Nova edició del concurs de fotografies Arxiu Gavín

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Arxiu Gavín/CR) L’Arxiu Gavín organitza el II Concurs de Fotografia Digital d’Esglésies de Catalunya per a celebrar la Setmana Internacional dels Arxius 2021. El concurs fotogràfic consisteix en la publicació de fotografies que donin a conèixer els valors religiós, històric i patrimonial de les esglésies de Catalunya. Es pot fer per Instagram amb les etiquetes #EsglesiesCatalunya2021 #arxiugavin #monestirdelesavellanes i etiquetant els perfils @monestiravellanes i @lamira o bé enviant un correu electrònic a arxiugavin@maristes.cat, del 9 de juny al 9 de juliol.

El jurat està format per cinc professionals de la fotografia, personalitats de la cultura i membres de les entitats organitzadores. Tindrà la facultat de triar la fotografia guanyadora i d’assignar la resta de premis.

Els guanyadors podran gaudir d’una nit per a 2 persones d’allotjament i esmorzar a l’Hostatgeria del Monestir de les Avellanes (1r premi), un dinar per a dues persones al Restaurant El Claustre del Monestir de les Avellanes (2n premi) i un lot de tres vins del Monestir de les Avellanes (DO Costers del Segre). Totes els premiats tindran també un any de subscripció gratuïta al magazín La Mira, un exemplar de l’Inventari d’Esglésies de Catalunya i una visita guiada a l’Arxiu Gavín.

Per conèixer tots els detalls, llegiu les Bases del Concurs.

Els Missioners Claretians actualitzen el protocol per a la protecció de menors

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(ClaretiansAquest dimarts s’ha realitzat a Barcelona una sessió de treball amb els responsables de les comunitats claretianes i directius de les seves obres educatives a Catalunya per presentar el nou ‘Manual per a la protecció de menors i adults vulnerables i Protocol per a la prevenció i intervenció davant d’un delicte d’abús sexual’. En la sessió hi ha intervingut el pare Ricard Costa-Jussà, provincial de la província claretiana de Sant Pau –de la qual forma part el territori de Catalunya des del gener de 2020– i el doctor Xavier Puigdollers, advocat i responsable del Servei d’Acollida i Recerca del claretians a Catalunya.

El nou protocol

El 2019 el Govern General dels Missioners Claretians va aprovar un nou Vademècum per a la protecció de menors i adults vulnerables, i un protocol per la prevenció i intervenció davant d’un delicte d’abús sexual, adaptat a les noves indicacions de la Santa Seu. El Govern General va encarregar a totes les províncies claretianes del món l’adaptació d’aquest protocol a les realitats i legislació locals. Els claretians a Catalunya, província de Sant Pau, han realitzat l’adaptació d’aquest protocol que ha aprovat el Govern Provincial l’1 de juny. La congregació, compromesa amb la protecció, té un protocol des de 1998, que ha anat completant i actualitzant seguint les orientacions i directrius de la Santa Seu. Fins ara, era vigent un protocol del qual s’havia fet la darrera revisió i adaptació el 2017, integrant les directrius de la Santa Seu i les normatives civils i canòniques.

El nou protocol amplia i actualitza les normatives i principis vigents. El text s’emmarca en la presentació del Vademècum dels Missioners Claretians: “L’abús de menors i persones vulnerables comès per un missioner profana la santedat de l’altra persona, denigra la seva pròpia consagració i traeix el Senyor a qui proclama. Estem fermament amb el Pontífex per combatre aquest mal que toca el nucli de la seva missió: anunciar l’Evangeli als petits i protegir-los dels llops voraços (…) si a l’Església es descobreix fins i tot un sol cas d’abús –que representa ja en ell mateix una monstruositat–, aquest cas serà afrontat amb la serietat més gran”.

El protocol implica tota la comunitat claretiana i col·laboradors en prevenir i evitar els abusos i fer “tot allò possible perquè tots els ambients claretians siguin segurs per a tothom” perquè “la cura de les persones és una part integral de la nostra missió”. Explicita el compromís de “protegir de manera particular els nens, joves i adults vulnerables” i “crear comunitats segures i solidàries que ofereixin entorns d’amor on hi hagi una vigilància informada sobre els perills de l’abús”.

El protocol concreta les actuacions en els següents àmbits:

  • Seleccionant i formant acuradament tots aquells que tinguin alguna responsabilitat o actuació en el servei missioner de l’Església. Incideix especialment en la cura que s’ha de tenir amb els aspirants a ingressar a la Congregació i amb els col·laboradors i la formació permanent.
  • Responent a les denúncies d’abusos contra els qui presten algun servei a les institucions claretianes, d’acord amb els procediments establerts.
  • Oferint una atenció pastoral a aquells que han patit un abús.
  • Remetent a les autoritats civils competents les denúncies presentades contra qualsevol persona vinculada a la Congregació que ha pogut cometre un delicte contra un nen, jove o adult vulnerable, segons la legislació civil vigent.

Entre altres punts, es detalla la forma concreta d’actuar davant la denúncia d’abusos sexuals, les normes que han de complir i fer complir els superiors i responsables de les obres educatives i pastorals, un model d’informe de denúncia i elements de referència per codi de conducta que haurà d’elaborar cada obra o entitat claretiana. També s’inclou l’obligació de donar a conèixer el Manual i el protocol a totes les persones vinculades a les obres educatives i pastorals dels claretians i una declaració responsable que hauran de signar individualment tots els responsables de les activitats.

En la presentació el doctor Puigdollers ha destacat que “en el centre del document hi ha les víctimes i les seves famílies: protegir-les, acompanyar-les, ajudar-les a reparar el dany que han patit i assegurar-los la justícia que mereixen”. Alhora “l’obligació de cada centre de tenir el seu propi Protocol de Prevenció i Actuació davant d’una situació d’abús, que ha d’assumir i incorporar el que estableix el protocol provincial”.

En la presentació, el provincial dels Claretians, el pare Ricard Costa-Jussà, ha destacat que “l’acte que avui convoquem està en sintonia amb l’impuls diari, la bona acció i bon treball de moltes persones en els nostres centres i activitats, per fomentar una formació i creixement personal i humà sa i ple”. Alhora, ha explicat que la presentació de l’informe del Servei d’Acollida i Recerca “és un pas clar, ferm i reflex del compromís institucional i del desig de tots per protegir, prevenir e intervenir per crear espais i entorns segurs”. I que el nou Manual provincial “ens convida a la implicació de tots per assolir la seva finalitat i ofereix els canals institucionals, interns i externs per actuar i prevenir”.

Informe del Servei d’Acollida i Recerca del Claretians a Catalunya  

En la mateixa sessió que s’ha donat a conèixer el nou protocol, el doctor Xavier Puigdollers ha presentat l’informe del Servei d’Acollida i Recerca sobre possibles casos d’abusos. Com es va comunicar en el seu moment, el maig de 2019 els Claretians de Catalunya van encarregar a l’advocat Xavier Puigdollers la realització d’una recerca sobre aquests casos i l’atenció a possibles víctimes.

Entre altres funcions, aquest servei ha atès el canal de comunicació obert a través del correu electrònic prevenim@claretians.cat, actiu des del febrer de 2019, després de les denúncies conegudes per les xarxes social i mitjans de comunicació. Com també es va comunicar en el seu moment, fins a principis de març del 2019 aquest canal havia rebut 19 missatges, alguns dels quals aportaven informació o indicis de casos que ja eren coneguts públicament. Durant el mes de març es van rebre algunes comunicacions més. Finalment, en total, consten 22 queixes i 7 missatges de suport adreçats al correu Prevenim, tots registrats entre febrer, març i abril de 2019.

El 2019 el Síndic de Greuges de Catalunya també es va adreçar als Missioners Claretians sobre un presumpte cas que va quedar recollit en el seu ‘Informe sobre la prevenció i reparació dels abusos sexuals infantils per representants de l’església catòlica’ publicat l’octubre de 2020.

L’informe del Servei d’Acollida i Recerca dels claretians explica que “els autors dels missatges rebuts pel Servei d’Acollida i Recerca són principalment d’antics alumnes. Comenten les situacions en què es van trobar o de les quals diuen haver tingut coneixement per ser companys de curs. Es parla d’actituds indecoroses o d’agressions com tocaments inapropiats. Tots els casos havien ocorregut feia temps i feien referència a persones que o estan mortes o per edat estan retirades de la docència, encara que poguessin col·laborar en serveis interns”.

Les comunicacions rebudes es refereixen a casos o informacions dels anys 70, o d’entre finals del anys 80 i principis dels 90. D’altra banda, cap de les comunicacions rebudes o visites ateses pel Servei d’Acollida i Recerca van fer cap petició personal o demanda concreta als Missioners Claretians més enllà que s’investigués el cas, s’actués i es treballés per evitar-ne de nous.

Per respecte a la intimitat de les persones, la presentació pública de l’informe no inclou noms dels implicats.

 

Des de llavors, el Servei d’Acollida i Recerca ha realitzat les següents tasques:

“- Atendre les persones que manifestaven haver patit alguna agressió

  • Aclarir els fets i prevenir el futur
  • Mantenir obert un correu electrònic de contacte
  • S’encarrega el Servei a una persona externa a l’Institut i se li demana:

-Aclarir si a les escoles o en altres serveis amb menors de la Província Claretiana de Catalunya s’ha produït d’ençà de 1970 algun atac contra la llibertat sexual dels infants.

  • En el cas de detectar-ne algun, esbrinar com es va produir, qui en va ser l’autor, la víctima, les circumstàncies personals i socials de l’entorn i el moment històric del fet.
  • Esbrinar el coneixement que els responsables dels centres van tenir del fet i, en el seu cas, mesures que van prendre.
  • Escoltar i atendre les persones afectades i, de ser-ne el cas, oferir les ajudes adients d’acord amb Claretians de Catalunya”.

 

Tots els detalls, entrevistes realitzades, documentació consultada i indagacions fetes estan recollits en l’informe del Servei d’Acollida i Recerca.

“De les gestions fetes es constata:

  • Les queixes en general mostren indignació pels fets ocorreguts i demanen que els responsables siguin apartats del tracte amb infants. Alguns demanen privacitat per la informació donada. També es van rebre comunicats que manifestaven sorpresa i suport a la persona denunciada. En total es van rebre 22 queixes i 7 missatges de suport.
  • S’ha de destacar que els fets exposat a les xarxes socials provocaven reaccions d’altres companys que manifestaven haver viscut una situació semblant amb la mateixa persona o que, al contrari, mostraven estranyesa pel bon record que tenien de la persona denunciada.
  • Hi ha implicats dos claretians i dos seglars.

Sobre els seglars, un va morir i l’altre va deixar l’escola poc després dels fets, escola que va ser tancada fa molts anys”.

 

Dels casos dels quals s’ha rebut informació al Servei de Prevenció i Recerca que afecten a dos claretians sacerdots es va obrir el procediment canònic pertinent i van ser portats a la Congregació de la Doctrina de Fe (CDF):

“-Un dels casos referit a un claretià està arxivat “pro nunc” (per ara) per la Congregació de la Doctrina de la Fe donada la falta de testimonis directes dels denunciants. Atenent a les denúncies, el religiós, d’edat avançada, viu retirat sense cap contacte amb infants ni exercici del ministeri pastoral, ni públic.

-L’altre claretià, també jubilat i d’edat avançada, està retirat en una comunitat. La Congregació de la Doctrina de la Fe va dictaminar que no pot tenir cap encàrrec ministerial ni exercir públicament cap ministeri sacerdotal. Els fets van ser coneguts per la comunicació d’una persona que es va adreçar al Servei d’Acollida i Recerca i que no volia que hi hagués cap comunicació pública sobre la denúncia. Aquest cas es refereix a una situació d’assetjament a una persona adolescent ubicada fora de l’àmbit educatiu i pastoral en els anys 70”.

D’altra banda, també “es va rebre a través del Síndic de Greuges de Catalunya la comunicació d’una denúncia atribuïda a un claretià que no s’ha pogut verificar. La informació facilitada pel Síndic feia referència al nom d’una persona que no constava en els arxius com a claretià i del qual tampoc no es va poder establir cap relació per les dates dels fets, segons la informació facilitada. Es van traslladar al Síndic de Greuges els resultats infructuosos de la recerca i es va oferir el Servei d’Acollida i Recerca per si la persona volia adreçar-s’hi per intentar aclarir els possibles fets. No es rebre cap comunicat de la persona interessada”.

L’informe del Servei de Prevenció i Recerca conclou que:

“La reacció institucional dels Claretians va ser ràpida i clara:

  • Van manifestar el seu desconeixement de qualsevol agressió soferta per un infant i van manifestar la seva intenció d’esclarir els fets i protegir els alumnes.
  • Van fer declaracions públiques i van remetre uns comunicats als pares dels alumnes de les escoles.
  • Van contactar amb les víctimes que se’ls havien adreçat.
  • Van posar els fets en coneixement de la Fiscalia.
  • Van oferir un canal de comunicació per atendre les possibles noves queixes.
  • Van posar els fets en coneixement de les autoritats eclesiàstiques.
  • Van acordar mesures cautelars referents als claretians citats com a autors de les agressions.

Cal dir que les diligències iniciades a Fiscalia van ser arxivades per considerar que, en el moment dels fets, no constaven denúncies dels perjudicats, o dels seus representants legals en tractar-se de menors d’edat, i per haver prescrit l’acció en cas d’haver ocorregut els fets denunciats”.

Posteriorment al treball d’escolta i recerca el Servei ha continuat la seva tasca durant els cursos 2019-20 i 2020-21. D’aquest període l’informe explica:

 “Durant tot aquest temps, des de gener del 2020 fins aquests moments, juny del 2021, ha estat activa l’adreça electrònica Prevenim del Servei d’Acollida i Recerca creat a resultes de les denúncies de l’any 2019. En tot aquest període de temps no s’ha rebut cap comunicat més.

Tampoc s’ha rebut cap consulta a través del telèfon reservat per aquest motiu i que està a disposició de les direccions dels centres”.

Després del període de confinament per la situació de pandèmia, durant el curs 20202021, “l’encarregat d’atendre el Servei d’Acollida i Recerca ha fet una visita al Col·legi Claret de Barcelona i al de Valls. Es confirma que no hi ha hagut cap incidència a les escoles referents a comportaments inapropiats d’índole sexual. No tenen constància que cap alumne o família s’hagi adreçat al Servei d’Acollida i Recerca mitjançant l’adreça electrònica de Prevenim.

Cada escola dintre de la seva dinàmica i necessitats tenen organitzat un sistema d’observació del comportament dels alumnes i acompanyament de les famílies. Es realitzen sessions d’educació sexual i es tracten qüestions referents a la sexualitat en les tutories.

Els Protocols de les escoles estan actualitzats i són coneguts pel professorat. Es considera imprescindible el treball i el compromís personal del professorat, i no hi ha cap dubte que existeix. Consideren oportú mantenir l’adreça de Prevenim i el Servei d’Acollida i Recerca i veurien positivament rebre informació de les novetats legislatives”.

D’acord amb l’informe, els Missioners Claretians mantindran obert de manera indefinida el Servei d’Acollida i Recerca que continuarà dirigint el doctor Puigdollers. També formarà part de les seves funcions vetllar per la implantació del ‘Manual per a la protecció de menors i adults vulnerables i Protocol per a la prevenció i intervenció davant d’un delicte d’abús sexual’.

L’informe presentat conclou: “Voldria destacar la importància que en la protecció dels infants té la inquietud dels educadors i responsables de l’activitat. Els Protocols són eines al servei d’una causa: la protecció dels infants i adults vulnerables, però els autèntics protagonistes de la protecció som els adults responsables. El protocol en si, no protegeix, el que protegeix és l’educador, els pares, els responsables de l’activitat, els adults que estan a prop dels menors. Els protocols són l’eina que ens facilita la reacció davant l’agressió i ens marca el camí a seguir per fer efectiva la protecció”.

Salvador Cristau, nou administrador diocesà de Terrassa

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Terrassa) El Col·legi de Consultors de la diòcesi de Terrassa s’ha reunit en sessió extraordinària aquest dimarts al migdia a la Cúria Diocesana per complir el que disposa el dret canònic amb motiu de trobar-se la diòcesi en Seu Vacant (cc. 419 i 421), i ha escollit Salvador Cristau, bisbe auxiliar, com a nou administrador diocesà.

Cristau ha acceptat i ha emès la professió de fe preceptiva. A continuació s’ha posat a disposició de la diòcesi, implorant l’ajut de Déu i la protecció de la Mare de Déu per aquest nou servei diocesà. Al mateix temps ha nomenat delegats seus els que han estat fins ara el vicari general i els vicaris episcopals.

L’administrador diocesà té la potestat ordinària i pròpia sobre la diòcesi des del moment de la seva elecció, amb les excepcions que preveu del dret, fins que el Sant Pare proveeixi la diòcesi de Terrassa d’un nou bisbe i en prengui possessió.

El fins fa dos mesos bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz Meneses, va ser nomenat per la Santa Seu arquebisbe de Sevilla a mitjans d’abril, moment en què va passar a ser administrador diocesà, i va prendre possessió del nou càrrec a Sevilla aquest passat cap de setmana.

Més de 5.700 persones caminen una Magic Line SJD que fa la volta al món

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Vídeos

(Solidaritat SJD) La nova edició adaptada de la Magic Line es consolida a Barcelona, Mallorca i València i arriba més lluny que mai portant la solidaritat a llocs com: Canàries, Sevilla, Euskadi, Madrid, Galícia, els Pics d’Europa i Anglaterra, Japó, Holanda o Nova Zelanda.

Aquest diumenge es va celebrar la 8a edició de la Magic Line SJD, la caminada solidària de Sant Joan de Déu. Els prop de 900 equips han caminat per tot arreu on han volgut i han fet una captació total que, un cop tancada l’edició, superarà els 150.000 euros. Tot el que els equips han aconseguit amb les seves accions solidàries es destinarà a finançar projectes socials i sanitaris que ajudin a pal·liar els efectes de la COVID-19.

La caminada d'enguany estrenava un model nou que ha permès, per primer cop, se celebri per tot arreu. Malgrat la dificultat de l’any viscut, Sant Joan de Déu ha sabut trobar una oportunitat de creixement territorial. Això ha fet que la mobilització tingui equips repartits per diferents territoris: Catalunya, Mallorca, València, Sevilla, País Basc, Madrid, el camí de Santiago o els Pics d’Europa. La Magic Line també ha tingut presència internacional amb equips a Escòcia i el Brasil. Junts i juntes hem caminat més de 58.000 km plens d'il·lusió i solidaritat que ens han permés fer una volta i mitja al món!

Els equips participants a la Magic Line Sant Joan de Déu fa mesos que fan accions solidàries per recaptar diners el que ha permès sumar més de 150.000€ que es destinaran íntegrament a projectes que desenvolupen els centres de Sant Joan de Déu per a persones en situació de sense llar i dependència, persones amb problemes de salut mental o discapacitat intel·lectual, persones migrants, persones grans i infants malalts, entre d'altres.

L'empresa Basetis ha desenvolupat una aplicació mòbil descarregable a través de la qual l’organització ha pogut garantir la seguretat sanitària, respectant així les mesures COVID-19 aplicades arreu dels territoris. A través d’un algoritme, l’app ha controlat l’afluència de gent i proposa rutes alternatives en el cas que detecti massa concentració.

Aquest any les xarxes socials han estat el punt de trobada dels equips on, juntament amb l’app, han pogut trobar vídeos, dinamitzacions, missatges i moltes sorpreses més.  

La Magic Line SJD destaca per ser un motor d'implicació ciutadana i solidaritat, generant més de 500 accions solidàries arreu per ajudar persones que passen per situacions complicades per motius econòmics, socials o de salut. Equips d’escoles, d’empresa, d’esplais, d’amics, de familiars... es posen un repte solidari en el moment de la inscripció i organitzen activitats per assolir el seu repte solidari. La Magic Line SJD destaca per ser una proposta de ciutat, implicant institucions, entitats, empreses i persones a títol individual sota un objectiu comú: combatre l’exclusió social. Destaca també per ser un esdeveniment inclusiu, generant espais de participació per a tothom: s’ofereixen recorreguts aptes per a diverses condicions físiques, amb opcions per a persones amb mobilitat reduïda; s’incorporen persones amb diversitat funcional i/o amb risc d’exclusió social en el voluntariat i en la caminada i es financen programes socials per a reduir estigmes i fer més autònomes les persones en situació de vulnerabilitat. 

Implicació d'empreses, institucions i ajuntaments

Un any més el compromís de les empreses amb la mobilització és molt important. Enguany hem seguit comptant amb el suport, com a col·laborador, de la Fundació La Caixa i el patrocini d'Aigües de Barcelona que, a més, ens han ajudat a reduïr els residus gràcies a les cantimplores incloses en les bosses dels participants. Igualment, enguany ha estat la primera participació d'Ysana (Pharmalink) com a patrocinador i aportant producte als participants. També hem tornat a veure els equips de Zurich, Damm, Deutsche Telekom, Arpuba, Avanttic, Marriott Hotels, Medichem, Paci Global i Bayer, als que s'han sumat Cofidis i Nestlé promovent hàbits saludables i Vins el Cep Altima i Veepee per primera vegada. Arts Hotel Barcelona, el Castillo Hotel Son Vida de Palma de Mallorca, H10, Vueling i KPsport han col·laborat en els sorteig d'experiències.

Per una altra banda, hem comptat novament amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut Barcelona Esport i de molts altres ajuntaments i institucions locals que se l'han fet seva i ens han ajudat a arribar molt més lluny com són l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès, l'Ajuntament de Tiana, l'Ajuntament d'Inca, el Govern i consell insular de Mallorca, l'Ajuntament de Capdepera (Mallorca), l'Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, l'Ajuntament de Sant Llorenç de Cardassar (Mallorca), l'Ajuntament de Rellinars, l'Ajuntament de Torredembarra, la Diputació de Lleida, la Direcció d'Esports de l'Ajuntament de Mataró, la Direcció Insular d'Esports del Consell de Mallorca, el Consell Comarcal del Segrià, l'Ajuntament de Vic, l'Ajuntament d'Avinyó, l'Ajuntament de Girona, l'Ajuntament de El Figaró, l'Ajuntament de Borredà, l'Ajuntament d'Igualada, l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat, l'Ajuntament de Palautordera, l'Ajuntament de Puigcerdà, l'Ajuntament de Sant Celoni, l'Ajuntament de Sant Joan Despí, l'Ajuntament de Vilafranca del Penedés, l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, l'Ajuntament de l'Hospitalet del Llobregat, l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, l'Ajuntament de Sant Boi i l'Ajuntament de Canyelles.

Relleu a la direcció del Secretariat Interdiocesà de Pastoral de Joventut

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(CR) El Secretariat Interdiocesà de Pastoral de Joventut tanca etapa i aquest dilluns ha anunciat que Josep Mateu deixa el càrrec de director, que ha exercit durant tres anys.

L’altre dia m’explicaven l’anècdota del cardenal que respon diligentment a tots els reptes que li planteja Pius XIII. Era a la sèrie The Young Pope. L’actor Jude Law, de papa, i Silvio Orlando, de cardenal. A cada iniciativa que li planteja el primer, l’altre li ofereix l’argument oportú. I tanca carpeta. En un moment de la conversa, Law li fa notar que “té respostes per a tot”. I l’actor que fa de cardenal Angelo Voiello li contesta: “Sí, és la meva feina”.

Finalitzen les obres d’arranjament de l’església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Arquebisbat de Tarragona) Després de quasi mig any de treballs, s’han acabat les obres d’arranjament de les cobertes de les capelles laterals i del transsepte del costat de l’Evangeli de l’església nova de Sant Miquel, a l’Espluga de Francolí. Es tracta d’un edifici neoclàssic, consagrat l’any 1871 i catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). L’església, dedicada a Sant Miquel Arcàngel, està situada davant l’església romànica de Sant Miquel que va quedar petita i que, en el seu dia, va suposar la construcció d’aquesta. Tot i que la bona qualitat dels materials emprats en el seu dia i les reparacions fetes durant els anys, s’ha dut a terme aquesta actuació per la mala evacuació de les aigües pluvials, cosa que comportava filtracions a l’interior i la subsegüent afectació de l’estructura llenyosa de sota coberta. Tota aquesta situació va suposar l’aparició de tèrmits que afectaven les bigues.

A més, també es va fer la neteja dels prop de 500m2 de les cobertes de les naus laterals i el transsepte. El cost de les obres del projecte, dirigides per l’arquitecta Elisenda Rosàs i executades per l’empresa Construccions Teixidó Garrell, ha estat assumit per l’arquebisbat de Tarragona i la pròpia Parròquia i han comptat amb la col·laboració econòmica de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí i la Diputació de Tarragona.

L’Església nova de l’Espluga es va tancar al públic a principis del 2018 quan van aparèixer esquerdes i es van desprendre diverses peces de la cúpula. Aleshores es va engegar l’estudi de l’estat del temple i ara, després de l’actuació finalitzada, es valorarà la resta del projecte de rehabilitació del que queda de la coberta i de l’estructura de l’edifici, per a una posterior intervenció.

 

Margarita Bofarull: “Amb l’eutanàsia no hem guanyat un dret, n’hem perdut molts”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Vic) Margarita Bofarull (Barcelona, 1961), recentment ha estat nomenada pel Papa Francesc membre ordinari de la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Bofarull és religiosa del Sagrat Cor i llicenciada en Medicina i Cirurgia i en Teologia. També és professora de Teologia Moral a la Facultat de Teologia de Catalunya, presidenta de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull i professora de Teologia Moral a la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (el Salvador).

La vida, el regal més gran de Déu

El proppassat mes de febrer el papa Francesc la va nomenar membre ordinari de la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Com va rebre aquest anunci?

Vaig rebre la notícia del nomenament amb sorpresa i agraïment. Em va fer molta il·lusió i a la vegada sento una gran responsabilitat. Jo ja n’era membre “corresponent”, però, ara, el nomenament com a membre ordinari és un nomenament papal directe.

Vostè és llicenciada en Medicina i Cirurgia i en Teologia. Fe i Ciència es complementen?

Jo ja era metge abans d’entrar a la congregació i vaig estudiar Teologia ja de religiosa, en l’especialitat de Teologia Moral. Per mi Fe i Ciència es fecunden mútuament. Jo ja era creient abans de començar la carrera de medicina però a mesura que vaig anar estudiant més el cos humà, la fisiologia o altres disciplines científiques com la biologia em vaig tornar més creient encara. Tot està fet amb una cura tan amorosa, que a mi la Vida em parla del Creador i alhora la ciència ens dona unes dades que ens ajuden a una hermenèutica a nivell de Fe. La ciència ens ajuda a anar més a fons en la nostra fe, fent-se més preguntes, a enfortir els lligams que ens constitueixen.

Vostè és presidenta de l’Institut Borja de Bioètica. Molt sovint només s’associa la bioètica a retallades dels drets individuals de les persones. Què ha d’oferir la bioètica a la societat?

La bioètica tal com diu el nom és el lligam entre “bio” i “ethos”, per tant, l’instrument fonamental de bioètica és el diàleg. El punt de mira sempre és el benestar de la persona. La bioètica garanteix que els avenços en la recerca -perquè es puguin anomenar progrés- han de ser en bé de la persona, en bé de les societats. La bioètica garanteix drets, obre camins de més vida. Joan Pau II deia “una ciència sense consciència no dur sinó a una ruïna de l’home”; per tant, si realment volem camins de progrés hem de fer aquest diàleg entre el “bios” i l’”ethos”. No oblidem que l’ètica des dels seus orígens és la recerca de la felicitat, és la que il·lumina camins de felicitat. Així doncs, la bioètica més que retallar drets, el que fa és garantir-los i garantir el progrés social. Protegeix per exemple les persones que estan en situació de major vulnerabilitat, procura que les decisions que prenem es contemplin des de la vesant de la justícia, el no fer mal, ... ja no parlo només dels 4 principis fonamentals de la bioètica (la beneficiència, la no malfaficiència, la justícia i l’autonomia per poder emprendre decisions lliures i responsables).

Pal·liar les desigualtats

En l’anunci del seu nomenament, l’Acadèmia per la Vida va considerar ineludible la reflexió ètica davant del món en context de pandèmia, tant a nivell social com sanitari. Està faltant ètica en el repartiment mundial de les vacunes contra el Covid?

La pandèmia ens ha fet veure precisament la necessitat d’una reflexió ètica que acompanyi, que orienti la presa de decisions i les nostres actuacions. Amb la pandèmia s’ha posat de manifest que en unes societats amb un marcat caire individualista s’havia perdut que som una comunitat humana i que la meva vida afecta a la vida de tots i que la vida de tots afecta a la meva. En context de pandèmia hem d’acostumar-nos a passar d’una medicina molt centrada en la clínica a contemplar més el tema de la salut pública i pal·liar les desigualtats. Per exemple, amb el tema de les vacunes una cosa bona ha estat que no es poguessin comprar individualment perquè sinó només s’haguessin pogut vacunar els que podien pagar-les. Però alhora hem de pensar no només en la nostra comunitat local perquè estem en un món global, interconnectat. Tots som germans i, per tant, quan pensem amb vacunació hem d’aspirar a una vacunació universal. No pot ser que hi hagi països on no arriben dosis de vacunes, en l’horitzó hi ha d’haver aquest compartir del que en el fons té la comunitat humana. S’ha de tenir en compte que el mateix concepte d’autonomia és una autonomia relacional; en la nostra presa de decisions individuals hem de present el nostre context, les nostres circumstàncies. No podem prendre les nostres decisions mirant-nos el nostre melic.

"Amb l'eutanàsia no hem guanyat un dret, n'hem perdut molts"

Recentment el govern espanyol ha aprovat la Llei de l’Eutanàsia. Eutanàsia etimològicament vol dir “bona mort”. Realment l’eutanàsia és una “bona mort” o una “mort digne”?

