Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .

Ja em perdonaran i em perdonarà el cardenal Cristóbal López que no em centri en la seva imprescindible intervenció en la primera convocatòria de la Tribuna Joan Carrera. Vaig per una altra banda. Al contrari del que he posat en el títol i del que molts diuen, l’acte d’aquest divendres és una demostració que el catolicisme conciliar i catalanista no ha mort. I sobretot que té un sentit.

Anem a pams. Catolicisme és òbviament una comunitat de practicants d’una religió però en el nostre entorn va més enllà. És una creença i una església universal, no només local o nacional. Però catolicisme també és un pòsit cultural, una manera determinada de mirar el món. Fins i tot una proposta antropològica centrada en la dignitat de la persona. El nostre país no s’entendria sense l’Església catòlica.

Conciliar és l’etiqueta que s’ha posat als defensors del Concili Vaticà II, en contraposició als sectors conservadors o integristes que creuen que el concili era salt cap a la secularització de l’Església, i, per tant, cap a la seva dissolució. Hi hagut diversos graus de conciliaritat, fins i tot alguns s’han focalitzat tant en la crítica eclesial que s’han sentit o han estat expulsats de l’Església. Però finalment dir avui Vaticà II no és res gaire diferent a dir papa Francesc. Un pontificat que ha sabut trobar l’equilibri entre mantenir la identitat i ser compressibles en la securalaritat.

Catalanisme és evidentment un corrent polític, però també és un eix que travessa de manera transversal la història del nostre país i que supera el fet polític o l’atzucat polític dels darrers anys processistes. La llengua és segurament el seu centre de gravetat. Per això també travessa la història del catolicisme a Catalunya. De fet, no es pot entendre la rellevància de l’Església a Catalunya sense la seva catalanitat, com la de qualsevol confessió que vol estar realment arrelada al món on viu. Allò que se n'ha dit Església i País. Aquí també hi ha un problema de gradació i de què es posa a davant, si el fet politico-cultural o el fet religiós-institucional. Però quan s’ha aixecat un mur entre el catalanisme i l’Església, aquesta ha passat a ser o refusada o irrellevant. (Nota a peu de pàgina: no deixa ser curiós que avui dels tres cardenals electes que parlen català -una xifra ben significativa- cap ha nascut a Catalunya: un de la Franja, Omella; un andalús i català d’adopció, Lòpez; i un mallorquí, Ladaria).

Doncs bé, amb diverses gradacions, la majoria d’entitats i persones que han donat l’impuls a la Tribuna Joan Carrera es mouen en el món catòlic i alhora dins d’aquests dos corrents: la conciliaritat i la catalanitat. No tenen la força, la vitalitat o la visibilitat de fa un anys. Però mantenen una cosa molt importat. Són el sector més significatiu i permeable amb la resta de la societat catalana.

La Tribuna Joan Carrera ho mostra, almenys, en tres aspectes. Primer, és un acte explícitament d’entitats catòliques i/o cristianes que es pot organitzar amb un mitjà de comunicació civil, El Punt Avui. Segon, qualsevol assistent que no provingués del món catòlic també s’hi podia sentir convidat i compartir aquest espai sense cap incomoditat. I, tercer, el que es va dir a la sala interessa més enllà de les parets que la delimitaven i per això ha tingut ressò en els mitjans de comunicació.

Potser avui és més fàcil aplegar un centenar de joves en una adoració eucarística o en una conferència amb doctrina de la bona. I no suporta la comparativa amb la mitjana d’edat del centenar d’assistents que aplega la Tribuna Joan Carrera. Fer una cosa no treu l’altre, però els darrers anys massa sovint els qui s’han emportat els elogis (i els galons) a l’Església han estat només els primers. Tota institució necessita tenir els seus actes interns i les seves misses per formar-se o cohesionar-se. Però és imprescindible que tingui espais en el que el seu discurs i la seva manera de veure el món sigui permeable i significativa per la resta de la societat.

Des del punt de vista més mediàtic, també ajuda a compensar el fet que habitualment les notícies d’Església siguin només sobre escàndols o anècdotes extemporànies. O que quan hi aparegui l’aplaudit compromís social de l’Església, hi aparegui el compromís social i no l’Església.

Per això crec que és molt rellevant que aquest divendres haguem tingut una mostra de que el catolicisme conciliar i catalanista és viu, amb doble benedicció cardenalicia, i amb un protagonista que diu coses que interessen a la gent i que alhora ens demana un cristianisme més exigent (aquesta va ser la intervenció més aplaudida de la conferència: minut 1:10:18) Res li plauria més al bisbe Carrera i als qui l’han precedit en catalanitat i conciliaritat.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.