitació dels equips docents o innovació en els processos d’ensenyament-aprenentatge, entre d’altres. Aquesta formació universitària destaca, a més, per la seva metodologia activa, ja que potencia la reflexió, l’intercanvi d’experiències des de la pràctica i el desenvolupament d’una visió crítica entre els participants.

L’equip docent d’aquest diploma universitari està format per professors i investigadors de la Mondragon Unibertsitatea del País Basc i del laboratori d’innovació i emprenedoria TeamLabs, a més de comptar amb la col·laboració de professionals i experts educatius d’altres organitzacions.

“A Itàlia els primers ministres poden dir que són catòlics i no passa res”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Valentina Laferrara –CR) La religió catòlica i la política italiana han protagonitzat aquest divendres un cafè virtual amb Darío Menor, periodista i corresponsal murcià radicat a la ciutat italiana de Roma. La trobada forma part del cicle de seminaris sobre Comunicació i Religió organitzats periòdicament per la Fundació Joan Maragall, Catalunya Religió i l'Observatori Blanquerna en Comunicació, Religió i Cultura.

El corresponsal de Vida Nueva, Telecinco i altres mitjans Darío Menor va incidir en el vincle entre la religió catòlica i tres actors polítics italians. “Matteo Salvini –senador– és l'exemple més brutal de la relació entre la religió i la política”, va assegurar Menor i va argumentar que en els seus discursos el polític acostuma a mostrar-se amb símbols religiosos o a esmentar a Jesús. No obstant això –va continuar– l'ús que Salvini fa de la religió “és partidista” perquè “no fa cas quan el papa Francesc parla d'immigració” i es presenta “com el defensor dels ideals cristians en la mateixa línia que poden fer altres líders europeus, com Jean Marie Le Pen, a França”.

Per Menor, un altre actor polític interessant en termes religiosos és Giuseppe Conte, president del Consell de Ministres d'Itàlia, que va considerar estretament lligat a la figura del pare Pius. “Conte va anar a San Giovanni i Rotondo, on hi ha el Santuari del Pare Pius, i va passar allà més d’un dia fent entrevistes; i quan va estudiar a Roma, ho va fer en una residència als afores dirigida pel cardenal Silvestrini”, va explicar el periodista després de subratllar la “devoció” d'Itàlia pel pare Pius, que es troba a tot arreu, des dels bars a les botigues passant pels cotxes o pòsters a locals públics.

Finalment, el periodista va parlar de l’economista i recentment nomenat primer ministre italià, Mario Draghi, a qui va considerar en sintonia amb el papa Francesc perquè a més d’haver tingut un ensenyament basat en l’espiritualitat i haver mantingut la fe, “Draghi ha mostrat importància per l'impacte de les polítiques en els sectors més pobres”.

Després d'aquesta reflexió, els assistents van intervenir amb preguntes, entre elles, la de director de la Fundació Catalunya Religió, Jordi Llisterri, sobre com es veu des del Vaticà la situació política catalana. “Les crides que ha fet el Papa Francesc en aquest sentit han estat sempre a favor de la unió”, ha indicat Menor i ha afegit que la posició del Summe Pontífex és no involucrar-se en aquest tema.

També va intervenir el capellà Antoni Matabosh, president del GTER i president emèrit de la Fundació Joan Maragall. Matabosch, després de destacar l’obertura dels ministres italians en declarar-se catòlics, va qüestionar el suposat descens de la població catòlica a Itàlia. “A Itàlia, els primers ministres poden dir que són catòlics i no passa res –no els treu ni se’ls suma vots– perquè l'Església està present a la societat”, va sostenir Menor. I, en aquest sentit, hi ha afegit que hi ha capacitat per escoltar tot i tenir pensaments o creences diferents. També va indicar que, si bé el nombre de catòlics practicants disminueix al país, això es contraresta amb la forta influència de l'Església en la societat.

La directora de l'Observatori Blanquerna en Comunicació, Religió i Cultura, Míriam Díez, va apreciar que les congregacions religioses se sentin reconegudes pel papa Francesc. Menor hi va coincidir i va afegir que això passa perquè agraeixen que se les hagi deixat de veure amb aquesta mirada tan crítica que,  en una època i amb el cardenal Rodé al capdavant de la congregació per la vida religiosa hi havia hagut a Roma.

L'última –i esperada– pregunta de la trobada va ser sobre les possibilitats que el papa Francesc visiti Espanya. “Tant l'Església com el poder polític i la població d'Espanya volen que el Papa faci aquesta visita”, va assegurar Menor, i després va recordar que l'últim a parlar d'això va ser el bisbe d’Àvila José María Gil Tamayo. “Va dir que el Papa prefereix anar a països petits, empobrits o amb esglésies minoritàries, i Espanya no sembla encaixar amb aquesta agenda”, ha assenyalat el corresponsal al Vaticà, encara que va assegurar que això no vol dir que no vagi a fer una petita visita. De moment, Francesc ha decidit viatjar a l’Iraq a principis de març, quedant la seva agenda condicionada al que permeti la situació sanitària actual.

Menor va explicar també el seu periple com a corresponsal per Egipte abans d’anar a Roma, on ja fa més d’una dècada que resideix. I va destacar que gràcies a la Fundació La Caixa va poder fer un Màster en Islam al Canadà: “Tinc especial agraïment a Catalunya també per aquest motiu”, va afegir-hi.

Neix la Fundació Pere Casaldàliga, memòria i continuïtat de les seves causes

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Claretians) L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga i la família Casaldàliga fan un pas endavant i assumeixen el compromís de mantenir viva la memòria del bisbe claretià Pere Casaldàliga. Per donar continuïtat a les seves causes i preservar el seu llegat han creat la Fundació Pere Casaldàliga. Aquest dimarts 16 de febrer a les set del vespre, coincidint amb l’aniversari del naixement del religiós, es presenta la nova fundació. L’acte serà presentat per la periodista i directora de Catalunya Religió, Laura Mor, i es podrà seguir en directe des del canal de Youtube de la Llibreria Claret.

