Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
Mou milions d’euros, provoca passions col·lectives, està en mans de grupuscles de poder, s’embolica amb banderes nacionals, té una presència desorbitada als mitjans, eleva els seus temples amb arquitectures mastodòntiques, viu dels deutes i dels privilegis... Es tracta del futbol. La clau: identificar-se amb un equip. Sense aquest requisit, perdre o guanyar seria el mateix. La identificació permet apropiar-se del triomf i enfonsar-se en el fang si arriba la derrota. El que passa no està en mans dels seguidors, que es redueixen a convertir-se en caixes de ressonància. La música ve de fora. Sorprèn veure que una realitat de dimensions tan colossals té els peus de fang. Un error arbitral, per exemple, té conseqüències imprevisibles. Com pot ser que un fet d’aquestes proporcions se sostingui a través de fils tan fins? Només així és manejable des del poder. No hi ha racionalitat. Només negoci. Transparència nul·la. Joc brut. L’espectacle fa oblidar els tripijocs. Existeixen. N’hi ha prou de focalitzar la càmera sobre la pilota. La resta s’amaga.
La característica que predomina en el futbol és l’arbitrarietat. El diccionari en recull el significat: «Acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis, dictat per la voluntat o el capritx.» Arrel llatina propera a la paraula àrbitre. Així van les coses. Recordo la cistella de José Antonio Montero a la final de l’Eurolliga el 1996 entre el Barça i el Panatinaikos. El pivot croata Vrankovic va taponar irregularment el tir de Montero. Els àrbitres, en no donar-la per vàlida, van impedir que el Barça es proclamés campió. La FIBA li va donar la raó, però el resultat no es va modificar. Avui el bàsquet ha evolucionat molt i els àrbitres consulten els monitors. En el tennis, l’ull de falcó afina les decisions tècniques. El futbol no sap evolucionar, perquè està en mans de poders ultraconservadors que l’empren a la seva.
Anem als dos darrers títols de la Federació Espanyola. Mateu Lahoz va arbitrar la Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid. El Barça ha viscut enguany en el Dragon Khan dels despropòsits interns i externs. Malgrat això, els blaugrana van ser eliminats per l’àrbitre perquè va concedir a Di Maria un gol en fora de joc. Mateu Lahoz té fama de no intervenir en les jugades. Deixa fer, fet que beneficia els que desenvolupen un joc més físic. Però, pocs observen que hi intervé, i molt, en el resultat. Com a reconeixement a la seva tasca per la causa, també el van nomenar àrbitre per a la final de la lliga al Nou Camp entre Barça i Atlètic de Madrid. L’anul·lació d’un gol de Messi va donar la copa a l’Atlètic. En dos partits, Mateu Lahoz ha aconseguit dos títols importants, molt més que la majoria d’equips de primera divisió han obtingut en tota la seva història. Martino ha tornat a l’Argentina com un fracassat, però sense l’«arbitrarietat» del futbol hauria estat un heroi, com Messi en apuntalar un triomf agònic. Tots sabem què va passar. Ningú no pot conèixer l’alternativa. Molts aficionats i periodistes, amb ingenuïtat, somien que el Barça faci història, mentre uns altres l’escriuen.
Fets que revelen la veritat de les paraules de l’Eclesiastès: «Vanitat de vanitats, tot és vanitat.»
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.