La Sagrada Família obrirà també els divendres i amplia els horaris de visita

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Sagrada Família) A partir d'aquest divendres, 18 de juny, la basílica de la Sagrada Família amplia el seu horari i obrirà les seves portes de divendres a diumenge de 9 a 18 hores. Les entrades ja es poden adquirir a la pàgina web de la basílica.

El temple va reobrir les seves portes als visitants el darrer cap de setmana de maig, amb un èxit d'assistència: pràcticament 5.000 persones van visitar l'emblemàtica església en només 48 hores. La basílica portava set mesos de tancament i inicialment només estava oberta els dissabtes i diumenges de 9 a 15 hores. Si la previsió continua amb bons resultats com fins ara, a banda d’obrir els divendres, dissabtes i diumenges, les pròximes setmanes la Junta Constructora de la Sagrada Família es plantejarà una fase d’ampliació progressiva dels dies i horaris de visites.

Tal com es va anunciar, l’obertura queda subjecta a possibles alteracions segons l’evolució de la situació sanitària, els canvis en les mesures del Procicat i garantint sempre la viabilitat de les visites.

'Els frarets' distribueixen 1.100 panets beneïts en la festa de Sant Antoni de Pàdua

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Curcó -Bisbat de Lleida) El Santuari de Sant Antoni de Pàdua dels Franciscans de Lleida, ha celebrat aquest cap de setmana la seva festa Patronal. Ho ha fet com ja és tradició amb la benedicció de 1.100 panets, al finalitzar la celebració de les Eucaristies de la festa i posterior distribució entre els fidels. Durant tota la jornada els devots de Sant Antoni han pogut adquirir també aquets panets beneits a la porta del santuari franciscà.

A l’Eucaristia de les 12 del migdia, celebrada pel guardià del convent, Joaquim Recasens, s’ha referit a Sant Antoni de Pàdua com un home de fe i un referent pels cristians d’avui: “tant de bo tinguéssim la fe Sant Antoni, amb una bona collita de blat i de mostassa”, fent així esment a la Paraula de Déu. El celebrant l’ha recordat també com a patró dels paletes i del sector de la construcció.

La celebració ha conclòs amb el cant de l’antífona de la festa de Sant Antoni de Pàdua, que els franciscans d’arreu del món canten en aquest dia. Tot seguit, Recasens ha impartit la benedicció als fidels amb la relíquia del Sant, davant la impossibilitat de donar-la a venerar com és tradició i d’acord amb les mesures sanitàries per la pandèmia encara vigents. Tot seguit s’ha procedit a la benedicció i posterior distribució dels “panets de Sant Antoni” entre tots els fidels que han assistit a al celebració i de la qual s’han ocupat els Terciaris Franciscans.

“Mans a la feina” al cor del Raval

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Servei Solidari) "Al Raval, mans a la feina" és un projecte desenvolupat per Servei SolidariImpulsem, SCCL, gràcies al finançament de Barcelona Activa en el marc de la convocatòria Impulsem el que fas 2020.

Durant aquest curs, un grup d'adolescents i joves migrats que han arribat sols han participat en un itinerari de formació prelaboral mitjançant tallers teòrics-pràctics dels oficis professionalitzadors en el sector de la rehabilitació i construcció amb criteris d'eficiència energètica com fusteria i aïllament, instal·lacions elèctriques i tractaments de pintura. Els joves als quals s'adreça el projecte són aquells que per edat i pel baix nivell lingüístic, per la situació administrativa en què es troben i per la manca de formació laboral tenen dificultats per poder accedir al sistema educatiu reglat i al món laboral.

Per posar en pràctica tot el que han après, han dut a terme diferents intervencions en entitats i institucions del territori, això ha suposat una acció innovadora amb una intenció de coneixement i d´ajuda mútua, de treball cooperatiu, que ofereix espais de coneixement i d´intervenció diferents, generadors de vincles, xarxes de confiança i activació ocupacional.

Una de les últimes intervencions que han fet ha estat "La barraca de Fira", una demanda de la Fundació Interacció i l'Associació Carabutsí, per tal de poder oferir activitats artístiques i culturals de manera itinerant per tot el districte en el marc del Projecte Arnau Itinerant.

Lluitar contra la violència de gènere forma part de l’anunci integral de l’Evangeli

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Vídeos

(CR) Des de la coordinadora de dones creients Alcem la veu s’ha fet una proposta de pregària per les misses d’aquest cap de setmana. El text s’ha fet circular a través de les WhatsApp i altres xarxes socials. La proposta es fa per incorporar a les pregàries dels fidels. Dona suport a les dones víctimes de la violència coincidint amb l’impacte social de l’assassinat de les dues nenes de Canàries pel seu pare.

“No volem callar davant d' aquest horror” o “erradicar aquesta xacra que fereix i mata, que puguem anar a les causes més profundes i aturar-les”, són alguns de les idees que recull la pregària. Alhora, serveix per demanar “fermesa i rotunditat” als cristians per erradicar aquesta xacra social.

També han fet públic un breu manifest en què demanen “una denúncia pública i explícita per part de l'Església institució que es tradueixi en pràctiques concretes de solidaritat efectiva”. Consideren que la lluita contra la violència de gènere “forma part de l’anunci integral de l’Evangeli” i que “és un imperatiu urgent”.

El febrer d’aquest any, el papa Francesc també va dedicar la seva crida mensual a l’oració a pregar per les dones víctimes de la violència.

Podeu llegir el manifest a continuació:

La Coordinadora de Dones Creients Alcem la Veu, davant la greu violència que estan patint tantes dones i llurs fills i filles volem manifestar que:

- Lluitar contra la violència de gènere, com la crua realitat que és, que emmalalteix greument i acaba matant les dones, combatre-la i donar resposta a aquesta xacra forma part de l’anunci integral de l’Evangeli.

- La solidaritat de l’Església amb les dones, el reconeixement ple de la seva dignitat i l'abandonament del silenci davant d'aquestes violències és un imperatiu urgent. Aquesta infàmia és resoldrà amb noves relacions socials no patriarcals.

