"Si tu et fies de Déu, l'escoltes i et poses en camí, això és fer Església"

Audiència general del Papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 18 de juny de 2014

Estimats germans i germanes, bon dia! I felicitats a tots vosaltres, perquè són valents en venir amb aquest temps que no se sap si plou o no plou... Esperem que puguem acabar l'audiència sense aigua. Que el Senyor tingui pietat de nosaltres.

Avui comença un cicle de catequesi sobre l'Església. És una mica com un fill que parla de la seva pròpia mare, de la pròpia família. Parlar de l'Església és parlar de la nostra mare, de la nostra família. En efecte, l'Església no és una institució amb una finalitat en si mateixa o una organització privada, una ONG, ni de bon tros es pot restringir la seva mirada al clergat o al Vaticà... L'Església, aturat a pensar...l’Església som tots nosaltres. De qui parles tu? No, no estic parlant dels capellans. Ah, és cert, els mossens són part de l'Església però l'Església som tots nosaltres, ep! No podem limitar-la als sacerdots, als bisbes, al Vaticà. Ells són part de l'Església però l'Església som tots, som tots família de la mateixa mare. L'Església és una realitat molt més àmplia, que s'obre a tota la humanitat i que no sorgeix en un laboratori: de cap manera, l'Església no va néixer en el laboratori, no va néixer improvisadament. Fou fundada per Jesús, però és un poble amb una llarga història al darrere i una preparació que va començar molt abans que Crist mateix.

1. Aquesta història, o "prehistòria" de l'Església, ja es troba a les pàgines de l'Antic Testament. Hem escoltat el llibre del Gènesi, Déu va escollir a Abraham, el nostre pare en la fe, i li va demanar que se n'anés, que abandonés la seva pàtria natal i s’encaminés cap a una altra terra que Ell li mostraria (cf. Gn 12,1-9). I en rebre aquesta vocació, Déu va cridar Abraham no tot sol, com a individu, sinó que des del principi va implicar a tota la seva família, als seus familiars i a tots els que estaven al servei de casa seva. Després, un cop emprés el camí -si, així és com va començar a caminar l'Església- Déu s'eixamplarà encara més l’horitzó i vessarà sobre Abraham la seva benedicció, prometent-li una descendència nombrosa com les estrelles del cel i com la sorra de del mar. El primer fet important és aquest: començant amb Abraham, Déu forma un poble perquè porti la seva benedicció a totes les famílies de la terra. Va ser precisament dins d'aquest poble que va néixer Jesús. És Déu que fa aquest poble, aquesta història, l'Església en camí. I aquí és on neix Jesús: en aquest poble.

2. Un segon element: no és Abraham qui construeix un poble entorn seu, sinó que és Déu qui dóna vida a aquest poble. Normalment, en altre temps, era l'home qui es dirigia a la divinitat, tractant de salvar la distància, bo i suplicant suport i protecció. La gent resava als déus, no? A les divinitats. Però en aquest cas som testimonis d'una cosa sense precedents: és Déu mateix qui pren la iniciativa, però escoltem-ho bé això! És Déu mateix qui truca a la porta d'Abraham i li diu: "tu segueix endavant, vés-te’n de la teva terra, comença a caminar i jo faré de tu un gran poble". I això ja és el començament de l'Església i més tard, justament en aquest poble naixerà Jesús. Déu pren la iniciativa i adreça la seva paraula a l'home, creant així un vincle i una nova relació amb ell. Però pare, com és això? ¿Déu ens parla? "Sí". Però, pare, nosaltres de debò podem parlar amb Déu? Sí, és clar que sí; però, és cert, nosaltres podem tenir una conversa amb Déu? "Sí". D’això se’n diu pregària, però és Déu que ha fet això des de l'inici. Així doncs, Déu forma un poble amb tots aquells que escolten la seva Paraula i es posen en camí, tot confiant en Ell. Aquesta és l'única condició, confiar en Déu. Si tu et fies de Déu, l'escoltes i et poses en camí, això és fer Església. Això és fer l'Església. L'amor de Déu ho precedeix tot. Déu és sempre el primer, arriba abans que nosaltres, Ell ens precedeix. Un profeta, Isaïes o Jeremies, no ho recordo bé ara, deia que Déu és com la flor de l'ametller perquè és el primer arbre que floreix a la primavera. HO diu per dir-nos que Déu sempre floreix abans que nosaltres. Quan nosaltres arribem, Ell ja ens hi espera, Ell ens crida, Ell ens fa caminar. Sempre s’anticipa. I això es diu amor perquè Déu ens espera sempre. "Però pare, jo no crec això perquè si vostè sabés, pare. La meva vida ha estat tan lletja, com puc pensar que Déu m'espera? "Déu t'espera. I si has estat un gran pecador, encara t'espera més i t'espera amb tant d'amor que ni tu pots imaginar, perquè Ell és el primer. És aquesta la bellesa de l'Església, que ens porta a aquest Déu que ens espera! Ell precedeix a Abraham, fins i tot va precedir a Adam.

