Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
Els deixebles estan reunits. Les portes tancades els protegeixen de la por (Jn 20,19-23). La història que acaben de viure en la passió i mort de Jesús no els fa augurar res agradable. Potser ells estan a la llista i són els següents a patir judici i condemna. La sospita d’una persecució els manté units. Cap història de grandesa no es construeix a partir de la por. L’aparició de Jesús produeix la transformació.
El temor, com a aglutinant del grup, és substituït per la persona de Jesús, que es col·loca en el centre. Abans, desactiva els mecanismes defensius quan entra al recinte sense que les portes tancades li ho impedeixin. El seu missatge proporciona pau. No es tracta d’un fantasma, sinó d’un ésser de carn i ossos. Per identificar-se, els mostra les mans i el costat, és a dir, les ferides de la creu. Les nafres són la seva carta de presentació. No recorre als seus miracles, als seus moments de popularitat, al ressò de la seva entrada triomfal a la ciutat, als arguments dels seus debats amb els fariseus... Jesús utilitza el llenguatge de les cicatrius. En cadascuna d’elles, hi ha vida, història, sofriment, generositat, coratge. No es rendeix davant les dificultats, que afronta amb valentia i fidelitat als plans de Déu. Anuncia la Bona Notícia. Canvia en alegria l’actitud apocada dels seus deixebles.

Jesús no torna només per consolar-los ni per donar-los tranquil·litat. Genera en ells un procés de transformació, que exigirà atreviment, risc, audàcia. Malgrat el seu tancament, penetra en la seva vida. Converteix la por en alegria, l’absència en visió, la defensa en obertura, el temor en pau. Jesús no vol que els seus deixebles es tanquin en ells mateixos. La seva proposta trenca tots els esquemes: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Cal sortir. N’hi ha prou de refugiar-se en amagatalls. L’objectiu és realitzar el programa de Jesús en el món amb la força de l’Esperit sense cap més arma que les mateixes ferides i febleses. Els deixebles entenen que l’anunci no es basa en la superioritat de la seva vida, sinó en la humilitat de qui compleix un encàrrec que el depassa. No han d’amagar les seves cicatrius, perquè no s’anuncien ells mateixos. D’aquesta manera, les converteixen en garantia de la validesa del que proclamen. Aquí rau la paradoxa. En la feblesa es mostra la força. El testimoni de la vida, especialment a través de les seves ombres i ferides, resulta convincent. Més enllà dels errors i els desencerts, hi ha el perdó. Jesús ho anomena el perdó dels pecats, que afecta el més profund de la consciència. La vida es pot reconstruir. No ens hem de tancar per por de ningú. Podem recuperar l’alegria. Cal anunciar la Bona Notícia, que consisteix fonamentalment a comunicar als altres el que el Senyor ha fet en la teva vida i com t’ha guarit les ferides.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.