Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Albert Farriol, assessor empresarial

En les eleccions al Parlament europeu es va parlar quasi més d’Espanya i Catalunya que no d’Europa, tan abans com durant la campanya. Els resultats s’han anat interpretant sobretot en clau interna i no només a Espanya: a França la notícia ha estat “sorpasso” del FN de Marine Le Pen al partit socialista que governa; al Regne Unit, l’aparició amb força de l’UKIP anti-europeu; i, a Grècia, els titulars se’ls va endur la victòria de Syriza. A Catalunya vam córrer a comptar els vots dels partits favorables a la Consulta del 9N, a valorar que ERC va guanyar, per primera vegada des del 32, unes eleccions, i es va verificar la previsible castanya del PSC. A Espanya l’aparició de PODEMOS va enfonsar al PSOE en una profunda crisi i va frenar l’ascens d’IU; mentrestant al PP se li esfumaven més de dos milions de vots... 

Les primeres reflexions van anar en aquest sentit, més que en la valoració del moment difícil que aborda el projecte de la Unió Europea –conscientment escric el nom oficial del projecte per destacar-ne la voluntat unitària– que va néixer per unir cultures en la diversitat, la superació de rivalitats històriques i reticències, per acabar amb segles de guerres infinites i compartir una visió dels drets de les persones i del paper dels estats en la millora de les condicions de vida. El projecte està bastant tocat: més de 100 diputats euro-escèptics en un parlament de 750 i un nombre creixent de diputats ultranacionalistes de dreta (La politique européenne des français, pour les français et avec les français..., diu Marine Le Pen) amb la lògica del “nosaltres sols, millor”. Els resultats globals han significat un retrocés important dels grans partits europeus, conservador, socialista i liberal. No obstant això, tot fa pensar que una “gran coalició” d’aquestes famílies polítiques, oficial o de fet, continuarà dominant el parlament i, per descomptat, la Comissió Europea, que no deixen de ser el govern escollit en funció del pes dels estats en el Consell. Tampoc el modest ascens de l’esquerra alternativa, a costa de la davallada de socialistes, servirà per canviar aquestes dinàmiques. 

S’obre però una esperança –ai las!– quan recordem les paraules de Jean Claude Juncker, conservador i candidat de la Sra. Merkel a presidir la Comissió, quan en un atac de sinceritat (?) o de pragmatisme, va dir en plena campanya, que potser s’havien passat de rosca en la política de retallades... Ningú no s’hauria de refiar d’aquestes paraules, però obren una porta a la reflexió: a aquesta casta de polítics, Europa només els interessa per la unitat de mercat. No tenen cap intenció d’avançar en la unitat política, fiscal i de defensa dels drets socials, però tremolen quan se’ls mou la cadira en cadascun dels seus estats, que en definitiva només son parcel·les de poder delegat pels qui dominen els mercats financers. I aquí és on tenim la feina. Els que encara creiem en el projecte, hem de treballar des de cada parcel·la on és pot condicionar el poder: a les eleccions estatals i a les municipals, i a les manifestacions contra les retallades i en la defensa de l’Europa dels pobles i no dels mercats, i a donar suport a la gent de la PAH... Vull recordar, per exemple, que ha estat el Parlament Europeu qui va demanar al govern espanyol que revisés la llei hipotecària –fent un reconeixement oficial a la PAH en la persona d’Ada Colau–o que va ser el Tribunal d’Estrasburg qui va tombar la “doctrina Parot”.

Necessitem Europa i el seu projecte, i si amb la nostra lluita ens en fem propietaris, el podrem posar al servei de les persones.