3. Abraham i els seus escolten la crida de Déu i emprenen el camí; tanmateix, no sabien massa bé qui era aquest Déu i on els volia conduir. És veritat, perquè Abraham es posa en camí refiant-se d'aquest Déu que li ha parlat, però no tenia un llibre de teologia per estudiar qui era aquest Déu. Ell es fia de l'amor. Déu li fa sentir l'amor i ell s’hi confia, àdhuc s’hi abandona. Però això no vol dir que aquella gent estigués sempre convençuda i que fossin sempre fidels. És més, des del començament hi havia resistències, un cert replegament en si mateixos i els seus propis interessos; tenien també la temptació de regatejar amb Déu i resoldre les coses a la seva pròpia manera. Llavors aparegueren les traïcions i els pecats que marcaren el camí del poble al llarg de tota la història de la salvació, que és la història de la fidelitat de Déu i de la infidelitat del poble. Però Déu no es cansa pas, Déu té paciència, té tanta paciència, que al llarg del temps continuà educant i formant al seu poble, com un pare ho fa amb el propi fill. Déu camina amb nosaltres. Diu el profeta Osees: "jo he caminat amb tu i t'he ensenyat a caminar com un pare ensenya a caminar el nen". Bella figura de Déu. I això és el que fa amb nosaltres. Ens ensenya a caminar.

Aquesta és també la mateixa actitud que manté respecte a l'Església. També nosaltres de fet, malgrat el nostre propòsit de seguir el Senyor Jesús, experimentem cada dia de l'egoisme i de la duresa del nostre cor. Però quan ens reconeixem pecadors, Déu ens omple amb la seva misericòrdia i el seu amor; ens perdona, ens perdona sempre. I és precisament això que ens fa créixer com a poble de Déu, com a Església: no són les nostres habilitats o capacitats, no són els nostres mèrits – de fet, som poca cosa nosaltres eh! No és això. Sinó que més aviat és l'experiència quotidiana, quan descobrim que el Senyor ens estima i ens cuida. Això és el que ens fa sentir veritablement seus, que som a les seves mans i ens fa créixer en la comunió amb Ell, creant també vincles de comunió entre nosaltres. Ser Església és saber que estem en les mans de Déu, que és Pare i ens estima, ens acarona, ens espera, ens fa sentir la seva tendresa. I això és molt bonic!

Estimats amics, aquest és el projecte de Déu. Quan Ell cridà a Abraham, Déu pensava en això: formar un poble beneït pel seu amor, un poble que porti la seva benedicció a tots els pobles de la terra. Aquest projecte no canvia, és sempre vigent. En Crist ha tingut el seu compliment i encara avui Déu el continua realitzant en l'Església. Demanem llavors la gràcia de romandre fidels en el seguiment del Senyor Jesús i en l'escolta de la seva Paraula, ben disposats a emprendre el camí cada dia, com Abraham, cap a la terra de Déu i de l'home, la nostra veritable pàtria, i així transformar-nos en benedicció, signe del amor de Déu per tots els seus fills.

M'agrada pensar que un sinònim, un altre nom que podríem tenir nosaltres, els cristians, fora aquest: són homes i dones, gent que beneeix. El cristià amb la seva vida ha beneir sempre, beneir Déu i beneir també a tots els que té al voltant. Nosaltres cristians som gent que beneeix, que sap beneir! Aquesta és una bella vocació!

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió