Ecumenisme i Pau

El 5 de gener de 1964, en ple Concili Vaticà II, l’Esperit va impulsar dos grans pastors de l’única Església de Crist, perquè quedessin superats més de nou segles d’allunyament i d’antitestimoni evangèlic. El bisbe de Roma, Pau VI, i el patriarca de Constantinoble, Atenàgores, es van abraçar a Jerusalem, de la qual ciutat canta el salm: «Ja han arribat els nostres peus als teus portals» (Salm 122,2). Aquell va ser un moment de victòria sobre les tenebres de la divisió, de l’enemistat i de la malfiança que havien llargament envoltat dues Esglésies germanes. Els segles necessitaven veure aquest moment, va exclamar Atenàgores, i Pau VI va replicar que la creu de Crist era el comú estendard. Al cap de poc temps, s’aixecaven les excomunions i es girava pàgina a una pàgina trista de la història de l’Església. Començava un nou període, marcat per la voluntat de retrobar el sentit de la gran pregària sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin u […] perquè el món cregui» (Joan 17,21). S’iniciava un temps que aniria avançant sota la gran idea-força que Pau VI havia expressat en l’encíclica Ecclesiam Suam: el diàleg, l’intercanvi fecund. Tot feia pensar que el camí vers la unitat dels catòlics i dels ortodoxos no seria massa llarg. El moviment ecumènic, una de les fonts d’inspiració del Vaticà II, havia preparat un terreny que, ara, faria fructificar l’audàcia de dos homes d’Església. El somni de la unitat, fonamentat en la voluntat de Jesús manifestada en el seu testament, era participat per moltes persones.

S’inicià el diàleg teològic, però sobretot el diàleg de la caritat i de la misericòrdia, construït sobre la veritat de l’Evangeli, capaç d’unir la família humana i de reunir en un sol ramat aquells que pertanyen a un sol pastor. Em refereixo al «cap dels pastors» (Primera carta de Pere 5,4), Jesús, el Senyor, que morí per «reunir els fills de Déu dispersos» (Joan 11,52). L’ecumenisme avançava carregat d’esperances: els contactes i les declaracions es multiplicaven, augmentava el sentiment de pertinença a l’Església indivisa. El desig d’unitat semblava irrefrenable. Tanmateix, les dificultats començaren a aparèixer quan començà a minvar la passió per fer realitat les paraules de Jesús relatives a la unitat entre tots els seus amics. I és que l’ecumenisme, abans que res, és un passió que brolla de la fidelitat a la naturalesa mateixa de l’Evangeli. S’estima, es prega i es lluita per la unitat quan se sent en el cor la urgència de les paraules de Crist durant l’últim sopar. Ser cristià és anhelar de viure la «plena comunió» amb tots els qui professen la fe en el Senyor Jesucrist mort i ressuscitat. Sense aquest anhel, l’ecumenisme es converteix en un exercici acadèmic.

L’ecumenisme és un dels objectius del papa Francesc. Per al Papa, la unitat de fe i de vida dels cristians és una aportació senyera a la unitat de la família humana i a la credibilitat de l’anunci cristià, un element decisiu en el món global (Evangelii Gaudium 244-245). Però, a més, podem aprendre moltes coses dels altres cristians, quan ens els mirem no com adversaris o competidors, sinó com a «germans» —tal com Jesús ressuscitat anomena els seus deixebles (Mateu 28,10; Joan 20,17). Les diferències no són divergències si es llegeixen en la clau de la sembrada que l’Esperit promou entre tots els batejats. Vistes així les coses, tothom pot aprendre de tothom, ja que l’intercanvi de dons espirituals és una de les gràcies més atractives de la vida cristiana. N’hi ha prou de veure com en els darrers cinquanta anys s’han difós per Occident elements tan característics de l’ortodòxia com l’eclesiologia eucarística, la doctrina de la sinodalitat o la veneració de les icones.

El Papa ha volgut refermar el compromís de l’Església catòlica amb les Esglésies ortodoxes. Ho ha fet com l’apòstol Pere, que va a trobar el seu germà Andreu i l’abraça en nom de Jesús. El camí és aquest: convertir-se en testimonis comuns de l’amor de Déu envers tots els homes, envers la creació i envers la dignitat del més petit dels éssers humans. L’ecumenisme del testimoni passa per l’afecte mutu, per la preocupació dels uns pels altres, per la cura compartida dels pobres i, sobretot, per l’ecumenisme del sofriment (la persecució) i de la sang (el martiri). En aquest punt els cristians d’Orient són mestres en la fe. Penso en dos bisbes d’Alep, el siroortodox Mar Gregorios Ibrahim i el grecoortodox Paul Yazigi, segrestats fa més d’un any per un grup afí a Al Qaeda quan el primer es dirigia amb el segon des de la frontera turca, on l’havia anat a buscar, cap a Alep. «La sang dels cristians és la mateixa», afirma el Papa. Els perseguidors no fan distincions entre uns i altres cristians, ens veuen com una sola cosa! En una paraula, la pregària conjunta i l’abraçada del papa Francesc i Bartomeu I, patriarca de Constantinoble, del 25 de maig de 2014 a Jerusalem donaran fruits abundosos. Que el drama de les divisions sigui superat gràcies a la fe dels màrtirs i a la caritat dels testimonis! Que la força de la pregària conjunta ens porti a participar en la mateixa Eucaristia! Que la confessió comuna de fe en la resurrecció de Jesús ens guiï vers la comunió plena.

El viatge a Terra Santa del papa Francesc ha estat també un crit de pau en una terra turmentada per la violència entre les comunitats jueva i palestinenca. El Papa ha actuat com a herald de la convivència, sentinella de la reconciliació, missatger d’esperança. Ha estat proper a uns i altres, i no ha dissimulat les ferides del desencontre i del rebuig. La seva veu no ha estat encadenada, ha parlat amb llibertat i amb misericòrdia. I ha convidat els dos presidents, Peres i Abbàs, a anar a Roma a pregar per la pau entre els seus dos pobles. Ha posat en mans de Déu allò que des de 1948 sembla impossible: arribar a una entesa que permeti a uns i altres de viure un futur de pau. Aquest és un repte que ha de ser sostingut per la pregària de l’Església sencera, una pregària que truqui humilment a la porta de l’Altíssim esperant de ser escoltada. Unim-nos a la invocació de tants homes i dones de bona voluntat!

Armand Puig i Tàrrech