Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La notícia es diàfana: «El Ministeri d’Educació ha fixat en 6.057 euros la compensació per a les famílies que escolaritzin els fills en centres privats per estudiar en castellà. Una despesa que assumirà inicialment el Ministeri i que posteriorment anirà a càrrec del Govern de la Generalitat.» Aquesta decisió s’inclou en la disposició addicional 38 de la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).

Primer, si un lloc escolar costa 6.057 euros, l’Estat incompleix greument la Constitució en fixar els concerts educatius en unes quantitats molt inferiors al cost, ja que «l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït» (art. 27,4). És urgent revisar molt a l’alça el finançament educatiu dels centres concertats per adequar-se al cost real.

Segon, si l’art. 3.2 de la Constitució afirma que «les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts», en aquests àmbits territorials haurien de gaudir també del mateix requisit que el castellà: «El deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.» S’ataca així l’arrel democràtica que «propugna la igualtat» (art. 1).

Tercer, si l’art. 3.3 diu «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», es crebanta aquesta ordre constitucional quan no es garanteix a les famílies aquest dret per a l’educació dels seus fills, per exemple i esmentant un sol cas a la Comunitat Valenciana.

Quart, si la immersió lingüística busca generar una comunitat social integrada, les mesures del ministre Wert, cara visible del PP i de les FAES, ataquen directament el «respecte als principis democràtics de convivència» (art. 27.3). L’objectiu és fragmentar la societat catalana per afeblir-la i fer-la més permeable als interessos dels grups de poder.

Cinquè, si «el rei Felip VI crida a enorgullir-se del català perquè enriqueix el patrimoni d’Espanya», es produeix una contradicció flagrant entre aquest enunciat i les accions del govern. El gran avenç no és parlar català a Catalunya per acontentar la parròquia, sinó parlar-lo des de les tribunes de l’Estat i per a tots. Així es farà visible i audible que Espanya és plurilingüística. El seu primer discurs va constituir en aquest terreny una oportunitat perduda.

Sisè, si en els darrers anys s’ha produït a Catalunya un increment molt fort de la immigració, cal intensificar la immersió lingüística per compensar els dèficits i afavorir que tots els alumnes surtin del circuit educatiu bàsic amb el coneixement de totes dues llengües.

Setè, si s’ignora la realitat, com va fer el rei Joan Carles quan va afirmar que «no es va obligar mai a parlar en castellà», si es propugnen polítiques d’imposició i d’ofec, s’enforteix una convicció: les llengües deixen de ser problemàtiques quan tenen un Estat darrere. L’independentisme ho sap.