Des de la Coordinadora ALCEM LA VEU caminen cap a una espiritualitat de la revolta davant el menyspreu a la vida i el cos de les dones.

Desitgem una denúncia pública i explicita per part de l'Església institució que es tradueixi en pràctiques concretes de solidaritat efectiva.

--

Pregària proposada pr diumenge 13 de juny:

PROU ASSASSINATS‼️

Pregària per fer a les misses del 13 de juny de 2021 Fes-la córrer, proposa-la a la teva celebració.

 

Preguem per totes les dones, nens i nenes que pateixen la brutalitat de la violència masclista. Perquè no podem ni imaginar el seu dolor. Perquè no volem callar davant d' aquest horror.

Preguem perquè com a societat puguem erradicar aquesta xacra que fereix i mata, que puguem anar a les causes més profundes i aturar-les.

Preguem perquè com a Església sapiguem denunciar-les amb fermesa i rotunditat.

Perquè creiem en un Déu que és amor i en volem ser testimonis.

Testimonis d'una fe en Jesucrist que ens fa  reclamar justícia perquè tots tinguem vida i vida en abundància.

 

 

Un curtmetratge revela la faceta més mediambiental de Gaudí

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(U. Abat Oliba CEU) Una mirada mediambiental sobre els elements arquitectònics i escultòrics de la Sagrada Família: això és el que proposa el curtmetratge ’Creation in Gaudí’, que es presentarà el divendres 18 al migdia, a l’Aula Magna de la Universitat Abat Oliba CEU.

A través de les explicacions de l’arquitecta Chiara Curti, l’obra revela la concepció de Gaudí de la naturalesa i la seva preocupació per la cura de la creació. L’obra fa que la Sagrada Família parli de la idea que Gaudí tenia de la naturalesa i com hi veia a l’ésser humà. 

Es posa de manifest, així, la faceta més ’mediambientalista’ de l’arquitecte modernista. De fet, l’atenció per la qüestió climàtica és un dels senyals d’identitat de l’autora d’aquesta producció audiovisual, María Laín. Aquesta activista climàtica, filòsofa i artista és també membre del moviment Christian Youth for Climate, que tracta de transmetre l’aportació genuïnament cristiana sobre la cura del medi ambient. 

El curtmetratge connecta amb la filosofia d’aquest moviment i s’ha realitzat amb el patrocini de la Fundació Cultural Ángel Herrera Oria i el suport de l’Associació Catòlica de Propagandistes. En l’acte de presentació del dia 18 intervindran tant l’autora, María Laín, com l’arquitecta Chiara Curti.

Avui 12 de juny celebrem el centenari de l’ordenació presbiteral del capellà valencià D. Vicent Garrido Pastor, que ha estat definit pel canonge de la catedral de València, Miguel Payà, com “un mestre espiritual i un  prevere diocesà que ocupà un lloc de primer ordre en la vida de l’Església particular de València, en tota la part central del segle XX”.

Càritas i la Fundació Roca i Pi donen suport a l’acció social de les parròquies de Badalona

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació Llegat Roca i Pi) Càritas Diocesana de Barcelona, la Fundació Llegat Roca i Pi, nou parròquies i una comunitat religiosa dels arxiprestats de Badalona i una fundació de l’església Adventista que distribueixen aliments signen un conveni de col·laboració.

L’acord es concreta en una aportació econòmica de 30.000 € anuals a cada parròquia o comunitat que aporten a parts iguals Càritas i la Fundació Roca i Pi.

El centres que distribueixen aliments són les parròquies de Mare de Déu de La Salut, Sant Jaume, Sant Antoni de Pàdua, Mare de Déu del Roser, Santa Maria, Sant Josep, Sant Sebastià, Mare de Déu de Montserrat, agrupació parroquial de Sant Francesc d’Assís-Santa Clara-Sant Crist de Canyet, Quart Món de la comunitat dels Pares Carmelites i Fundació Adra.

Josep Anton Caubet, responsable de l’acció social de la Fundació, va remarcar que era la primera vegada que se celebrava una trobada d’aquestes característiques i va subratllar la importància d’atendre personalment les famílies vulnerables: “Escoltar-les amb amabilitat és la millor manera de començar a ajudar-les”. Mercè Darnell, responsable d’ajuda a les necessitats bàsiques de Càritas Barcelona, va explicar que avui les famílies no poden cobrir les seves necessitats a causa del treball precari i atur, una baixa protecció social i la fragilitat humana. Atès que les prestacions públiques han anat en descens, s’està dialogant amb Ajuntaments amb bons resultats, com en el cas de l’Hospitalet de Llobregat.

Darnell va explicar també que “a l’arquebisbat hi ha 90 parròquies que distribueixen aliments” i que “es va implementant el sistema de targetes moneder, de la qual fou pionera ja fa tres anys la parròquia de Santa Maria de Badalona, va passar a la de Sant Josep i s’ha anat estenent per a d’altres parròquies”. Les targetes moneder es carreguen mensualment amb un import determinat per tal de poder adquirir aliments i productes de neteja. Aquest sistema ajuda les famílies a que puguin seguir comprant on sempre ho han fet, que triïn allò que mengen segons les preferències i necessitats personals, culturals i de salut i que cuinin i mengin en família. Alhora és una fórmula discreta que preserva l’autonomia personal. Amb tot, “d’altres parròquies i comunitats prossegueixen amb el format habitual de repartir aliments entre famílies vulnerables, que també evita el malbaratament dels excedents alimentaris.”

Al seu torn, Anna Selva, responsable de Càritas al Barcelonès Nord, va subratllar que “allà on posem l’atenció, posem també l’energia” i que, per tant, “cal focalitzar”. Mijail Acosta, director general de la Fundació Llegat Roca i Pi, va expressar satisfacció per la celebració d’aquest acte que culmina mig any d’intercanvi de criteris entre professionals i voluntaris per a una millor distribució d’aliments a Badalona. El president de la Fundació, Mn. Jaume Aymar, va dir que aquell era un acte d’Església perquè feia visible la cooperació entre les parròquies, Càritas Diocesana i la Fundació Roca i Pi per a l’ajuda a famílies vulnerables i que la presència a la reunió de la Fundació Adra feia visible allò que el Papa Francesc anomena “ecumenisme de la solidaritat”.