“Sabem que vivim temps complexos i que la tasca no serà senzilla, però, potser per això mateix, hem decidit mantenir-nos més esperançats i més units que mai al voltant d’una Fundació que vol ser altaveu del missatge i les causes que en Pere Casaldàliga ens ha llegat”. Així ho expliquen en una carta conjunta el claretià Joan Soler, president de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga, i Glòria Casaldàliga, presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga. Sis mesos després de la mort del bisbe Pere, les dues entitats llegeixen en aquest traspàs “un buit irreparable”, però alhora també una responsabilitat.

El naixement de la Fundació Pere Casaldàliga respon al compromís de mantenir el valor de la vida, l’obra i les causes d’aquest català universal. El seu treball es concretarà amb projectes editorials, arxivístics, culturals, educatius i de sensibilització, així com amb el suport projectes de cooperació per la promoció de la justícia i la pau.

“Vetllarem pel bon nom de Pere Casaldàliga i el seu missatge”

La nova entitat tindrà fronts d’actuació al Brasil i a Catalunya per tal de mantenir viva la història de vida del bisbe. El seu objectiu és preservar, aprofundir i difondre el pensament de Pere Casaldàliga promovent estudis, investigacions, conferències i reunions de persones interessades en el llegat del bisbe. “El llegat de Pere Casaldàliga és molt ampli i l’objectiu de la Fundació és preservar-lo, donar-lo a conèixer i continuar-lo. A més, vetllarem pel bon nom de la figura de Pere Casaldàliga i el seu missatge”, ha explicat Glòria Casaldàliga.

En la continuïtat de les seves lluites apunten la col·laboració activa en la defensa de les causes del bisbe, la lluita contra l’emergència climàtica, la causa indígena o l’enfrontament i denúncia de la pobresa i les seves causes. Al Brasil, la Fundació també contribuirà a reforçar la tasca de l’Associació ANSA, de São Félix do Araguaia, que treballa en la recuperació ambiental de zones de l’Amazònia que han estat destruïdes degut a la implantació d’agroindústries dedicades a la monocultura de la soja. Des de la Fundació es donarà suport, per exemple, a la construcció d’hortes per alimentar les famílies que viuen a l’Amazònia i s’organitzaran periòdicament cursos, reunions i conferències tant de formació tècnica com política.

Il Papa ha nominato la catalana Margarita Bofarull membro ordinario della Pontificia Accademia per la Vita

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) C’è anche una catalana tra i quattro nuovi membri della Pontificia Accademia per la Vita. Si tratta di Margarita Bofarull. Religiosa del Sacro Cuore, laureata in Medicina e in Teologia, è professoressa di Teologia morale della Facoltà di Teologia di Catalogna, presidente dell’Institut Borja di Bioetica dell’Università Ramon Llull, professoressa di Teologia morale all’Università centramericana José Simeón Cañas (El Salvador), e delegata della pastorale di fede e cultura dell’Arcidiocesi di Barcellona. 

Nella figura di Bofarull (Barcellona, 1961) viene valorizzata la sintesi tra teologia morale e bioetica. Si tratta di una nomina diretta del S. Padre Francesco in linea con la volontà di indirizzare l’Accademia per la Vita nella definizione degli obiettivi “strategici” di lavoro e studio inclusi nella Lettera Humana Communitas del 2019.

“Mi emoziona molto, la considero immeritato ma allo stesso tempo mi impegna ancora di più a favore della vita, cosa di cui sono molto grata” ha detto la religiosa sulla sua nomina. Dal 2013 faceva già parte dei “membri corrispondenti” dell’Accademia, nominati dal Consiglio direttivo. Ora, però, con la nomina pontificia, diventa un membro di pieno diritto di questo organismo vaticano.

 

Flor Pluma: “L’esperança ens urgeix a curar amb misericòrdia”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(URC) Aquest 11 de febrer se celebra la 29a Jornada Mundial del Malalt. Són moltes les congregacions religioses dedicades al servei assistencial als malalts. Entre aquestes, destaca la congregació de Sant Josep de Girona, fundada per Maria Gay i Tibau l’any 1870. Des del Perú ens arriba el testimoni d’esperança de la germana Flor Pluma, de les religioses de Sant Josep de Girona. Destinada a la localitat d’Arequipa, és la Superiora Local de la comunitat “Sembradoras de Paz” i és directora del Centro Médico San José de Tiabaya.

Religioses i el servei assistencial a Arequipa

Flor Pluma explica que treballa en una “casa cune”, per a nens i nenes i alhora al centre mèdic. Atenen als malalts als consultoris i també es realitza acompanyament de malalts i atenció d’infermeria al domicili, educació sanitària i pastoral d’escolta.

Segons explica la religiosa, els habitants de la localitat d’Arequipa pateixen molta pobresa, i les germanes miren de donar-los un cop de mà. “Hi ha moltes famílies pobres que treballen al camp, moltes de les quals són explotades”, explica la religiosa.

Actualment, a Arequipa, la situació dels hospitals està col·lapsada per la pandèmia i s’han instal·lat a les cases dels mateixos pacients. “Capacitem a un membre de la família perquè tingui cura del seu familiar malalt i ens mantingui informats per si es presenta alguna emergència”, explica.

Un amor misericordiós

La germana Flor Pluma exposa que la seva font d’esperança enmig d’aquest context, i ara més amb la Covid-19, és Crist. “Crist ens ha acompanyat durant aquest temps per ajudar-nos i ens ha dit: ‘no et preocupis, estic amb tu no tinguis por’. Això ha fet que el nostre interior es faci fort”.

