150 anys de la Congregació Cassinesa

Avui, 9 de març, s’acompleixen 150 anys de l’aprovació definitiva de la Congregació de monjos benedictins, que en els seus orígens es va anomenar, “Congregació Cassinesa de la primitiva observança”. Va ser el 9 de març de 1872, quan el papa Pius IX reconegué la Província Internacional de Subiaco de la Congregació Cassinesa, com a Congregació benedictina autònoma.

Com ens recorda als monjos Guillermo Arboleda, abat President de la nostra Congregació, “150 anys d’història és una ocasió per elevar una acció de gràcies al Senyor, i posar-nos a l’escolta per discernir les seves crides a la Congregació avui, a la llum de l’ideal monàstic que animà la reforma de Pietro Casaretto a l’interior de la Congregació Cassinesa i que va donar origen a la nostra Congregació”.

El 1972, en el centenari de la Congregació, l’aleshores abat President, Gabriel Mª Brasó, digué que el mèrit del Casaretto va ser “haver defensat, com a valors essencials de la vida monàstica, el primat de la pregària litúrgica, la perfecta vida comuna com a testimoni de pobresa efectiva i l’austeritat”. L’abat President Guillermo, ens recorda, com afegia Giovanni Lunardi, que “el valor de l’autoritat” s’ha d’entendre “com a servei i no com a font de preeminències i privilegis”.

El 2011, en el bicentenari del naixement Pietro Casaretto, el benedictí Ghislain Lafont, escrivia que “en la reforma de Casaretto poden individuar-se quatre aspectes fonamentals, assenyalats per ell mateix i consolidats en la història successiva de la nova Congregació". Feia referència a "l’exigència d’una vida perfectament comunitària; la preocupació per les observances austeres, especialment les vigílies nocturnes i l’abstinència de carn; tenir cura de les missions i la diversitat dels membres de la Congregació”, és a dir, la seva internacionalitat.

Com ens diu als monjos l’abat Guillermo, “totes les reformes, al llarg de la història benedictina, també la de Casaretto, van ser un tornar a les fonts”, una mirada cap enrere, cap als inicis de la Congregació Cassinesa”. I és que, com diu l’abat Guillermo, “els monjos de totes les congregacions tenim un mateix ideal, o millor, som objecte d’una mateixa crida del Senyor: “Viure d’una manera digna la vocació amb que hem estat cridats (Ef 4:1)”, ésser fidels al carisma que, per mitjà de Sant Benet, el Senyor ha donat a l’Església per a la seva vida i santedat”. Per això, com diu l’abat Guillermo, “aquest aniversari és una ocasió propícia per donar gràcies al Senyor, per la riquesa del pluralisme” que existeix en la nostra Congregació.

En la seva carta dirigida als monestirs de la nostra Congregació, l’abat Guillermo, aprofitant aquest aniversari, ens pregunta als monjos si la pregària litúrgica continua essent el més important en els nostres cenobis i també, com és la nostra vida de comunió fraterna. I és que sempre, tornant a les fonts, podem millorar les nostres relacions fraternes i podem també tenir la pregària com el centre de la vida de les nostres comunitats.

Per celebrar aquests 150 anys de la Congregació Cassinesa, avui, 9 de març, en el monestir de Santa Escolàstica de Subiaco, se celebrarà una Eucaristia d’acció de gràcies.

Josep Mª Soler, Visitador de la Província Hispànica, ens recorda que, després de 150 anys, aquesta Congregació “s’ha convertit en l’ens monàstic més nombrós de l‘Església catòlica present en els cinc continents”. Els monestirs, com diu el Josep Mª Soler, són “escoles del servei diví, llocs d’identificació amb el Crist, reductes de pau”, malgrat la “situació de fragilitat a causa de l’escassedat de vocacions i de l’edat avançada de molts membres” de les nostres comunitats. Amb tot, en aquests moments, “l’important no és el nombre de membres, sinó la qualitat de la vida de fe, de la vida de pregària, de la vida fraterna i de l’acollida”. I és que les nostres comunitats són “testimonis de l’amor fidel de Déu, escoles de pregària i de vida fraterna”, ja que continuen “acollint i oferint espais de silenci, de reflexió, d’encontre, de formació espiritual, de diàleg amb la cultura”. Avui, com fa 150 anys, la nostra vocació ha de ser una “nova crida del Senyor a viure una kènosi que comporta fe, humilitat i generositat”. Per això el Visitador de la província Hispànica ens convida en el seu text, a “donar gràcies per l’obra que Déu ha realitzat durant aquests 150 anys en els monjos i monges de la Congregació”.

Per la seva part, Savio Siccuan, Visitador de la Província de Filipines, ens recorda els inicis de la nostra Congregació, quan, com la llavor de mostassa de la paràbola, “el 1842 Pietro Casaretto fundà el monestir de Pegli (Gènova) amb la intenció d’una renovació monàstica basada en el retorn a l’observança fidel de la Regla de Sant Benet”. En la actualitat, són més de cent els monestirs benedictins associats a la Congregació. Savio recorda en el seu escrit, que foren els monjos de Montserrat, que el 1895 arribaren a Surigao per fundar un monestir. De Surigao es van traslladar a Manila, on avui trobem el monestir de la Mare de Déu de Montserrat. També com el gra de mostassa, el 1983, aquesta abadia filipina fundà el monestir de la Transfiguració de Malaybalay, que el 2017 es convertí en abadia.

Com recorda Gerard Van Malderen, Visitador de la Província Flamenca-Holandesa, els monjos de l’abadia de Affligem (fundada el 1062) foren expulsats l’11 de novembre de 1796. I no va ser fins el 1837 que es reinicià la vida monàstica, però no a Affligem sinó en un convent caputxí, a Dendermonde. I va ser el 8 de setembre de 1858, quan la comunitat de Dendermonde es va unir a la Província de Subiaco.

Una altre Visitador, Cuthbert Brogan, de la Província Anglesa, recorda que van ser els monjos de l’abadia de Subiaco els “que arribaren a Ramsgate el 1856, per a renovar la conversió dels Angli in angeli, iniciada pel papa Sant Gregori el Gran”. D’aquesta manera, “Ramsgate es va convertir en la primera abadia a Anglaterra, després dels anys de desert que seguiren a la reforma protestant”. Com diu Brogan, “la Congregació ha fluït durant 150 anys com un riu cabalós” i “com el riu, ha deixat molt de llims i sorra” i també “ha recollit molts minerals rics, que valorem: autonomia, subsidiarietat, diversitat de llengües”.

Per la seva part, Mauro Meacci, Visitador de la Província Italiana recorda que “som hereus d’una rica i variada història que s’ha desenvolupat en diverses etapes”. Com ens recorda Meacci, “com els nostres pares, també nosaltres som convidats a acollir el kairós del nostre temps tan particular, perquè malgrat les dificultats presents i emergents, s’anuncia prenyat d’un futur que pertany a la novetat de l’Esperit, que obra en la humanitat i en la vida de l’Església”.

Una altra Província, la Vietnamita, amb monestirs molt provats per la persecució, són els del Vietnam. El Visitador d’aquest, Pierre Duong Dinh Tho, afirma que “les fundacions del Vietnam han viscut una extraordinària florida, però també persecucions, i més encara, una total supressió”. Els monjos benedictins vietnamites han sofert els horrors de la guerra i l’opressió de règims polítics totalitaris a partir de 1945 i més encara, si és possible, des del 1975. Així, “les comunitats de Thien-An, Thien-Binh i Thien-Phuoc varen ser víctimes de confiscacions”. Fins i tot la comunitat de “Thien-Ho va perdre tot el seu terreny i tots els seus béns i la comunitat va ser expulsada del seu antic monestir”. Malgrat les dificultats que tenen aquests monestirs pertanyents a la nostra Congregació, aquests cenobis vietnamites reben molts i molts joves que omplen els seus noviciats.

També David d’Hamonville, Visitador de la Província Francesa, per commemorar aquests 150 anys de la Congregació, ens diu: “Si la nostra vida és profètica, mirem Elies, Joan Baptista, Benet, en una mateixa mirada”. Per això D’Hamonville ens convida a no reduir “la vida monàstica a un clixé estètic”.

Finalment, el Visitador de la Província d’Àfrica i Madagascar, Theodore Kuassi Coco, recorda les fundacions que els monestirs francesos de la Congregació (La Pierre-qui-Vire, Encalcat i Belloc) fundaren a Àfrica. Per això “ara ens correspon a nosaltres, avui, encarnar el mateix impulso en la veritat i l’esforç incessant de la inculturació intel·ligent”.

Va ser el 2013 quan la Congregació de Subiaco i la Cassinesa es van unir, per formar la Congregació de Subiaco i Montecasino, la més nombrosa i geogràficament la més gran de totes les congregacions dels benedictins.

Com la paràbola de la llavor de mostassa, la Congregació que ara compleix 150 anys, s’ha convertit en un arbre, amb nombroses comunitats i amb monjos que, en la diversitat i en la pluralitat de llengües, cultures i tradicions, seguim, després d’un segle i mig de vida de la Congregació, acollint i vivint la crida del Senyor a ser testimonis d’esperança i servidors de la caritat.