No, de cap manera. S’ha produït una mena de segrest del terme “mort digne” per equiparar-ho amb l’eutanàsia. La llei no utilitza el sentit etimològic de “bona mort”. La llei anomena eutanàsia  a “l’actuació que produeix la mort d’una persona de forma directa i intencionada mitjançant una relació causa-efecte única i immediata”  i que “es dur a terme en un context de patiment”. Referent a l’expressió  “mort digna”, mireu, la dignitat és ontològica, la tenim pel fet de ser humans. La dignitat ningú me la pot donar i ningú me la pot treure; sóc digne perquè sóc humà. Una altra cosa és que hem de procurar que les persones puguem morir en uns contextos i en unes circumstàncies d’acord amb la dignitat humana que tenim. Malauradament, hi ha moltes persones en el nostre món que estan morint en circumstàncies poc concordes amb la dignitat que tenim, i no parlo de morts violentes.

Aquesta llei és un despropòsit perquè la nostra societat el que demana és una bona atenció sanitària, uns recursos socials i assistencials que faci que ningú hagi de sentir la seva existència com una càrrega. Aquí no hi ha, per exemple, lleis laborals que protegeixin els familiars per tenir cura d’una persona malalta, ajudes econòmiques per tenir uns habitatges adaptats, unes bones cures pal·liatives, recolzament psicològic o emocional. La majoria de sanitaris no ha rebut cap formació de pal·liatius. Una cosa és lluitar contra el dolor, fins i tot podent arribar a la sedació (disminuir o treure  la consciència d’una persona) en casos de dolors refractaris als tractaments, una altra cosa molt diferent és l’eutanàsia. S’ha jugat molt amb una confusió terminològica. No voler l’eutanàsia  tampoc significa  demanar que se m’allargui la vida per tots els mitjans possibles. Repeteixo, eutanàsia és una actuació que té per objecte provocar la mort d’una persona, no acabar amb el dolor,  i això no vol dir  una bona mort ni una mort digne. Una bona mort és una mort en pau, reconciliada, amb tots els processos interiors que hem d’anar fent, amb acompanyament religiós -per les persones que ho vulguin-, amb assistència psicològica, espiritual, amb la companyia de les persones que estimes. Humanitzar la mort ajuda a fer un bon dol. Això demana espais, no és el mateix morir-te en una llitera en un passadís d’urgències que en una habitació envoltat dels teus. Tot això és el que hem d’anar aconseguint, i aquesta llei no soluciona cap d’aquests problemes que tenim. El que necessitem és més recursos humans i materials. Necessitem humanitzar l’assistència i acompanyar els processos de final de vida adequadament. Aquesta llei és per eliminar la persona que pateix, no per eliminar el dolor. No oblidem que hi ha malalties incurables, no hi ha persones incuidables.

Li ha sorprès que s’hagi aprovat aquesta llei després d’un any, on a causa del coronavirus, han mort milers de persones a les residències de gent gran amb el dolor que això ha suposat per a tothom?

Sorpresa no, m’ha causat indignació. En un moment de pandèmia que estàvem saturats de morts i de morts en unes condicions que fan molt difícil el dol després. Aquesta llei ha passat sense cap debat social, ha passat com a proposició de llei i no com a projecte de llei. La diferència de passar-la com a proposició de llei és que no ha necessitat de debat parlamentari, es va encomanar a una comissió. Han ignorat per complert el magnífic informe que va fer el Comitè de Bioètica d’Espanya, que és un comitè plural, que és l’òrgan assessor del propi govern per aquests temes, que no han tingut en compte per a res. La laica França va fer un debat de 2 anys per arribar a la conclusió de que no es podia legalitzar l’eutanàsia; el que van legalitzar és la sedació pal·liativa, que a Espanya és legal des de sempre. S’ha jugat amb la confusió terminològica. Moltes persones que diuen que estan d’acord amb l’eutanàsia el que realment diuen és “no vull patir”, “no vull que m’allarguin la vida per mitjans artificials” i això no és eutanàsia. La llei demana certificar la mort per eutanàsia com a “mort natural” i això és capgirar totalment el concepte de mort natural. És més rendible l’eutanàsia que sostenir vides que generen una despesa, però mirar la vida humana només des del punt de vista de la rendibilitat econòmica és una regressió en els drets, sobretot el dret a la vida. Obre la porta a una vulneració dels drets de les persones que es troben en una especial vulnerabilitat que poden sentir-se una càrrega familiar o social, i això posa a les persones en una situació de molta angoixa. El malalt no és només el malat, és el malat i el seu entorn, no els podem concebre individualment. Amb l’eutanàsia no hem guanyat un dret, n’hem perdut molts.

El cristià és profeta i per tant ha de denunciar, però també ha d'anunciar

Com a cristians hem aixecat prou la veu contra l’eutanàsia i l’avortament?

L’Església en els temes de defensa de la vida sempre ha estat molt clara. La Vida és el gran regal que Déu ens fa. Jesús va dir “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, per tant, no podem anar en contra de la vida. El nostre Déu és Déu de vida i promou la Vida. Això, també, és un tema de cada cristià. En el nostre lloc, en la nostra mesura, quin tipus de discurs apliquem a la vida diària? Què transmetem? Transmetem gust per la vida, la celebrem, la promovem? Mostrem la grandesa del que estem cridats a viure? El cristià és profeta i per tant ha de denunciar però també ha d’anunciar. Això ens ha de fer pensar a tots. Anunciem, promoguem i celebrem la vida!

De la teoria a la pràctica, repte del proper Sínode de Bisbes

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) La propera 16a assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes durarà aquesta vegada dos anys, des de l'octubre del 2021 i fins a l'octubre 2023. I possibilitarà que els creients d'arreu del món puguin dir la seva sobre la fe i sobre l'Església Catòlica. I això, malgrat pugui semblar rutinari o normal, és totalment novedós. Fins ara no s'havia fet en un Sínode de Bisbes i respon a portar a la pràctica ser tots Poble de Déu.

El 24 d'abril d'aquest any es va anunciar un nou itinerari sinodal per al proper Sínode, amb tres fases. L’obertura del Sínode es farà a l'octubre de 2021 al Vaticà, i comptarà amb una fase diocesana amb les contribucions de tothom qui vulgui fer-les.  Aquestes contribucions es comunicaran a les Conferències Episcopals dels països.

Seguirà una assemblea continental per a l'elaboració d'un Instrumentum laboris i la indicació dels criteris de participació dels bisbes residencials i d'altres membres del Poble de Déu. L’octubre de 2023 se celebrarà a Roma l'inici del Sínode.

La particularitat d'aquest proper Sínode, recorda el teòleg Salvador Pié, és que el papa Francesc "vol accentuar molt el concepte de Poble de Déu", i sobretot, afegeix, "que tothom té l'esperit a través del baptisme i que per tant tothom pot dir la seva opinió sobre les coses de la fe". Aquest concepte, el de Poble de Déu, s'havia perdut una mica. Ara el papa Francesc el recupera.

Francesc ha recordat en nombroses ocasions que els bisbes, els capellans i inclús els religiosos abans de ser-ho han estat batejats en primera instància, són des de l'inici Poble de Déu, i per tant han de caminar conjuntament. "De fet això vol dir Sínode", afirma Pié. Cal, però, passar de la teoria a la pràctica , "i posar mesures reals per ajudar a l'exercici de ser Poble de Déu i que tots som iguals". 

I segons el teòleg, Francesc ho fa a través d'una forma concreta de governar l'Església, a partir "d'escoltar d'una manera més eficaç tota la gent, sigui de la condició que sigui". Ens trobem, afirma, en un moment "molt interessant, molt bonic, i també molt nou". Pié reconeix que no estem tan acostumats a que es vulgui fer una cosa a nivell mundial que reculli reflexions i opinions, com serà aquest Sínode. "No serà fàcil, dit de pas, però el papa Francesc ha tingut aquest atreviment generós per dur a la pràctica que tots som Església i podem dir-hi la nostra". 

Presència de dones

Una altra de les crítiques que sovint s'emportaven els Sínodes és la poca o nul·la presència de dones. Pié explica que aquesta nova manera de fer Sínode canviarà aquesta dinàmica. "Quan es parla de Poble de Déu també es parla d'aquells, o aquelles en aquest cas, que no estan tan presents en les estructures de l'Església i encara menys en aquells dies de Sínode". 

Aquest nou procés farà més possible que sigui així, "anar més enllà del sínode de bisbes en què només poden ser bisbes, i evidentment només homes". En canvi ara es podrà complir el que el Papa va dir a l'Evangeli Gaudium durant dues vegades, "que les dones havien de ser més presents a l'Església i sobretot presència en llocs decisius, no solament ser-hi presents". 

Un procés eclesial i no tant episcopal

Una altra evidència que pretén trencar aquest Sínode és la dependència única del bisbe en la vida de l'Església. Com aquest Sínode durarà tres anys es podran donar casos en que començat el procés de reflexions diocesanes el bisbe canviï de seu o es jubili. Això no ha de significar en cap cas que el procés es modifiqui o torni a començar.  "Això és bo perquè posa de relleu que un bisbe mai pot estar sol davant d'una responsabilitat i si està sol, malament". 

El Papa sovint diu que els bisbes han de ser a baix de tot, "com a ministres jugant amb la paraula 'mini'". Cal, demana el teòleg, "continuïtat en l'Església perquè sovint el canvi d'un bisbe comporta grans canvis, o el canvi d'un rector també". Això és un desafiament. "També hem de ser realistes, és un procés que ara comencem i sabem que els canvis sovint incomoden, no ho oblidem". 
Amb tot, Pié defensa que "cal tenir certa llibertat per opinar lliurament, no ha de fer por poder dir certes bestieses perquè estem en l'etapa de contrast. Mai s'ha fet a l'Església, cal aprendre-ho. Cal parlar amb respecte però amb llibertat".

“Si no fem política democràtica ens en faran d’antidemocràtica”

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristianisme Segle XXI) Aquest dissabte, per via digital, ha tingut lloc la sisena i darrera sessió del curs del cicle “Espai Obert”, promogut per l’associació “Cristianisme al segle XXI”, amb títol “Com serà el món després del coronavirus?”. El títol de la sessió ha estat “Ètica i democràcia després de la pandèmia “ i ha anat a càrrec de Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de Filosofia política i ètica de la comunicació de la Universitat de Girona, exconseller d’Educació i Universitats (2006) i membre assessor de la Fundació Catalunya Europa.

El ponent ha començat exposant que la seva intervenció tindria quatre blocs. El primer consistiria en una reflexió sobre els aprenentatges que la pandèmia ens havia aportat. Encara que una infecció així es digui que passa cada centúria, no fa gaires anys vam tenir experiència de la de les vaques boges i de la grip aviar i tot plegat ha palesat conseqüències sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i culturals que ens demostren la fragilitat de la vida. Perquè un pandèmia com la viscuda es passa individualment però es viu col·lectivament. Com deia Gloria Fuertes: “Justo antes de morir/ aprendemos a vivir”.

El ponent ha descrit un reguitzell d’aprenentatges que ens ha dut la pandèmia: coneixements sanitaris i assistencials (cosa que ens ha abocat a entendre que l’aire és compartit i la salut un bé essencial i fràgil); valoració de la ciència (que ha arribat a vacunes en temps rècord) i de l’assistència sanitària; practicar recursos de supervivència domèstics com la gimnàstica casolana; fruir de la cultura a l’engròs i a petita escala (espectacles del Liceu o de l’Scala s’han ofert en obert, i han sortit grups musicals locals per entretenir); viure amb bon humor; valorar l’essencial (caixeres de mercat, camioners...) de l’accessori; captar la injustícia del sistema econòmic; entendre el compromís professional dels sanitaris; avaluar les llibertats fonamentals quan se’ns han restringit; recuperar el valor de la llibertat, la responsabilitat i la solidaritat.

L’enumeració i comentari d’aquests aprenentatges l’han dut al segon bloc de la xerrada, la d’entendre, de cara al futur, la dimensió ètica de la democràcia a partir de quatre aspectes necessaris: el de donar sentit al diàleg intergeneracional i respectar la gent més gran (víctima inicial de la pandèmia), la recuperació de l’educació integral, la del retorn a una vida natural i ambientalment més sostenible (volem respirar l’aire net de les ciutats d’aquells dies de confinament), la de superar desigualtats vergonyoses econòmiques, laborals i socials. Des d’aquests perspectiva, la democràcia no és cap superestructura sinó el resultat del clam dels humans poder viure amb llibertat i igualtat com van dir pensadors com A. Touraine i P. Freire.

Per això, la democràcia té una dimensió ètica i s’afebleix quan l’ètica no entra en la política i aquesta es converteix en una lluita aferrissada i desfermada per conservar el poder. La política existeix per a la convivència. Per a Aristòtil, l’ètica és una part de la política. No hi ha una ètica per al bé de l’individu i una política per al bé social. El maquiavelisme renaixentista ens ha fet molt mal en aquest sentit. De manera gràfica, es podria manifestar dient: qui no es preocupa per mantenir net el carrer davant del seu domicili, té el perill que la brutícia acabi envaint casa seva.

D’aquesta manera el ponent passà el tercer bloc de la xerrada, que volia abraçar les arrels antigues i modernes de la democràcia. Des del segle V aC a Grècia sorgí la democràcia (‘poder’/’força’ del ‘poble’) per regir les ciutats-estat (les ‘polis’) amb el gran defecte que els ciutadans que no eren barons i lliures no podien participar de la vida democràtica. Tot i així, encara avui bevem dels seus pressupòsits: la isonomia (igualtat davant la llei [‘nomos’]), la isogòria (igualtat de paraula a l’àgora = llibertat d’expressió), la isocràcia (igualtat d’accès al poder públic) i la isotèlia, que equival a la igualtat de col·laboració impositiva [telos = ‘finalitat’, però també ‘impost’]).

De l’antiguitat, passant per imperialismes i feudalismes medievals en l’apoca moderna, a partir del s. XVIII, hi hauria hagut una revifalla de la democràcia, en primer lloc, sostraient els absolutismes de les monarquies i volent equilibrar els poders (legislatiu, judicial i executiu), tot i que a partir del s. XIX i XX el quart poder, el mediàtic, no s’equilibra amb els altres. La democràcia pressuposa la participació de tots els ciutadans implicats, però avui patim també una crisi del pensament institucional, és a dir, de capacitat política i cívica de comprendre quines són les regles del joc democràtic i de saber-les i voler-les complir com a part essencial de la vida del sistema. Hugh Heclo, professor d’Administració Pública, a (Pensar institucionalment, Paidós: 2014) recorre a la imatge de la virtut ètica central de la pràctica esportiva, el ‘fair play’ o ‘joc net’, que equival al compliment de les regles del joc, tant les escrites o reglamentàries com les que podríem anomenar ‘consuetudinàries’ o ‘bones formes’. Justament en aquest segle XXI s’està imposant l’ètica de la cura, que exigeix, posar les necessitats particulars de les persones al centre de tot, aquí i ara, lluitant, com demanava Wittgenstein. I acabà aquesta secció llegint un paràgraf sobre el que caldria que fos una ètica política de la cura.

Això el portà al darrer apartat de la seva dissertació, un diagnòstic del moment actual, partint del fet que el joc net democràtic no és habitual i tothom comença a estar molt tip del joc brut en les nostres democràcies. Aquest joc brut inclou tota mena de ‘corrupcions’, però, també d’altres mancaments com ara l’ús partidista de les institucions (tant a efectes econòmics de supervivència dels partits com a efectes propagandístics amb comunicació manipulada i sectària, cosa que qualificà d’“hiperpartidisme poc institucional”), la simplificació i distorsió del llenguatge amb tot el que suposa la substitució del discurs de sentit pel recurs de la imatge, la substitució del debat veritable per la disputa, baralla o orgue de gats en què s’han transformat alguns parlaments, el menyspreu a les minories o als adversaris, la subjecció de decisions polítiques als interessos dels poders financers o mediàtics opacs, la confusió entre espai, símbols i interessos públics i espai, símbols i interessos privats i partidistes, la insolvència i displicència en les tasques representatives de debò (el cèlebre ‘no ens representeu’, que, ben llegit, implica l’acceptació de les regles formals però el retret d’exercir molt malament la representació, cosa que equivaldria a “sou representants però no representatius”). En aquest sentit distingí entre representativitat formal i representació real d’acostament a la ciutadania. Al capdavall, tot rau en una incapacitat o manca de voluntat de preservar els mínims indispensables de joc net per a un reconeixement universal de les institucions com a bé públic fonamental, en tant que objectivacions històriques i socials de valor per als ciutadans.

Per al ponent, tanmateix, l’afebliment de la dimensió ètica de les nostres polítiques democràtiques i de les nostres institucions també són deguts a mancances de la ciutadania, com ara la manca de compromís en la vida pública, la transferència de responsabilitats (“això m’ho han de solucionar perquè pago impostos”, la postura clientelar pel baix pensament institucional (ens sentim clients en comptes de persones amb drets civils i polítics), el fet de deixar-se anar per la via de l’apolítica (“Tots els polítics són iguals”), sense adonar-se dels perills que ens assetgen. Per al ponent, “si no fem política democràtica, ens en faran d’antidemocràtica”.

Davant del pronòstic reservat del panorama plantejat i confessant que no tenia fórmules màgiques resolutives, no veia altres solucions que la recuperació de l’ètica en el camp polític, treballant, des del punt de vista del pensament les tres dimensions personals (la cognitiva, l’emocional i l’ètica) tot evitant els dos extrems, les tiranies i oligarquies, d’una banda, i, de l’altra, l’anarquia de la llei de la selva. Partint del fet que la democràcia és polisèmica i polièdrica, tot i abraçar una pluralitat de persones amb valors bàsics, creia que si sentíem passió per ella i sabent que ens ho juguem tot (igualtat, justícia, drets, pluralismes) havíem de sentir una certa incomoditat de la situació actual amb vistes a millorar-la.

La xerrada, provocà un debat del tot enriquidor. Del Pozo va estar d’acord en què hi ha moltes construccions de la veritat (que no equivalia a tenir raó), assegurà que estàvem patint d’“infoxicació” (informació sense destriar i tòxica), posà esperances en la millora educativa des dels primers anys i en generar processos participatius i acceptà superar aquest tipus de democràcia participativa per una de més directa vist l’escàs aproximament dels polítics a la ciutadania.

En acabar, per acabar la programació d’aquest curs, s’anuncià un nou “Debat a Sant Ildefons” sobre la simbologia dels textos sagrats per al proper dia 16 d’octubre, una sessió que s’esperava poder-la tenir de forma presencial, igual com el Congrés bianual que, per a qui vulgui agendar-se’l, tindrà lloc els propers 12 i 13 de novembre.