“L’esperança viscuda, ens urgeix a curar amb misericòrdia, a alleujar els sofriments dels malalts amb un amor especial”, explica la religiosa. “Com si ho fes una mare amb el seu fill malalt amb tendresa i abnegació”. Segons Flor Pluma, “l’esperança les porta a veure el Senyor a la cara dels que pateixen, oprimits per la malaltia”. “Una esperança que cada dia ens recorda que per això ens hem consagrat a Déu, per ajudar en els hospitals, geriàtrics, centres mèdics …en seus domicilis”, afegeix.

“Avui són els afectats per aquest virus la nostra prioritat i estem pendents d’ells des que inicien el tractament fins que acaben, gràcies a Déu, amb resultats favorables”.

Rere el cansament, l’alegria

Aquest coneixement que Crist és present, les acompanya a ella i a tot l’equip mèdic. Conviuen amb aquesta font d’esperança “vetllant amb la fundadora Maria Gay i Tibau, a Crist en el sagrari i en l’oració i, després, al germà malalt”. “Aquesta Esperança és una crida que implica cansaments i fatigues si, però també immenses alegries que ens empenyen cada dia a servir amb alegria”, afegeix.

“In Italia i primi ministri possono dire di essere cattolici e non succede niente”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Valentina Laferrara –CR) La religione cattolica e la politica italiana sono stati protagonisti venerdì scorso di un incontro virtuale con Darío Menor, giornalista e corrispondente di Murcia che da tempo vive a Roma. L’incontro fa parte del ciclo di seminari su Comunicazione e Religione, organizzato periodicamente da Fondazione Joan Maragall, Catalunya Religió e Osservatorio Blanquerna su Comunicazione, Religione e Cultura.

Menor, corrispondente di Vida Nueva, Telecinco e altri mezzi di comunicazione, si è concentrato sul legame tra la religione cattolica e tre protagonisti della vita politica italiana. “Matteo Salvini – senatore – è l’esempio più brutale della relazione tra religione e politica” ha assicurato, spiegando che nei suoi discorsi, il politico è solito mostrarsi con simboli religiosi o citare Gesù. Nonostante ciò, ha continuato, l’uso che Salvini fa della religione “è di parte” perché “ignora il Papa quando parla di immigrazione” e si presenta “come il difensore degli ideali cristiani sulla stessa linea di altri leader europei, come Jean Marie Le Pen in Francia”.

Per Menor, un altro protagonista politico interessante in termini religiosi è Giuseppe Conte, l’ex premier che ha considerato molto legato alla figura di Padre Pio. “Conte è stato a S. Giovanni Rotondo, dove c’è il santuario di Padre Pio, e vi ha trascorso più di un giorno a fare interviste. Quando studiò a Roma, lo fece in una residenza diretta dal cardinale Silvestrini (Villa Nazareth, ndt)” ha spiegato il giornalista dopo aver sottolineato la “devozione” italiana per padre Pio, le cui immagini si trovano ovunque, dai bar ai negozi fino alle auto o ai poster nei locali pubblici.

Infine, ha parlato del nuovo primo ministro Mario Draghi, che considera in sintonia con Papa Francesco perché oltre ad aver avuto un’istruzione basata sulla spiritualità e aver mantenuto la fede, “Draghi ha mostrato attenzione per l'impatto delle politiche sui settori più poveri”.

Il direttore della Fondazione Catalunya Religió, Jordi Llisterri, ha chiesto come si vede dal Vaticano la situazione politica catalana. “Gli appelli che ha fatto Papa Francesco in questo senso sono stati sempre a favore dell’unione” ha risposto Menor che ha aggiunto come la posizione del Sommo Pontefice è di non farsi coinvolgere in questo argomento.

Don Antoni Matabosh, presidente del GTER e presidente emerito della Fondazione Joan Maragall, dopo aver sottolineato l’apertura dei ministri italiani nel dichiararsi cattolici, ha posto la questione della presunta diminuzione della popolazione cattolica in Italia. “In Italia – ha sostenuto Menor – i primi ministri possono dire di essere cattolici e non succede niente, non gli toglie e non gli aggiunge voti, perché la Chiesa è presente nella società”. In tal senso, ha aggiunto che ci sono margini per ascoltare tutti e avere opinioni o fedi differenti. Ha anche segnalato che, sebbene il numero di cattolici praticanti nel paese diminuisca, questo contrasta con la forte influenza della Chiesa nella società.

La direttrice dell’Osservatorio Blanquerna su Comunicazione, Religione e Cultura, Míriam Díez, va apprezzato il fatto che le congregazioni religiose si sentano considerate dal Papa. Menor ha concordato con lei e ha aggiunto che questo succede perché sono grati che si sia smesso di guardarle con uno sguardo critico come avveniva in passato, con il cardinale Rodé alla guida della Congregazione per la vita religiosa.

L’ultima – e attesa – domanda dell’incontro è stata sulla possibilità che il Papa visiti la Spagna. “Sia la Chiesa che il potere politico e la popolazione spagnola vogliono che Francesco faccia questa visita” ha assicurato Menor, ricordando che l’ultimo a parlarne è stato il vescovo di Avila, José María Gil Tamayo. “Ha detto che il Papa preferisce andare in paesi piccoli, poveri o con chiese minoritarie e la Spagna non sembra rientrare in questa agenda” ha concluso il corrispondente vaticano, sebbene questo non significhi che non possa fare un breve viaggio.

L'empremta de l'Escola Pia a la vida d'Arcadi Oliveres

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Escola Pia) L’any 1952 aquest país era un altre país. No havien passat ni 13 anys del final d’una Guerra Civil que havia deixat al seu pas mort i morts. Els seus ciutadans i ciutadanes s’enfrontaven a la repressió social i política, a la carestia econòmica i moral que comportava la dictadura que es va imposar. Però en les esquerdes i els marges, la vida es capfica a brotar. Aquell curs, l’Arcadi Oliveres i els seus companys començaven pàrvuls a l’Escola Pia Nostra Senyora, del carrer Diputació de Barcelona. I malgrat la grisor d’aquella època, el record que té l’Arcadi dels seus anys d’escola és ben lluminós, ple de noms com els del Lluís M Xirinacs i el Francesc  Botey, cançons en gallec o basc, algun curs de català, paraules com democràcia o relacions nord-sud. L’any 1963, l’alumne Arcadi sortia al món, camí de la universitat, ‘marcat de per vida’. Encara avui reconeix l’empremta i la petjada del que allà va aprendre i dels educadors que el van acompanyar: una manera de mirar el món, d’entendre’l, d’estimar-lo, d’implicar-s’hi que l’han convertit en un referent com a professor universitari i militant de la no violència per a moltes generacions.

Com arribes a l’Escola Pia? Quin record en guardes?

El meu pare havia estudiat a l’Escola Pia Sant Antoni, perquè de nen vivia en aquell barri. Després, vivíem a l’Eixample i jo vaig començar en aquesta escola, a pàrvuls i vaig sortir en acabar el que llavors en dèiem el PREU. Sens dubte, l’escola de llavors era diferent de l’escola d’ara… però és que la meva també era diferent de la de l’època. Pel fet d’haver anat a l’Escola Pia del carrer Diputació vaig tenir uns privilegis que no hagués tingut en l’ensenyament oficial. Les matèries oficials eren les mateixes, però no el professorat. Després, ja de gran, vaig saber que els escolapis, durant la dictadura, van acollir als seus claustres professors represaliats pel règim per haver format part de la Universitat de la República. Eren experts que havien d’exiliar-se o buscar-se una feina per sobreviure perquè els van fer fora de les càtedres. T’ho imagines? En teníem un de llatí, Garcia Polsa, que venia de la Universitat de València, i en recordo un altre, en Solé… Els seus coneixements però també la seva militància republicana, el seu pensament crític, es reflectia en les seves classes.

Però hi ha dos noms concrets.

Dins del llistat de professorat n’hi ha dos que em van marcar i per motius diferents. En Xirinacs, amb qui vaig continuar treballant anys, i en Francesc Botey.

En Xirinacs…

No el recordo d’una matèria concreta. A tots dos els teníem de tutors, entre classe i classe, i això feia que compartíssim moltes hores… Al voltant dels meus 13 anys, i sempre dins dels límits que es podia en aquella època, va fer canvis. Per exemple, va canviar el rés del rosari pel que avui en podríem dir ensenyament sobre les autonomies espanyoles. Escoltàvem cançons en gallec, ens parlava d’Andalusia… I ens va ensenyar les primeres nocions de democràcia. Recordo que ens va dir: «Això és una classe i una república. Sabeu què fan, a les repúbliques? Voten un president (el que fèiem nosaltres era escollir un delegat…)” i aquest nomenava ministres com el de Cultura (que s’ocupava de la biblioteca) o el d’Esports (que s’ocupava d’organitzar els partits). Així ens va ensenyar com funciona una democràcia. Vaig aprendre la pau i la no violència.

I en Francesc Botey…

El vaig tenir quan jo feia PREU. Pobre home! Era missioner i en el seu any sabàtic, en lloc de descansar, el van posar a ensenyar-nos. Ell el que tenia ganes era d’explicar-nos la seva missió i no matemàtiques o física. I així va ser que vaig descobrir el que en dèiem el tercer món i les relacions nord-sud i el subdesenvolupament.

El Batxillerat i el PREU franquistes…

Eren un infern, però el meu no… El darrer any ens van dir: «Ara, anireu al món i volem que el conegueu abans». Ens van fer uns cursos especials de català –que llavors era prohibit a l’escola– i unes conferències aïllades que no eren sobre el Montseny o… No, no… ens parlaven de la lluita de classes, sindicalisme, marxisme… I tant que allò em va deixar preparat per la universitat i per la vida!

Aquests aprenentatges van marcar-te a l’hora d’escollir la carrera universitària?

Home, jo volia fer Polítiques! M’havien introduït cap allà. Però el meu pare era un pare molt de la seva època: un fill que val per estudiar, que estudiï Enginyeria. I allà vaig acabar. Me n’anava cada tarda al cine i ho vaig suspendre tot. Al juny, amb les notes, vaig anar al pare: «Ho veus?, no serveixo…» I clar, em va obligar a anar a una acadèmia tot l’estiu: pencar totes les vacances! Al setembre vaig provar una tàctica diferent. Vaig aprovar-ho tot. «Ja ho tinc, pare!». Vam arribar a un acord. Em va deixar fer la doble militància.

Doble militància?

Enginyeria i, tot i que Polítiques era impensable –només hi havia facultat a Madrid i saps qui era el degà? Un tal Manuel Fraga!– em vaig apuntar a Econòmiques. Hi havia un edifici allà al final de la Diagonal amb un nom a la façana: Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials. Però només a la façana: a dins no es feia res ni de Polítiques ni de Comercials, però… Per satisfer el pare, durant dos anys ho vaig compaginar i després ell ja va veure que era la meva vocació i em va deixar…

Però al final vas arribar a Polítiques?

A la vida he tingut molts privilegis… molts. Un? Treballar a la UAB, durant 26 anys, fent de professor d’Economia a la Facultat de Polítiques! Ho vaig aconseguir! Envoltat de politòlegs tot el dia…

Acabes la carrera i comences de professor universitari…

Què va! No ho diries mai, però abans vaig treballar 10 anys d’una altra cosa… El pare va morir als sis mesos de llicenciar-me. Ell es guanyava la vida amb un negoci familiar… així que vaig esdevenir empresari. Calia subsistir i calia pensar en la mare i en quatre germans petits… Vaig ser un mal empresari, la veritat, pèssim. Sumat a la crisi del petroli… el que vaig acabar fent va ser anar descapitalitzant l’empresa, tancant-la de mica en mica. El 79 estava tancada per fi!

I llavors…

Llavors em vaig preguntar… què he de fer a la vida? Tenia només una breu experiència prèvia en un servei d’estudis comarcals econòmics i m’havia agradat però…. Ja havien tancat! Vaig mirar a La Vanguardia, els anuncis, com feia tanta gent. Vaig trobar-ne un de petit que deia: «Es necessita professor d’economia en una filial de la UAB a Sabadell». Una petita escola i hi vaig anar un any. Em van contractar sense experiència perquè estaven a punt d’acabar el curs… Vaig passar 9 anys a l’escola, un a la facultat d’Econòmiques, que no em va agradar gens, i 26 a la facultat de Polítiques. 36 anys dedicats a la docència.

Però tu has tingut dues vocacions, dues professions… la de professor i la de militant.

La de militant és derivada de l’època que em va tocar viure. Als 60 es va tancar el SEU, llavors ve la Caputxinada i el sindicat clandestí… i em vaig implicar en moviments socials a la universitat. Jo venia de l’escoltisme, de les associacions de veïns, de la visió del món dels escolapis… Tot va acabar en aquest compromís social i polític –mai en cap partit, eh?– que em va portar a militar en fundacions i on…

Per què? Només fruit de l’època?

Si la societat t’ha donat alguna cosa –i a mi m’ha donat molts privilegis–, cal tornar! Una família que em va donar formació, que em va ajudar a col·locar-me… jo havia de respondre!  I vaig vincular-me a molts temes com el de cristians pel socialisme, la pau, el desarmament… Però bé, on he militat molts anys i on vaig començar va ser en una entitat  que ja no existeix a Catalunya però sí al món: Pax Christi. Tot i el nom, al 1966 ja dèiem NO a l’OTAN. Un grup petit però súperactiu. Encara viu un dels membres, en Joan Botam amb 95 anys, caputxí… Vaig treballar molt, vaig agafar responsabilitats i vam organitzar la marxa de la llibertat (versió rural de l’Associació al crit de «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia»)… per l’Escala, La Seu….Tenia dues vessants: la pau i les llibertats fonamentals i el desenvolupament econòmic. Vam desaparèixer perquè la gent se’n va anar com a regidors… i llavors vaig entrar a Justícia i Pau, l’any 1982, on vaig continuar amb responsabilitats fins el 2016, i avui en sóc membre. En seré fins que em mori. Treballem els drets humans, el tema de presons…

Et vas tornar a trobar amb en Francesc Botey, ara anomenat Pancho…

Sí, sí… gairebé anecdòtic. Jo tenia oncles republicans exiliats a Mèxic que van fer fortuna. Ara et cases, em van dir, i nosaltres no pensem tornar a Espanya fins que no mori Franco. Volem conèixer la teva dona. El nostre regal: el viatge pagat. I ja que érem allà i havia esbrinat que en Pancho estava a Querétaro… vaig demanar a uns cosins que hi volia anar. Un diumenge vam anar-hi. El meu cosí no havia estat mai –deia– en aquell Mèxic, imaginat! En Botey, amb el seu burro, va baixar a dir la missa en un poblet i ens hi vam trobar, i vam compartir. I quan venia a veure la família aquí, fèiem per veure’ns. Al final ha estat amb el seu germà Jaume amb qui he tingut molt tracte, ens hem trobat a tants llocs…  No he tingut una relació intensa amb l’Escola Pia però durant temps, quan em cridaven, jo anava a fer aquelles conferències que es feien abans al PREU per explicar el món. Ara, relacions personals amb gent com l’Enric Canet, clar que en tinc…

Inscripció oberta al curs de formació de Catalonia Sacra

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Catalonia Sacra) El curs de formació de Catalonia Sacra d'aquest 2021 ha obert inscripcions. Malgrat totes les circumstàncies adverses propiciades per la Covid-19, Catalonia Sacra creu que és important “no desistir en l’organització de les activitats culturals, que són element fonamental de la nostra societat”. S'aposta per mantenir l'esperit i singularitat del curs, que combina la formació teòrica amb visites “in situ”. Evidentment, el calendari previst pot ser modificat en funció de l’evolució de la pandèmia i de les restriccions que les autoritats determinin aplicar. El curs tindrà places limitades i s'aplicarà un protocol actiu de seguretat i higiene per frenar la Covid-19.

La primera sessió es farà l'1 de març a l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (Bisbat de Sant Feliu de Llobregat). La segona sessió serà a l'església prioral de Sant Pere de Reus (Arquebisbat de Tarragona) i es farà el 26 de març. La tercera sessió s'ha programat el 30 d'abril al monestir de Pedralbes de Barcelona (Arquebisbat de Barcelona) i la darrera sessió es farà el 21 de maig a l'església de Santa Maria de Barberà (Bisbat de Terrassa).

El curs compta amb reconeguts professors com Marc Sureda, Montserrat Pagès, Joan Rosàs, Xavier Solà, Maria Garganté, Andreu Muñoz, Jaume Massó o Josep Bracons. La inscripció pel curs ja està oberta i es fa individualment per a cada una de les quatre sessions. Les persones vinculades a les esglésies de la xarxa de Catalonia Sacra i els alumnes que han participat en edicions poden gaudir de descomptes en el preu.

Els bisbes parlen de la campanya de Mans Unides

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Amb el Dia del dejuni voluntari, comença avui divendres 12 de febrer la 62a Campanya de Mans Unides, amb el lema "Contagia solidaritat per acabar amb la fam". Aquesta institució de l’Església catòlica fa 62 anys que lluita contra la fam, la pobresa, el subdesenvolupament i les seves causes, alertant la nostra societat de la tragèdia de la fam en moltes persones del món actual, promovent iniciatives per atendre programes i projectes dels pobles amb majors carències en el desenvolupament econòmic i social i recordant a totes les comunitats cristianes el seu deure d’ajuda i solidaritat cap als germans del que anomenem tercer i quart món.

La campanya d’enguany de Mans Unides se centra a denunciar les conseqüències que la pandèmia del coronavirus està tenint entre les persones més vulnerables del planeta i ens parla d’enfortir les comunitats i de dotar les persones de recursos per accedir als aliments, a l’aigua, a la higiene, a l’educació, a la sanitat… i d’assolir-ho amb la solidaritat i el bé comú, les eines que fan possible que les comunitats afrontin per si mateixes els problemes que viuen. Aquest cap de setmana, a totes les Diòcesis amb seu a Catalunya, es recolliran fons per a diversos projectes de desenvolupament que Mans Unides enguany vol sufragar per a la millora de la vida i la seguretat sanitària de moltes famílies del Tercer món.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la campanya de Mans Unides, així com de la Quaresma, del document «Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?» i de l’humanisme cristià actiu.

Sis de les cartes dominicals parlen de la campanya de Mans Unides. El cardenal Joan Josep Omella, diu que “la gran crisi sanitària de la Covid-19 s’ha convertit en un fenomen multisectorial i mundial, que agreuja diferents crisis fortament interrelacionades, com la climàtica, l’econòmica, la migratòria i també l’alimentària”. Afirma que “lamentem haver de commemorar un any més una jornada contra la fam al món, una jornada en què les xifres i estadístiques ens sacsejaran i entristiran, una jornada en què no comprendrem per què al segle XXI encara hi ha fam al món”. Recorda que “hi ha 815 milions de persones al món que estan subalimentades en l’actualitat”, que “la malnutrició causa el 45% de les morts en els nens menors de cinc anys” i que “als països en desenvolupament, 66 milions de nens en edat escolar primària van a classe amb fam”. Manifesta que “alimentar-se és un dret”, però que “per a moltes persones és un veritable luxe”. Expressa que el papa Francesc “no amaga la decepció que li causa observar el món ple de desigualtats entre països que neden en l’abundància i d’altres que s’ofeguen en la misèria” i “ens retreu que de la fam tots en som responsables”. Destaca que “acabar amb la fam i la pobresa és precisament l’objectiu de Mans Unides, una institució de l’Església que treballa en projectes de desenvolupament en molts països del món” i que “aquest també és l’objectiu que recull el nostre Pla Pastoral Diocesà: l’opció pels pobres”. Finalment, ens anima a “col·laborar en la col·lecta de la 62a campanya de Mans Unides” que “es fa a totes les parròquies i centres de culte de la nostra diòcesi”, demana que “entre tots, contribuïm a erradicar la fam al món” i agraeix als amics de Mans Unides el seu compromís i que ens recordin que “hi ha germans nostres que ens necessiten”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que “amb la col·laboració de tots, durant la crisi s’han pogut incrementar les ajudes d’aliments i de roba, de l’àmbit energètic i també del sistema educatiu”, però que “hi ha molts llocs del món on les conseqüències de la pandèmia són molt més greus i la dependència de les organitzacions solidàries és incomparablement més gran”. Afirma que “és en aquests llocs on actuen moltes organitzacions, entre elles, Mans Unides”, l’Organització No Governamental de Desenvolupament, catòlica, formada per voluntaris, que “segueix ferma en la seva lluita contra la fam, la misèria, la desigualtat i l’exclusió, i, sobretot, contra les causes que les produeixen i les estructures injustes que les mantenen”. Manifesta que enguany Mans Unides “ens recorda vivament que les xifres de la fam i la pobresa s’han empitjorat a causa de l’actual pandèmia, i que les comunitats més vulnerables no tindran assegurat l’accés a les vacunes per a fer-hi front”. Constata que “és en Jesús i en el seu missatge on troben la força per a comprometre’s a favor dels més necessitats” i que “és la seva  petita aportació en la construcció de la fraternitat, en el projecte de Déu per al món, que exigeix viure en justícia i solidaritat”. Finalment, diu que “ens cal fer molta pedagogia, educar petits i grans en una “cultura de la solidaritat” compromesa en la lluita contra la pobresa i l’exclusió, promovent les “condicions de vida digna” per a tothom” i que “per a treballar en la construcció d’aquest altre món que és possible, Mans Unides necessita la nostra col·laboració” i demana que “siguem generosos”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “hi ha una tendència fàcil en la nostra manera de judicar i analitzar, per la qual tendim a pensar que el nostre enemic fonamental són altres persones o sistemes imperants en la societat”, però que “el principal desafiament que tenim és admetre que l’enemic està dins nostre” i que “el repte més gran que se’ns presenta per a construir una societat més justa i solidària és vèncer l’individualisme desintegrador”. Afirma que “es pot constatar com el «jo» s’ha anat imposant a la consciència del «nosaltres», que està en el fonament no solament de l’ésser de l’Església sinó també dels pobles i nacions” i que “tot això posa en perill el mateix fonament de la nostra societat”, ja que “hi ha el perill de passar de la democràcia a l’egocràcia, que duu irremissiblement a la desintegració moral, com també a la soledat i al buit interior”. Manifesta que “necessitem una mirada més àmplia: sortir del nostre jo i pensar en els altres, en el bé comú, en els drets dels més pobres i rebutjats”. Recorda que “l’organització Mans Unides, amb la seva Campanya contra la Fam, ens fa eixamplar la nostra mirada vers tants milions de persones que, en el nostre món i en aquest segle XXI de la tecnologia i la globalització, no tenen a l’abast tots aquells béns necessaris per a poder viure amb la dignitat pròpia de tota persona humana”. Destaca que “la mirada dels cristians sobre ells ha de ser, com no es cansa de recordar-nos el Papa, la de la fraternitat”. Finalment, demana que acollim la crida a “sortir del nostre individualisme” i que “siguem generosos a compartir els nostres béns amb els qui més els necessiten”, ja que “amb la nostra generositat, sortint de l’individualisme, fem un món més solidari i fratern”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que li agradaria que “totes les parròquies i institucions eclesials de la diòcesi ens unírem a aquesta campanya per conscienciar-nos sobre aquest fenomen tan inhumà i injust, que ens hauria d’avergonyir a tots i que, a més, s’ha vist agreujat per la pandèmia del coronavirus i les seues conseqüències”. Expressa que “tenim una ocasió per compartir els nostres béns i solidaritzar-nos amb els qui més ho pateixen” i que “Mans Unides ens recorda cada any que els cristians no podem romandre indiferents davant aquesta situació, sinó que hem de ser solidaris”. Afirma que “aquest compromís és una exigència de la nostra dignitat humana, compartida amb els qui viuen les conseqüències de les injustícies que impregnen les estructures del nostre món”, que “solidaritat significa que cadascú de nosaltres, segons les circumstàncies, s’ha de sentir responsable dels altres” i que “el fet de pertànyer a una mateixa naturalesa ens hauria de portar a pensar en l’altre i a contribuir al desenvolupament autèntic de tota persona”. Manifesta que el nostre compromís “hauria de ser permanent i portar-nos a generar actituds, estils de vida i maneres de consum compatibles amb la protecció de la dignitat de tots”. Finalment, diu que “estaria bé que no oblidàrem unes paraules del papa Francesc en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium: «Els més afavorits han de renunciar a alguns dels seus drets per a posar amb major liberalitat els seus béns al servei dels altres» (190)”, ja que “d’aquesta manera, la solidaritat deixaria de ser un gest aïllat i es convertiria en una actitud que caracteritze tota la nostra vida: no prendre cap decisió pensant únicament en nosaltres mateixos, sinó tenint sempre presents als altres”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “795 milions de persones passen fam en el món” i que “d’aquestes, 780 milions es troben als països subdesenvolupats, i la resta –uns 15 milions– són als països considerats rics (dins l’anomenat quart món)”, és a dir que “una de cada vuit persones segueix patint fam i malalties relacionades amb l’escassa o deficient alimentació”. Es pregunta “com és possible, en el segle XXI, que continuï aquesta situació” i n’esmenta els principals motius: la pobresa i l’exclusió; el deute extern asfixiant dels països pobres; el canvi climàtic (la sobreexplotació de la terra, la desforestació, el malbaratament de l’aigua, la contaminació… afecten directament el clima i incideixen en el problema de la fam); els conflictes armats i els desplaçaments; el no finançament dels governs a l’agricultura… Es pregunta també què podem fer davant aquesta problemàtica i respon que “cal tenir la convicció que si multitud de persones aportem la nostra ajuda podem avançar en la lluita contra la fam”, “exigint als nostres representants polítics que aportin el 0,7 % del PIB per lluitar contra la pobresa”, valorant que “els nostres governs acullin i regulin el flux de persones desplaçades”, actuant “com a consumidors responsables dels aliments”, afavorint “els productes del comerç just” i col·laborant amb “la campanya contra la fam en el món, promoguda per Mans Unides amb la nostra aportació econòmica”. Informa que al bisbat de Girona “se’ns han adjudicat dos projectes: un a Zàmbia i l’altre a Uganda, ambdós a l’Àfrica”. Finalment, diu que “intentar fer coses senzilles davant del gran problema de la fam és l’única manera de lluitar-hi i de col·laborar per aconseguir més fraternitat i igualtat”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “un any més, ens toca prendre consciència de tots els éssers humans que viuen en el llindar de la pobresa, pregar per ells i col·laborar econòmicament per a pal·liar la seva situació”. Recorda que amb la solidaritat i el cultiu del bé comú, “les comunitats locals d’arreu poden afrontar per si mateixes els problemes que viuen”, ja que “no necessiten que els solucionem els problemes”, sinó que “necessiten un cop de mà per a junts tirar endavant”. Afirma que “ara, més que mai no podem construir un món només per a nosaltres, fet a la nostra mida sinó que hem de construir un únic món, on tothom pugui viure amb dignitat, on la mirada i l’objectiu final sigui l’amor fratern i el bé comú”. Manifesta que “el compromís de Mans Unides, esperonat enguany per l’encíclica del papa Francesc, “Fratelli tutti”, és lluitar contra les múltiples facetes de la fam i la pobresa perquè sigui possible un món bo per a tots”, que “només un canvi en els nostres cors, des de la solidaritat i el bé comú, podrà treure les persones de la pobresa, l’exclusió, la violència o l’explotació” i que “l’acció de Mans Unides suma en aquesta direcció fent possible projectes concrets i pràctics”. Finalment, recorda que “Jesús ens demana que no passem de llarg, que com el bon samarità ens aturem, ens commoguem i actuem amb caritat” i que “com ens diu el papa Francesc a “Fratelli Tutti” 67: “davant de tant dolor, davant de tanta ferida, l’única sortida és ser com el bon samarità””.

