"Els ancians són una riquesa, no se’ls pot ignorar"

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 4 de març de 2015

La Família – 6. Els Avis (I)

Estimats germans i germanes, bon dia!.

La catequesi d’avui i la de dimecres vinent estan dedicades a les persones grans, que, en l’àmbit de la família, són els avis, les ties i els oncles. Avui reflexionem sobre l’actual situació problemàtica de la gent gran, i la propera vegada, és a dir dimecres vinent, de forma més positiva, sobre la vocació continguda en aquesta etapa de la vida.

Gràcies als avenços en la medicina la vida s’ha allargat: però la societat no s’ha “ampliat” tant com la vida! El nombre de persones grans ha crescut, però les nostres societats no s’han organitzat prou per fer-los espai, amb el degut respecte i la consideració que es mereixen per a la seva dignitat i la seva fragilitat. Mentre som joves, tenim tendència a ignorar la vellesa i a considerar-la com una malaltia de la qual ens hem d’allunyar; després, quan ens fem vells, especialment si som pobres, si estem malalts sols, experimentem les mancances d’una societat planificada en funció de l’eficiència, que ignora els ancians. I els ancians són una riquesa, no se’ls pot ignorar.

Benet XVI, quan va visitar una llar d’avis, va dir unes paraules clares i profètiques, va dir el següent: «La qualitat d’una societat, vull dir d’una civilització, es jutja per la manera com es tracta les persones grans i pel lloc que se’ls reserva en la vida comú.» (12 novembre 2012). És cert, l’atenció als ancians marca la diferència d’una civilització. En una civilització s’atenen les persones grans? Tenen el seu espai? Aquesta civilització seguirà endavant si sap respectar la saviesa dels ancians. En una civilització on no hi ha espai per als ancians o bé on se’ls separa perquè creen problemes, aquesta societat porta dintre el virus de la mort.

A Occident, els estudiosos presenten el segle actual com el segle de l’envelliment: el nombre de fills disminueix, el nombre de vells creix. Aquest desequilibri ens interpel·la, de fet, és un gran repte per a la societat contemporània. No obstant això una cultura del profit insisteix en fer aparèixer els vells com una càrrega, un “llast”. No només no produeixen, pensa aquesta cultura, sinó que són una càrrega: en porques paraules, quin és el resultat de pensar així? Són rebutjats. És trist de veure els ancians rebutjats, és una cosa dolenta, és un pecat! No gosem dir-ho clarament, però ho fem! Hi ha quelcom de dolent en l’addicció a la cultura del rebuig. Però nosaltres estem acostumats a rebutjar gent. Volem dissimular la nostra por cada vegada més gran de la debilitat i de la vulnerabilitat; però obrant així fem créixer en els ancians l’angoixa de ser mal acceptats i abandonats.

Ja en el meu ministeri a Buenos Aires vaig tocar de ben a prop aquesta realitat amb els seus problemes: «Els ancians són abandonats, i no només en la seva precarietat material. Estan abandonats a la incapacitat egoista d’acceptar els seus límits que són un reflex dels nostres límits, en les nombroses dificultats que han de superar avui dia per sobreviure en una civilització que no els permet participar, dir la seva, ni de ser referents segons el model del consumidor, del “només els joves poden ser útils i poden gaudir”. Aquests ancians haurien de ser en canvi, per a tota la societat, la reserva de saviesa del nostre poble. Els ancians són la reserva de saviesa del nostre poble! Amb quina facilitat es posa a dormir la consciència quan no hi ha amor!» (Només l’amor ens pot salvar, Ciutat del Vaticà 2013, p. 83). I així succeeix. Recordo, quan visitava les residències, parlava amb algú i tantes vegades vaig sentir això: “Com està? I els seus fills? - Bé, bé - Quants en té? – Molts. – I vénen a visitar-la? - Sí, sí, sempre, sí, vénen. – Quan han vingut per última vegada?”. Recordo que una anciana em deia: “Bé, per Nadal”. Érem a l’agost! Vuit mesos sense ser visitada pels fills, vuit mesos abandonada! D’això se’n diu pecat mortal, m’heu entès? Una vegada quan era petit, l’àvia ens explicava la història d’un avi gran que quan menjava s’embrutava perquè no podia portar bé la cullera amb la sopa a la boca. I el fill, o sigui el pare de la família, havia decidit de no portar-lo a la taula amb tots i va fer una tauleta a la cuina, on ningú el pogués veure, perquè mengés sol. I així no faria mala impressió quan vindrien els amics a dinar o a sopar. Pocs dies després, va arribar a casa i va trobar el fill més petit que jugava amb una fusta, el martell i els claus, que feia una cosa allà, i li va dir: “Però què fas? – Faig una taula, pare. – Una taula, per què? – Per tenir-la per quan tu siguis vell, així tu podràs menjar allà”. Els nens tenen més consciència que nosaltres!

En la tradició de l’Església hi ha una gran quantitat de saviesa que sempre ha donat suport a una cultura de proximitat a la gent gran, una disposició a acompanyar-los amb afecte i suport en aquesta part final de la vida. Aquesta tradició té les arrels en la Sagrada Escriptura, com ho demostren, per exemple, aquestes expressions del Llibre de l’Eclesiàstic: «No menyspreïs les paraules dels ancians, perquè ells també les van aprendre dels seus pares; d’ells aprendràs el discerniment i la forma de respondre en temps de necessitat» (Ecl. 8,9).

L’Església no pot i no vol tenir una mentalitat d’impaciència, i encara menys d’indiferència i de menyspreu a la vellesa. Cal despertar el sentit col·lectiu d’agraïment, de reconeixement, d’acolliment, que facin que la persona gran se senti part viva de la seva comunitat.

Els ancians són homes i dones, pares i mares que ens han precedit en el nostre camí mateix, en la nostra mateixa casa, en la nostra batalla diària per una vida digna. Són homes i dones dels quals hem rebut molt. L’ancià no és un estrany. L’ancià som nosaltres: d’aquí poc, d’aquí molt, inevitablement encara que no hi pensem. I si nosaltres no aprenem a tractar bé les persones grans, així serem tractats nosaltres.

Fràgils ho som tot una mica, i vells. Alguns, però, són particularment febles, molts estan sols, i marcats per la malaltia. Alguns necessiten tractaments indispensables i les atencions dels altres. Davant d’això farem un pas enrere?, els abandonarem al seu destí? Una societat sense proximitat, on la gratuïtat i l’afecte sense contrapartida – fins i tot entre estranys – van desapareixent, és una societat dolenta. L’Església, fidel a la Paraula de Déu, no pot tolerar aquestes degeneracions. Una comunitat cristiana on la proximitat i la gratuïtat no es considerin indispensables, perdria la seva ànima. On no hi ha honor per a la gent gran, no hi ha futur per als joves.

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió