Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Editorial 90

En la nostra trobada de l’1 de juny, la Quitèria ens recordava que L’Agulla va sorgir just quan Aznar va arribar al poder, el 1996, com a reacció davant d’una situació de retrocés polític i social que pressentíem llarga. I tot plegat en una Església encarcarada i en clar retrocés respecte al Concili. Era una manera de fer-nos visibles, si més no entre nosaltres, de reflexionar conjuntament, d’animar-nos a actuar, a enfortir-nos com a esquerra i com a Església, sense demagògies, i a partir del nostre compromís ciutadà i cristià. L’Agulla ha anat exercint com a punxó, amb esperit crític, aportant les experiències sempre creatives de les persones que ens llegeixen. Amb voluntat de canvi i des de la base.

Divuit anys més tard, la situació social, econòmica i política s’ha anat enrarint fins a extrems inimaginables i les institucions han perdut tota credibilitat. El canemàs sobre el qual hem anat teixint col·lectivament s’ha acabat esqueixant, a més de quedar obsolet. La precarització absoluta de les relacions laborals, per exemple, llastra qualsevol acció sindical. La major part dels partits polítics obtenen millors o pitjors resultats, però estan lluny d’assumir els canvis necessaris en la seva forma interna de funcionament. Entre nosaltres i a la resta d’Europa la xenofòbia creix de forma transversal i la sostenibilitat medioambiental deixa pas un economicisme cec, sord i irresponsable. S’intueixen nous camins, que generen resistències institucionals, sobre una realitat inflamable, com ha mostrat el recent conflicte de Can Vies. Calen nous processos constituents, en un sentit ampli, a Catalunya, Espanya i Europa per crear unes noves regles del joc, inclusives, participatives, solidàries i per fer-ho amb fermesa i en pau. Per a molts de nosaltres això significa trencar els nostres propis motllos per anar endavant, amb el repte, a més, de connectar de debò amb els més joves.

Potser ara el paper de L’Agulla, a més de continuar punxant, sigui el de cosir voluntats, aprofitar tot allò que ens uneix, treballar per la pau i per al diàleg, per la defensa dels més vulnerables, des de la pluralitat i amb els valors de l’Evangeli per fer aquest món nou que anhelem, sense por malgrat la incertesa que sempre suposa començar un nou camí.