Dues de les cartes dominicals parlen de la Quaresma. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “dimecres que ve és Dimecres de Cendra” i que “comencem la Quaresma, temps per a renovar la fe, l’esperança i la caritat”, tal com “ens exhorta el Papa Francesc en el seu Missatge quaresmal”, un missatge que ens vol donar a conèixer. Afirma que “el dejuni, la pregària i l’almoina, han de ser les condicions i l’expressió de la nostra conversió pel que fa a la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat”. Diu que “la fe ens crida a acollir la Veritat i a ser testimonis, davant Déu i davant els nostres germans i germanes”, que “la Veritat és un missatge que rebem i podem comprendre gràcies a la intel·ligència del cor, obert a la grandesa de Déu que ens estima abans que nosaltres mateixos en siguem conscients” i que “aquesta Veritat és Crist”. Manifesta que “és l’Esperit Sant, com aigua viva, aquell que Jesús donarà en abundància en el Misteri pasqual, i que infon en nosaltres l’esperança que no defrauda” i demana que “en l’actual context de preocupació en què vivim i en el qual tot sembla fràgil i incert, refem l’esperança, dirigim la mirada a la paciència de Déu, que continua tenint cura de la seva Creació”. Afirma que “la caritat, viscuda seguint les petjades de Crist, mostrant atenció i compassió per cada persona, és l’expressió més alta de la nostra fe i de la nostra esperança” i ens demana que visquem “una Quaresma de caritat, tenint cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa”. Finalment, diu que “la Quaresma ha de ser camí de conversió i pregària; compartició dels nostres béns; per reconsiderar la fe que ve del Crist Ressuscitat, l’esperança animada per l’alè de l’Esperit, i l’amor que es renova en el cor misericordiós del Pare”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla de la Quaresma, “un temps del calendari litúrgic molt important per tots els cristians”, un temps que “perdura entre nosaltres”. Recorda que “als que som grans, als dubtes actuals sobre la Quaresma, s’afegeixen els records ombrívols de la nostra adolescència, on eren més abundants les prohibicions que les autoritzacions, on la felicitat pel seguiment de Jesús s’ocultava rere les mortificacions imposades”  i afirma que “no pot haver-hi contradicció en tot això” i que “tenim unes obligacions, però també una llibertat que assumeix amb satisfacció i alegria el seu compliment”. Manifesta que “segurament aquest temps de pandèmia que ens embolcalla amb el dolor, la incertesa i la mort ens impulsa a parlar només de les coses negatives de la vida”, però li agradaria proposar-nos “un canvi en les paraules i en les actituds”. Expressa que “necessitem ara més que mai la proximitat al Déu que ens estima i que ens salva” i que “necessitem recobrar la joia per seguir les orientacions de Jesucrist”. Afirma que “és possible mostrar el rostre més amable del nostre Déu, manifestar la satisfacció de la nostra fe i de la nostra caritat, i presentar els aspectes més positius del nostre quefer quotidià” i diu que “de cap manera pot estar renyida la forma de lluitar contra l’egoisme, concretat en l’oració, el dejuni i l’almoina, amb el permanent somriure de sortir a la trobada amb el germà”. Finalment, ens convida a “llegir el Missatge de Quaresma d’enguany que ha escrit el papa Francesc”, titulat ““Mireu, estem pujant a Jerusalem…” (Mt 20,18). Quaresma: un temps per renovar la fe, l’esperança i la caritat””.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “a la llum del Concili Tarraconense, en el document publicat el mes passat els bisbes subratllem que l’Esperit del Senyor ens ha de guiar cap a una Església que estigui més atenta als pobres i als qui viuen a les perifèries”. Pensa que “és el repte més greu i urgent que tenim plantejat” i que “ens el planteja el mateix Evangeli i la mateixa societat”. Diu que en el nou document, els bisbes recorden que “a l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, el papa Francesc fa una afirmació que ja li va sortir del cor tan bon punt va esdevenir bisbe de Roma: «Desitjo una Església pobra per als pobres» (n.198)”, que “el Papa convida tota l’Església a considerar els pobres com a propers, com a primer proïsme nostre, com els qui Déu escull com a amics seus i preferits del seu Regne” i que “l’Església ha de ser “casa dels pobres”” i “ho ha de ser donant alhora testimoni de transparència, honestedat i justícia social, tenint cura de la creació i entenent l’ús dels propis béns com a servei i disposició per als altres (Concili Tarraconense, resolucions 87 i 91)”. Demana que preguem perquè Déu multipliqui els fruits de la feina de Mans Unides i ens sensibilitzi per un món més solidari i fratern i demana al Senyor que rejoveneixi en esperit i en edat els seus voluntaris. Manifesta que “la comunicació de l’Evangeli en les perifèries, tant geogràfiques com existencials, en les realitats de dolor i de solitud, ha de ser l’objectiu primer de la missió evangelitzadora de l’Església”. Finalment, diu que en aquest punt cabdal l’Església “ha de baixar a l’arena de les conclusions concretes”, ja que “el seguiment de Jesús té unes conseqüències socials pràctiques”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que el testimoniatge de l’Organització Mans Unides del qual parlava la setmana passada “obeeix a tot un esperit que s’havia forjat a Europa els anys previs, contemporanis i posteriors de la Segona Guerra Mundial, com una necessitat de respondre a la immensa deshumanització que havien provocat les dues grans dictadures: el nazisme i el comunisme”. Afirma que “els cristians van veure que en l’origen de la deshumanització hi ha l’oblit de Déu fet home; que la negació del veritable Déu, deixa l’ésser humà submergit en una solitud dramàtica” i que “l’Esperit cridava a reconstruir Europa i la societat en general, segons l’humanisme cristià”. Manifesta que “coneixem l’ideal humà en Crist per mitjà de l’estudi, la meditació i l’aprofundiment de la seva persona i la seva doctrina”, que “a més conreem la nostra adhesió, la nostra fe, a aquest ideal mitjançant la trobada viva amb Ell en l’oració i la litúrgia”, però que “alhora ens sentim cridats a actuar concretament en la vida d’acord amb ell”. Recorda que “la vida i l’acció que responen a allò que entenem per humanisme cristià es desenvolupen fonamentalment en l’àmbit públic” i que “es tracta de traslladar a diferents espais de la vida social, ni més ni menys que l’ideal humà descobert i viscut en Crist”. Finalment, diu que “sovint els qui diuen inspirar-se en la fe o en l’humanisme cristià per al seu compromís en el món, adés es queden en discursos de belles paraules, adés actuen oblidant la font d’aquest humanisme i l’experiència de la trobada viva amb Jesucrist”, però que “així no podrem esperar cap transformació real, ni compromisos arriscats, ni testimoniatges il·luminadors, ni veritables avanços en l’autèntica humanització del món”.