Vés al contingut

Un petit fragment del Segon Isaïes o Deuteroisaïes llegim a la primera lectura d’avui ( Is 55,10-11). Correspon a la conclusió del llibre i és aquest to conclusiu que ha d’ajudar a la seva lectura i comprensió. L’expressió “La paraula que surt dels meus llavis” (11a) resumeix pràcticament la totalitat del llibre, que recull allò que la paraula de Déu diu i comunica. Es pot comprovar en la multiplicitat de fórmules introductòries o conclusives que precedeixen o tanquen el que Déu diu. La més repetida: “Això diu el Senyor” (45,1.11.14; 49, 7.8.22.25; 50,1; 52,3.4); també: “Diu Déu” (40,25); “El Senyor et diu” (43,1; 44,2.6); “Ho dic jo el Senyor” (43,10.12; 45,13; 52,5; 54,10.17; 55,8); “Això et fa saber el Senyor” (42,5; 43,14); Dic a Jerusalem (44,26) a Cir (44,28). “Escolta casa de Jacob” (46,3; 48, 1.3.12). Déu parla amb la pretensió de ser escoltat, per això algunes vegades la fórmula diu: “Escolteu els qui viviu lluny de les illes” (49,1; 50, 1.4.7); “Escolta Jerusalem” (50,21). És evident que Déu parla, es comunica. La seva paraula -ho veiem llegint tot el llibre- crea, salva i allibera.

Aquesta paraula de Déu, tan present, tan insistent, tan persuasiva arriba o, es fa històrica, es materialitza, es fa immanent, es fa realitat encarnada per la predicació del profeta consignada en els seus escrits. En aquest sentit resulten claus les expressions: “Puja a la muntanya ben alta, alça ben fort la veu” (40,9); “Jo confirmo les paraules del meu servent i faig que es compleixin els anuncis dels seus missatges” (44,26). La identitat entre la paraula de Déu i la paraula profètica és total. Déu es compromet en la predicació del profeta i el profeta és totalment fidel a l’experiència per la qual li arriba el que Déu li manifesta.

La paraula de Déu tramesa pel profeta no és una paraula que se l’emporta el vent. No és literatura bonica i barata que no serveix per a res. Aquest és el sentit i el missatge de la lectura que ens ocupa. Déu compleix el que promet, el que decideix i el que es proposa fer: “Aquesta és la meva promesa, la mantinc i la compliré” ( 42,16); “Allò que faig ningú no ho capgira” (43,13); “El que diuen els meus llavis és una paraula irrevocable” (45,23). “Jo mano que es compleixi el meu designi… duré a terme el meu designi” (46,10b); “Ho dic i ho faré, ho tinc decidit i ho duré a terme” (46,11b); “Ho havia dit i ho havia fet saber, ara, tot d’una, ho he executat i s’ha acomplert” ( 48,3).

La insistència en el compliment, que veiem al llarg del llibre i en el nostre text té el seu per què. L’opinió més acceptada és que el Segon Isaïes va predicar als desterrats de Babilònia, reticents al retorn cap a Jerusalem. Predicà la imminència de la salvació presentada com una nova creació o un nou Èxode. D’aquí el prec o gairebé crit enèrgic: “Fora, fora, sortiu de Babilònia” (52,11) o “Sortiu de Babilònia cridant de goig i us conduiré en pau a casa vostra” (55,12). Els desterrats son induïts a escoltar en la predicació del profeta la paraula de Déu que promet salvació i alliberament. Hauran de descobrir en els fets històrics, que propicien el retorn, el compliment d’aquesta paraula de Déu, que promet el que anuncia i no es fa enrere en les decisions adoptades. Si el retorn és nova creació i nou Èxode, si la paraula de Déu fa germinar la terra, vol dir que hauran d’estar disposats a tornar a començar, reconstruir un poble que definitivament resti fidel a l’esperit de l’Aliança.

Diumenge 15é durant l’any. 13 de Juliol de 2014

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.