La Fundació ”la Caixa” dona un milió d’euros al Banc dels Aliments

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Fundació “la Caixa”) La segona edició de “Cap llar sense aliments” ha arribat al milió d’euros recaptats en poc més d’un mes. Els bancs dels aliments de Catalunya han registrat un increment de la demanda d’un 30 % l’últim any. Per això, la Fundació ”la Caixa” ha decidit doblar la quantitat actual i donarà un milió d’euros addicional. Això sumarà, per ara, un total de dos milions d’euros que es distribuiran entre els diferents bancs dels aliments de l’Estat per ajudar les persones més afectades per la pandèmia.

La Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb CaixaBank, va impulsar a l’abril l’acció solidària “Cap llar sense aliments” per pal·liar les conseqüències més extremes de la pandèmia.

Segons la Federació Catalana de Bancs dels Aliments, la demanda d’ajuda va augmentar prop d’un 30 % després del començament de la pandèmia i els bancs dels aliments de les quatre províncies van atendre 60.000 persones més que l’any anterior. Actualment, s’està donant assistència a 256.000 persones a través de 636 entitats socials col·laboradores. Per això, la Fundació ”la Caixa”, CaixaBank i els bancs dels aliments fan una crida a les empreses i a la societat espanyola perquè continuïn mostrant solidaritat amb les persones que més ho necessiten.

“La crisi sanitària comença a remetre gràcies a la vacuna, però l’emergència social persisteix. La ciutadania ha respost amb generositat a aquesta acció indispensable perquè les famílies més vulnerables tinguin cobertes les seves necessitats bàsiques. Hem d’afrontar aquesta situació ajudant-nos els uns als altres, i per això la Fundació ”la Caixa” hi aporta un milió d’euros més”, ha anunciat el president de la Fundació ”la Caixa”, Isidre Fainé.  

Compromeses amb l’acció, milers de persones s’han sumat a la repercussió del moviment #CapLlarSenseAliments; entre aquestes hi ha diverses celebritats, com ara el xef Ferran Adrià, la model Vanesa Lorenzo i l’actor Antonio Banderas, que han contribuït a donar visibilitat a la iniciativa a les xarxes socials i a destacar el compromís dels bancs dels aliments.

La primera edició de “Cap llar sense aliments” va recaptar l’any passat, en un moment excepcional marcat per la pandèmia, un total de 2,4 milions d’euros, als quals es va sumar un milió addicional aportat per la Fundació ”la Caixa”. L’acció va recaptar 700.000 euros a Catalunya, amb els quals es van aconseguir 785 tones d’aliments. 

Nous col·lectius demanen ajuda als bancs dels aliments

Arran de la pandèmia, s’ha detectat que el perfil de persones que acudeixen als bancs dels aliments s’ha ampliat: ja no necessiten aliments només les persones en situació de pobresa severa, sinó també famílies que abans de la crisi tenien rendes mitjanes o baixes, i parelles joves que han perdut la feina.

Un 30 % de les persones que han sol·licitat ajuda durant el primer any de pandèmia no l’havien necessitada mai fins ara, segons es desprèn del darrer estudi de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. A més, aquesta situació es podria agreujar, segons els bancs dels aliments, si no es produeix un repunt en la recuperació econòmica quan acabin les mesures excepcionals de protecció social, com els ERTO. Tots els ciutadans poden mostrar el seu suport econòmic a famílies en situació de vulnerabilitat que es veuen obligades a recórrer als bancs dels aliments.

Els bisbes parlen de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, així com de la creació d’una nova parròquia, del proper Sínode dels Bisbes, de l’existència eucarística, de l’origen de les diòcesis, del testament vital, del respecte als altres, de Càritas en temps de pandèmia i de les catecolònies.

El cardenal Joan Josep Omella, diu que la litúrgia és “una extraordinària mestra de la fe i de l’espiritualitat” i que li sembla “exemplar que el calendari litúrgic actual hagi posat, en dies successius, una festa dedicada a Jesús i una dedicada a la seva Mare”: la solemnitat del Sagrat Cor i la memòria del Cor Immaculat de la benaurada Verge Maria. Afirma que “l’’Església celebra sempre la sobreabundància de l’amor de Déu Trinitat, que es dona en Crist i per l’Esperit Sant” i que “si la solemnitat del Corpus es relaciona amb el Dijous Sant, la del Cor de Jesús es relaciona amb el Divendres Sant, com una prolongació i contemplació dels misteris de Crist que ens salven”. Expressa que “Jesús ha reparat la humanitat davant Déu” i que “l’’Església s’uneix a aquesta reparació amb la fe, amb l’esperança, amb l’amor i amb les obres de caritat que procuren la justícia”. Subratlla que “Ia litúrgia ens dona una bona lliçó quan l’endemà de la celebració del Sagrat Cor ens proposa recordar la del Cor Immaculat de la benaurada Verge Maria” i diu que “el culte a aquesta advocació procedeix de sant Joan Eudes i va ser propagada, sobretot, per sant Lluís Maria Grignion de Montfort”. Recorda que “sant Antoni Maria Claret va ser un gran impulsor de la devoció al Cor de Maria i va anomenar «Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria» la congregació que va fundar a Vic l’any 1849”. Manifesta que “les celebracions del Sagrat Cor de Jesús i del Cor de Maria recorden que l’Església viu de l’amor del Déu Trinitat i que ha de tenir un cor maternal envers tots i, especialment, envers els vulnerables”. Finalment, demana “la intercessió de la Mare de Déu: «Santa Maria, Mare de Déu i mare nostra, ens acollim a la teva protecció, lliura’ns de qualsevol perill, oh Verge gloriosa i beneïda»”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “una vegada acabat el temps pasqual, celebrem tres solemnitats que són una invitació a l’adoració, a la lloança i a la gratitud al Senyor: la festa de la San­tíssima Trinitat; el Corpus Chris­ti i el Sagrat Cor de Jesús”. Diu que “el text evangèlic que s’ha proclamat en­guany en la solemnitat del Sagrat Cor és l’episodi de la llançada que ens narra l’e­vangelista sant Joan: quan el Senyor ja ha expirat, un dels soldats, en un gest d’acar­nissament, li traspassa el costat dret amb una llança i, d’una manera misteriosa, el costat obert es converteix en una font de la qual raja sang i aigua”. Expressa que “en la sang i l’aigua que brollen del cos­tat traspassat es revela el sentit profund de tota l’existència de Crist, que ha arribat a la seua ple­nitud en el moment de la mort, i se’ns mostren les gràcies que brollen de la Creu, que es vessen sobre tota la humanitat”. Destaca que “l’’episodi de la llançada conté un missatge teològic: per mitjà de la mort de Crist i gràcies a ella, nosaltres rebem el do de l’Esperit Sant i, amb Ell, tots els dons que ens venen de la Creu: el perdó dels pecats, la vida nova dels fills de Déu, la comunitat dels deixebles en la qual ens inserim pel baptisme, l’Eucaristia que ens uneix al Senyor…”. Finalment, constata que “el costat traspassat del Senyor es con­verteix en icona d’un amor tan ample, tan llarg, tan alt i tan profund «que transcendeix tot coneixement» i que només es pot comprendre des de la fe i l’amor a Ell” i afirma que “el Cor de Crist ha despertat en molts cristians aquesta fe i aquest amor ajudant l’Església a créixer en santedat, que és el que de veritat l’en­grandeix”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que diumenge 13 de juny “els cristians de Segur de Calafell estan de festa”, ja que “després de més de quaranta anys d’haver-se constituït la tinença de la Mare de Déu de l’Assumpció, depenent de la Parròquia de Sant Cristòfol de Cunit”, en el marc d’una Eucaristia que celebrarà amb tots ells, “aquesta tinença es constituirà en parròquia”. Afirma que “el factor decisiu per a la creació d’una parròquia és la consistència del grup humà que sol·licita la institució” i que “si la parròquia d’on s’ha de fer la segregació no s’hi oposa frontalment, la nova entitat sorgeix sense dificultat, com ha estat en el cas de Segur de Calafell”. Recorda que “el Dret Canònic afirma que «pertoca únicament al bisbe diocesà erigir, suprimir o canviar les parròquies», però que per a portar-ho a terme «ha d’escoltar el Consell Presbiteral»”. Adverteix que “la creació d’una parròquia no vol dir treballar isoladament en relació amb les altres parròquies o comunitats veïnes” i que “convé potenciar la tasca conjunta en el marc del treball que s’està portant a terme entre els preveres, religiosos i religioses, i laics i laiques del conjunt de parròquies i del mateix arxiprestat”. Desitja que “a la nova Parròquia de l’Assumpció s’hi pugui aplegar amb il·lusió renovada «la família de Déu com una fraternitat animada en unitat» i, en comunió amb el seu rector i els altres pastors, «es reconegui i promogui sincerament la dignitat dels laics i la responsabilitat pròpia que els correspon en la missió de l’Església»”. Finalment, demana que “l’Esperit Sant rejoveneixi la nostra Església per mitjà de les nostres parròquies”, felicita “de cor la nova comunitat parroquial de Segur de Calafell” i prega perquè «esdevingui una llar de fraternitat cristiana, una llar oberta i acollidora de totes aquelles persones que vulguin apropar-s’hi i formar-ne part».

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, informa que “el proppassat mes de maig es va fer públic l’itinerari sinodal aprovat pel Sant Pare Francesc per a la XVIª Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, que ha de tenir lloc a l’octubre de 2023 amb el tema: «Per una Església sinodal: comunió, participació i missió»”. Afirma que “el Papa fa notar que el camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”, que “sinodalitat remet a l’essència mateixa de l’Església, a la seva realitat constitutiva, i s’orienta a l’evangelització” i que “és una manera de ser eclesial i una profecia per al món d’avui”. Expressa que “fer camí junts, és voler escoltar junts l’Esperit Sant, en tots els àmbits de la vida de l’Església”, que “el procés sinodal ple només existirà veritablement si s’hi impliquen les Esglésies particulars” i que “per això el proper camí sinodal s’inicia amb una obertura solemne i s’articula en tres fases”. Diu que “l’obertura serà al Vaticà els dies 9-10 d’octubre de 2021 i a cada Església particular el 17 d’octubre de 2021” i que “d’octubre 2021 a abril 2022 serà el treball a les Esglésies particulars i altres realitats eclesials”. Després “s’obrirà un període de discerniment dels pastors de la Conferència Episcopal”, “es redactarà una síntesi i s’enviarà a la Secretaria General del Sínode amb les aportacions diocesanes” la qual “redactarà un primer Instrumentum Laboris, al setembre de 2022”. Afegeix que “del setembre 2022 al març de 2023 es dialogarà a nivell continental sobre el text del primer Instrumentum Laboris, que després es publicarà i enviarà”, que “la Secretaria procedirà a la redacció del segon Instrumentum Laboris, abans de juny de 2023” i que a l’octubre de 2023 “se celebrarà el Sínode dels Bisbes a Roma”. Finalment, diu que “es vol fer possible, així, l’escolta real del Poble de Déu i la implicació de tots els bisbes” i que “el Sínode ha de ser un esdeveniment espiritual de discerniment”,  “cadascú en escolta dels altres; i tots en escolta de l’Esperit Sant”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que l’Eucaristia “és tan important, que determina tota una manera de viure” i que “és una experiència, una vivència que pretén embolcallar tota la persona, des de la seva capacitat de coneixement, fins a la seva sensibilitat estètica, passant per la seva voluntat…” “perquè és talment una experiència de l’Esperit Sant”. Afirma que “quan diem que és una vivència, volem expressar que hi passa quelcom semblant al que busquem en els encontres amb persones que estimem”: “El que hi busquem és viure l’experiència d’estimar i ser estimats”. Expressa que “la freqüència de l’Eucaristia a la nostra vida va construint en nosaltres una manera de viure i de ser”, és a dir, que “va bastint el Crist en nosaltres”. Manifesta que “en aquest sentit, qui viu de veritat l’Eucaristia no pot deixar de pensar, sentir o estimar com ho fa Jesucrist”, “ha de seguir la seva mateixa lògica, els seus mateixos criteris de vida, la seva mateixa mirada”. Constata que “combregar quan celebrem la missa “és menjar el mateix pa que alimenta la Trinitat”, és a dir, assimilar el seu mateix amor” i que “quan participem de l’Eucaristia, entrem en aquesta manera de viure, en aquesta lògica de la vida que impulsa a buscar l’altre com a semblant, com a germà, per a compartir amb ell la més “gran delectació””. Destaca que “tot això ho han viscut els grans sants, encara que no hagin sabut explicar-ho” perquè “la qüestió no consisteix a donar grans raons, sinó a viure-ho i testimoniar-ho”. Finalment, diu que sempre l’han impressionat “aquests grans sants que dedicaven llargues hores d’adoració davant l’Eucaristia i alhora eren veritables herois de l’amor al proïsme, les causes socials, el servei als més pobres” i que “en definitiva, l’Eucaristia havia conformat el seu cor”.

El bisbe auxiliar de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que des de fa 17 anys, Mons. Josep Àngel Saiz “ha sigut el nostre bisbe i pastor”. Diu que “després de rebre l’Esperit Sant a la Pentecosta, els  apòstols, complint l’encàrrec de Jesús, anaren per tot el món batejant i ensenyant tot el que Jesús els havia manat”, que “els apòstols predicaren el missatge de Jesús i fundaren comunitats de fidels, deixant un successor seu com a responsable al davant de cada comunitat” i que “aquest és l’origen de les “diòcesis””. Afirma que “al costat del bisbe aquelles primeres comunitats tenien també uns ajudants, els “preveres” o ancians, i els “diaques” o servidors, que col·laboren amb el bisbe” i que “de mica en mica les diòcesis es van anar organitzant”. Expressa que “així va néixer també la nostra diòcesi de Terrassa creada pel bisbe de Roma, successor de Sant Pere, el papa sant Joan Pau II, el dia 15 de juny de 2004, mitjançant la butlla “Christifidelium salutem””. Reconeix que “la nostra diòcesi viu ara uns moments especials, però no pas més especials que els que ha viscut l’Església des dels seus orígens, des que Jesús va enviar els apòstols al món”. Manifesta que “en aquests moments ens trobem sense un bisbe residencial”, però que “sabem que Crist, el veritable Pastor, continua present perquè ens va assegurar que seria amb nosaltres fins a la fi del món”. Finalment, demana que “donem gràcies a Déu per l’ Església”, “per la nostra diòcesi i pel treball dut a terme pel que fins ara ha estat el nostre bisbe Josep Àngel, successor dels apòstols” i que “donem gràcies per haver-lo tingut com a Pastor durant tots aquests anys” i l’encomanem i preguem “per la nova missió que li ha estat ara encomanada”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “el 25 d’aquest mes de juny entrarà en vigor la llei d’eutanàsia”, una llei que “reconeix com un dret el procurar-se la mort a un mateix o a un altre, en cas de malaltia greu incurable”, i que “l’àmbit d’aplicació d’aquesta acció contra la vida humana serà l’àmbit sanitari, el qual per definició ha de procurar la salut i la vida de tota persona”. Afirma que “enfront d’aquest fet els cristians no podem plegar-nos de braços” perquè “ens interessa tota vida humana, la qual té una dignitat que Déu li ha donat i que ningú l’hi pot prendre, ni el mateix subjecte d’aquesta vida”. Expressa que hem de vetllar “tant per la nostra vida com per la de les persones que estimem i de les quals tenim el deure de vetllar i acompanyar sempre” per tal que “ningú dels qui són a prop nostre arribin a desitjar la seva mort perquè experimenti la soledat i l’abandonament”. Manifesta que “les cures pal·liatives han de tenir el nostre suport i han de ser demanades per nosaltres” i que “ens hem de defensar contra la cultura de la mort que, per desgràcia, sembla que ha guanyat una altra batalla”. Destaca que “tenim una arma que, en la legislació actual, ens permet de defensar-nos d’aquesta cultura imperant: el «testament vital», que és un document d’últimes voluntats fet amb anticipació i que es farà efectiu en el moment de la llarga malaltia incurable”. Finalment, recorda que “el testament vital demana explícitament que «no se m’apliqui la prestació d’ajuda a morir en cap de les seves formes, sigui l’eutanàsia o el “suïcidi assistit”, ni que es prolongui de manera abusiva i irracional el meu procés de mort»”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que tria el terme del respecte perquè li sembla que “amplia l’horitzó vital de la nostra convivència sense basar-lo necessàriament en les conviccions religioses”. Afirma que “el respecte és molt important en les relacions humanes, abans, ara i sempre” i que “convé revalorar entre tots aquesta actitud personal perquè el nostre comportament guanyi en afecte, en proximitat responsable i en el reconeixement valuós de l’altre”. Expressa que “els cristians posem en el centre de la nostra existència el mandat de l’amor que proposa Jesucrist, que esborra qualsevol indici de segregació, discriminació o rebuig del proïsme”. Manifesta que el respecte “té poca discussió, teòricament parlant” i que “és acceptat amb normalitat per tothom”, però veu que “en la pràctica diària es fa més difícil conciliar les pròpies conviccions, gustos i interessos amb les alienes”. Constata que “la mirada cristiana és universal en l’espai i permanent en el temps” i que “els límits els posa el respecte i l’amor”. Considera que “cal evitar els menyspreus, els rebutjos, les acusacions desmesurades que fereixen o maten la sensibilitat dels altres” i que “hem de saber confrontar idees, però acostar i engrandir el respecte cap al discrepant”. Finalment, diu que “en les discussions diàries no podem utilitzar la burla com una arma per danyar la personalitat de l’altre” i que “hem d’evitar “l’adolescència” en les nostres relacions, del qui busca tenir sempre la raó, i lluitar pel respecte mutu que fa gran el cor humà”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “l’any 2020 quedarà per a la història com a l’any de la pandèmia de la Covid-19” i que “la pandèmia va trastocar i transformar la manera de viure i d’actuar, però alhora ens va obligar a ser creatius i a cercar noves formes d’actuar i de servir”. Concretament, pensa “en la dimensió de caritat de l’Església” i en “Càritas Diocesana de Girona”. Recorda que “en ocasió de la festa de Corpus, cada any Càritas presenta la seva memòria de l’any anterior”, que “a tots ens cal conèixer i valorar el treball d’aquesta entitat, perquè és la nostra Càritas, la de tots” i que “sobretot hem de conèixer el que ha fet en aquest any 2020, en temps de pandèmia”. Recorda que “tenim 52 Càritas locals, amb 2.641 voluntaris i amb 132 persones contractades per a feines tècniques”, així com “2.142 socis i donants, 743 entitats amb cor, i unes 500 donacions pel web”. Comunica que “durant 2020 hem atès 29.915 persones” i que “68.004 persones s’han beneficiat de l’acció de Càritas durant el 2020: han rebut directament el suport i acompanyament des dels projectes i, en alguns casos, també s’ha pogut ajudar la resta de membres de les seves famílies, mitjançant projectes centrats en recollida d’aliments, roba, acolliment…”. En el cas dels projectes d’acollida i acompanyament destaca “l’impacte de la Covid-19 en la situació econòmica de les persones ateses, que tenien més dificultats per accedir a les necessitats bàsiques i a un habitatge”. Destaca també que “el 54,3 % de les famílies acompanyades per Càritas es troben en situació d’atur” i que la inversió o despesa realitzada durant l’any ha estat la següent: “Càritas, 6.914.257€, Ecosol, 2.314.783€. Total: 9.229.040€”. Finalment, diu que donem gràcies a Déu per tot això i que “donem gràcies a tots els qui som Càritas pel compromís d’estimar i servir”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, parla de sant Felip Neri perquè enguany les Catecolònies que organitza un estiu més el bisbat de Solsona “ajudaran els infants a conèixer la història d’aquest gran home d’Església al servei dels altres, especialment dels nens i nenes”. Recorda que Felip “fruit d’una revelació que tingué, viatjà a Roma amb la voluntat de ser acceptat per anar de missions a l’Índia”, que “allà, a la ciutat santa, fou acollit per un matrimoni que li va donar allotjament a canvi d’educar els seus fills” i que “fruit d’aquesta experiència comença a reunir una colla d’infants de Roma per fomentar la formació, la lectura espiritual, la música i la caritat”. Recorda també que Felip “va col·laborar amb una fraternitat dedicada als pelegrins i convalescents i va fundar la Congregació de l’Oratori” i que “va morir la matinada de Corpus Christi del 1595 després de rebre el Viàtic i de dir «Paradisso, paradisso» a la Chiesa Nuova, de Roma, on es troben les seves relíquies”. Ens recomana la pel·lícula “Prefereixo el paradís” que tracta sobre aquest sant. Aconsella que engresquem els infants de 2n de primària fins a 2n d’ESO a “apuntar-se a les Catecolònies d’enguany: del dissabte 3 al diumenge 11 de juliol a la casa de colònies El Molí de la Roda (Vecianes – Sant Martí de Sesgueioles)”, on “podran conèixer la història de Felip Neri a través de teatres, de catequesis, de jocs, de pregàries, de dinàmiques, de piscina i de moltes altres aventures”. Finalment, anima també els catequistes “a preparar les Catecolònies”, “a creure en els infants que s’apuntin a les colònies valorant tots els dons i qualitats que hagin rebut de Déu” i a mirar i estimar els infants “segons l’exemple de Felip Neri, que ho devia fer preguntant-se: «Com deu mirar-los Déu? Així vull mirar-los jo! Com deu estimar-los Déu? Així els vull estimar jo!»”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.

