Sanar la hemorragia

El papa Francesc va rebre el 28 de gener a la sala Clementina els participants en la plenària de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Havien reflexionat sobre el tema de la fidelitat i dels abandonaments. En el seu discurs, va afirmar: «Som davant d’una “hemorràgia” que debilita la vida consagrada i la vida mateixa de l’Església. Els abandonaments dins de la vida consagrada ens preocupen.» Aquesta situació no és exclusiva de la vida religiosa. Està present en els fons antropològics de la persona. La vida matrimonial, en el seu àmbit propi, presenta una problemàtica similar. No serveix de consol, sinó de contextualització. Com podem fer front a aquesta hemorràgia de la vida consagrada? El relat evangèlic de la dona que patia d’hemorràgia, com a símbol de la vida religiosa, ens pot proporcionar unes pautes de guariment (Mc 5,25-34).

Primer, una malaltia gairebé incurable. Pateix l’hemorràgia des de fa dotze anys. Gasta tot el que té per guarir-se. Es posa en mans de molts metges i experts, però el fluix de sang no s’atura. El resultat no pot ser més decebedor: cap millora. Més encara, va de mal en pitjor. Plans estratègics, programes de formació, atenció psicològica, intents continus i infructuosos... no aconsegueixen aturar l’hemorràgia. La vida religiosa experimenta la seva impotència davant del problema. El degoteig de l’abandonament continua de manera inexorable. S’arriba a pensar que no hi ha res a fer, sinó esperar que s’aturi per ell mateix. El sofriment sembla crònic, com la mateixa hemorràgia.

Segon, el guariment a través del contacte. Havia sentit a parlar de Jesús. Arriba a pensar que si entra en contacte amb ell, encara que sigui tocant-li el vestit, en tindrà prou per guarir-se. Enmig de la multitud, per darrere, li toca el mantell. L’hemorràgia s’atura en sec i experimenta dins seu el guariment del mal que la turmenta. La vida religiosa, com la dona amb hemorràgia, no té cap altre camí que el contacte amb Jesús. Les crisis que posen en qüestió la fidelitat, el virus de la mundanitat espiritual, la secularització nociva que arruïna la fe... provoquen hemorràgies contínues. Sense el contacte amb Jesús s’impossibilita la millora. Amb la pèrdua de la sang, la vida s’escapa per viaranys sense sentit.

Tercer, la força de la fe. Jesús provoca una situació incòmoda. Vol saber qui l’ha tocat. Empès per la multitud, sembla una pregunta fora de lloc. Jesús vol culminar el guariment, no només físic sinó també espiritual. La vida religiosa, com la dona que pateix d’hemorràgia, en prosternar-se adopta una actitud d’adoració i li explica tota la veritat d’ella mateixa. Les paraules de Jesús són alliberadores: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.» La fe és l’antídot contra els abandonaments. Sense fe, l’hemorràgia no s’atura. Sense fe, els vots són caricatures sense ànima o transgressions sense culpa. Sense fe, la vida comunitària en fraternitat és mera convivència i la missió es redueix a tasca.