Poblet, els camins dels monjos

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Josep Gordi –CR) Poblet no és només un monestir, també és el nom d’un bosc, d’un espai natural protegit, d’un paisatge. Hem quedat amb en Xavi Buqueras, tècnic del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet a l’entrada del monestir per passejar i parlar de com és aquest territori, dels seus boscos i de quina és la relació que els monjos tenen amb la terra que els envolta. Aquesta descoberta forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.

De ben segur que l’espai protegit de Poblet és un cas únic dins la xarxa d’espais naturals de Catalunya. Per què?

És un cas molt singular per diverses raons. Per damunt de tot, per la càrrega històrica que porta a les seves esquenes. Durant quasi set segles va estar sota la gestió de la comunitat cistercenca, que tenia una visió a llarg termini. Un fet cabdal en el maneig del bosc. D’altra part, la riquesa de l’espai és molt destacable, resultat d’ésser el vessant obac del Massís de Prades i, en darrer lloc, cal ressenyar que l’espai natural protegit és en quasi un 80 % públic. El bosc de Poblet i el de Comellàs són propietat de la Generalitat, i el del Comú, propietat l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí.

Fotografia: Richard Martin

El fet que el president de la Junta Rectora del Paratge natural sigui un membre de la comunitat monàstica deu marcar la gestió de l’espai protegit?

Sí, sense cap mena de dubte. La pròpia Junta Rectora va escollir Fra Lluc Torcal com a president de la Junta Rectora. Aquest fet li confereix una estabilitat i una mirada llarga. Arribar a comprendre el funcionament de l’espai, dels seus mecanismes de gestió, etc., requereix de molt temps i, sovint, l’interinatge d’alguns presidents de junta no ajudava a moure peces per a un benefici a llarg termini. Fra Lluc aporta una centralitat en la governança molt interessant.

Es té present l’espiritualitat en la gestió?

Sí, cada vegada més. Una de les nostres dèries és arranjar racons amb encant pel foment de l’autenticitat i la transcendència. Tot i que no sempre ho aconseguim, ens interessa que el visitant pugui gaudir de caminades diferents a les d’altres bandes del país. Els esforços que posa tot l’equip en el manteniment dels itineraris no és menor. També intentem fomentar un dels pilars de l’espiritualitat: el silenci. La regulació del trànsit a Castellfollit, per exemple, en seria la punta de llança.

Recordo una entrevista a Lluc Torcal que va ser prior del monestir i on valorava els entorns del monestir: “Poblet té l’avantatge d’estar envoltat d’uns boscos extraordinaris. A més a més, cal tenir present que cada dijous la comunitat surt a passejar per les muntanyes que envolten el monestir. Per tant, un cop a la setmana t’oxigenes, tot caminant, pels boscos. Això sempre m’ha ajudat. Dins del marc d’aquestes sortides vaig descobrir un paratge totalment nou per mi, com són les muntanyes de Prades”.

Xavier, coneix els principals espais per on caminen els monjos?

Sí. Alguna vegada ens els trobem i compartim una estona. Hi ha un grup de monjos que fa rutes força llargues. El valor terapèutic del caminar, i més encara en boscos madurs com els de Poblet, és universal i els monjos agraeixen sortir del seu entorn habitual, com qualsevol altre persona.

Avui ens proposa anar a caminar per la vall de Castellfollit. Quina importància té aquesta vall?

Aquesta vall és la columna vertebral del bosc de Poblet, ja que enllaça el barranc de la Pena (o de Sant Bernat) amb Torners i el Tillar. La riquesa d’espècies s’hi manifesta de manera especial i el paisatge granític singularitza tota la subconca. Històricament va ser molt important: des de la granja de Castellfollit es controlava bona part de la producció del bosc: fusta, pastures, productes apícoles fonamentals com la cera o la mel, etc. Posteriorment, a principis del segle XX, s’hi va fer la casa forestal, on hi van viure treballadors i guardes. L’activitat en aquesta vall va ser, durant alguns períodes, espectacular: mineria a cel obert fent llambordes i extraient altres minerals a l’Argentada, carboners, apicultors, talladors de fusta, personal vinculat a la forest pública...

Després d’aquesta primera conversa davant de l’entrada de l’església del monestir, agafem el cotxe fins l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella, situada a l’entrada de la vall de Castellfollit. Per arribar-hi agafarem la carretera T-700 en direcció Prades i a un parell de quilòmetres ens desviarem a mà esquerra. Des d’aquest punt continuarem a peu pel camí asfaltat que circula pel fons de vall. Al cap d’uns quilòmetres, observarem a mà dreta la silueta d’una masia. Es tracta de la granja de Castellfollit, documentada des del 1221 i que va ser construïda per treure profit del bosc. Als anys seixanta, la comunitat cistercenca va comprar la propietat i va reformar el mas ja que s’utilitza com a lloc de repòs dels monjos els dies que surten a caminar.

Abans d’arribar-hi, coincidim amb dos monjos de Poblet i curiosament un d’ells és el prior del monestir: fra Rafel. Parlem de quin camí han fet i no podem deixar de preguntar-li:

Què li aporta caminar pels camins del bosc de Poblet?

Crec que ningú pot negar la bellesa de l’entorn de les muntanyes del bosc de Poblet. M’he criat en un ambient molt diferent: una plana, la Plana Baixa, a Vila-real, envoltat en la meva infantesa de tarongers a tot arreu. Res a veure amb les muntanyes dels voltants del monestir. Una cosa és una terra conreada, estructurada, dibuixada, com les terres de cultiu, altra molt diferent els volums, les masses forestals, els roquissars, les tarteres i tots els ulls que van elevant-se per damunt de tota la Conca de Barberà. En algunes ocasions ho he expressat en la meva obra pictòrica de vessant abstracta. Colors i vida, sorolls i perfums i vas adonant-te que caminar pel bosc et fa pensar en el més enllà de nosaltres mateixos.

Per a un creient, des de la Bellesa de Déu, la impremta de la seva creació, va interioritzant-se mentre els passos van fent camí. Moltes vegades es pot acompanyar resant i donant gràcies a Déu pels seus dons, el o de la vida, la nostra i la de tants éssers vius que pul·lulen pel bosc, fins el més petit insecte. L’alè de respirar el cor del bosc t’obre els sentits, et dona molta pau i et rejoveneix en cert sentit, sobretot anímicament. M’agrada molt pujar a la muntanya. El lloc per a mi més especial és la Mola d’Estat o Quatre termes. La panoràmica del Mediterrani i el perfil dels Pirineus et marquen un horitzó, però al mateix moment et trobes sota la cúpula celeste: tu petit, Déu gran. Senyor tingueu pietat.

El camí s’acaba quan arribem a la casa forestal. L’itinerari que us recomanem comença prop de la zona de taules que hi ha a l’inici, on neix un corriol que davalla cap al rierol fins trobar un rètol que esmenta l’inici de l’itinerari terapèutic. Abans d’endinsar-nos en el bosc, pregunto a en Xavier:

Josep Pla deia: “Els monjos de Poblet manejaren l’aixada i la destral; foren homes de la lluminositat i dels ombratges silvànics”. Com ha evolucionat el bosc de Poblet ?

Efectivament, el bosc de Poblet ha estat objectiu per la destral durant segles. Des de la Marina fins a la RENFE han aprofitat aquest bosc. L’elevat consum de fustes i llenyes en el passat van fer d’aquest espai un proveïdor de matèries primeres. Tot i la recuperació de moltes parts del bosc, també n’hi ha d’altres que pel carboneig que s’hi va fer, necessiten d’un acompanyament en la gestió: cal fer-hi millores per tal que puguin adaptar-se al canvi climàtic. Així, també és cert que s’hi troben exemplars que s’han escapat de la tala per estar en llocs molt inaccessibles. Podem trobar pinasses velles de més de 400 anys, un fet excepcional en un indret tant proper al mar mediterrani, o teixos i til·lers en racons inesperats. I finalment en destacaria un element gens menor: la prohibició de realitzar aprofitaments forestals des de l’any de la declaració del Paratge (1984). Tot i que la llei autoritza a fer treballs de prevenció d’incendis i de millora, la prohibició dels aprofitaments està provocant un increment constant de l’estoc de fusta i de la qualitat dels hàbitats. Ara bé, lluny encara de les condicions per a tenir boscos a evolució natural, ens cal una gestió ferma per reduir densitats i tenir boscos més adaptats al canvi climàtic.

El paratge natural de Poblet ha creat un itinerari terapèutic de Castellfollit. Com funciona?

Aquest és un itinerari públic, és a dir, de lliure accés, que proposa dues opcions: la curta, de només un quilòmetre, i l’altra, de tres. Al llarg del recorregut, que travessa diferents estructures forestals, hi ha diferents elements construïts en fusta per al descans i la relaxació, de manera que es convida a passar hores a bosc al visitant. Lluny de proposar res, s’ha creat aquesta infraestructura per al gaudi de tot visitant interessat en submergir-se en l’atenció plena en un entorn forestal de gran qualitat. Aquesta proposta ha tingut molta acceptació, fins i tot entre les metgesses i infermeres del CAP de Montblanc.

Existeixen guies que acompanyen grups a fer aquest itinerari? Ho viuen en silenci?

Sí, hi ha diversos guies que porten a grups a l’itinerari forestal terapèutic, cadascú amb el seu estil diferenciat. Evidentment, el silenci és primordial en aquesta activitat. La connexió amb el bosc requereix deixar en repòs els estímuls auditius o les ordres del guia.

També hi passegen els monjos?

I tant! Aquesta zona del bosc els agrada molt.

A l’entrada del bosc trobem un parell de troncs modelats de forma molt curiosa i, tot seguit, un rierol. Passar entre els dos troncs i creuar el riu simbolitza la porta d’entrada i la superació d’un obstacle que separa dos àmbits, dos mons... Estem fent un salt a una altra dimensió del bosc, estem obrir-nos a una altra vivència del bosc, a no fer servir la raó i guiar-nos amb els sentits i la intuïció. Un cop creuat el rierol, llegim aquests versos del poema ‘Canigó’ de Verdaguer:

Com viatger que assedegat escolta
lo murmuri de l’aigua cristal·lina,
se n’entra bosc endins...

 

Seguim les indicacions de l’itinerari, tot caminant molt lentament. Si ens ve de gust, ens descalçarem en algun tram del camí i així sentirem la força de la terra. Hi ha un primer banc de fusta que ens permet descalçar-nos i quan topem amb el segon és el moment de calçar-nos. Tot caminant i respirant suaument per aquest vell camí de desembosc arribarem a una pineda de pinassa. En aquella zona hi ha una plataforma de fusta que ens permetrà estirar-nos a terra i obrir la mirada per tal de gaudir de les formes dels troncs i de les capçades de les pinasses. Restem en aquesta posició l’estona que necessitem. Tot seguit, tanquem els ulls per sentir tot el que ens ofereix el bosc per millorar la nostra salut. És a dir, l’aire que respirem profundament ple de substàncies volàtils que penetren dins nostre, la força del bosc o la comunitat d’arbres que connecten el cel i la terra, per dins dels quals circula l’energia de la terra i que estirats a terra podem sentir, les olors del sòl i dels arbres que també entren pel nostre olfacte...

Quan ens sentim amarats del bosc i de la terra, reprendrem el camí que ens portarà per un bosc silenciós on dominen les pinasses i les alzines. En algun indret del recorregut ens recolzarem en el tronc d’alguna de les grans pinasses i, de nou, gaudirem de la seva energia benefactora, tot tancant els ulls i recolzant l’esquena i les mans sobre el seu tronc. Restarem així connectats a l’arbre tot el temps que necessitem. Al finalitzar, llegim un fragment del poema de Josep Carner ‘Els nostres pins’ per cloure el bany:

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
dura és ta rel, com nostra fe.

Tornem en silenci cap a la casa forestal i, tot seguit, seguim fins a l’àrea on hem aparcat. Un cop arribat, li comento a en Xavier que fa uns dies havia llegit el Viatge pintoresc i històric. El Principat d’Alexandre de Laborde editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquest viatger francès va passar per Catalunya i per Poblet a principis del segle XIX abans de les desamortitzacions i recordo un fragment que diu d’aquest espai: “El silenci profund que regna en aquest lloc només és interromput pel so de les campanes i el murmuri dels cants de l’església”. No puc estar de preguntar a en Xavier:

Hi ha indrets, avui en dia, on poder viure aquest silenci?

Cada vegada és més “car” trobar aquest silenci. L’omnipresència dels vehicles dificulta el silenci absolut i perllongat en el temps... Tot i així, hi ha força sectors del bosc de Poblet amb una clara dominància del silenci boscà, que no és total per la vida animal i els diferents sons naturals.

El paisatge abans de la desamortització segur que era ben diferent. Que va suposar l’aplicació d’aquesta llei?

Amb la desamortització, el bosc de Poblet passar a ser terra de ningú i és espoliat fins que l’Estat en pren el control i el gestiona durant més d’un segle, tot invertint-hi en infraestructures, camins i repoblacions. Més tard, amb la recuperació de la democràcia, la gestió i titularitat es traspassen a la Generalitat, que n’activa, ja al 1984, una gestió conservacionista fruit de la declaració com a Paratge.

Il·lustració de Poblet i els seus entorns, extret del llibre d’Alexandre de Laborde

 

Laborde, explica que els orígens de Poblet estant lligats a l’existència d’un ermitatge. Hi ha coves a les muntanyes de Prades que ens parlin d’aquest passat eremític?

El passat eremític d’aquest sector de les Muntanyes de Prades és escàs: només estan documentat els casos de fra Pere Marginet i la Nialó (Elionor d’Urgell). L’orde cistercenc sempre ha considerat que el monjo havia de romandre fent vida de comunitat. Els abats rarament donaven permisos per sortir a fer vida “fora muralles”. Per marxar a fer vida eremítica, caldria renunciar a la condició de monjo, un estatus d’elevat nivell (especialment en temps pretèrits) que requeria d’una llarga vocació.

Amb aquesta referència al passat eremític acabem la nostra passejada.