“L’únic camí per fugir de la corrupció és el servei”

Homilia del Papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dilluns 16 de juny de 2014

Una història “molt trista” que, tot i que és molt antiga, segueix essent el reflex d’un dels pecats “més a l’abast de la mà”: la corrupció. El Papa Francesc reflexiona sobre la pàgina de la Bíblia, proposada per la litúrgia, que explica la història de Nabot, propietari d’una vinya durant generacions. Quan el rei Acab –que volia, diu el Papa, “eixamplar una mica el seu jardí”– li demana que la hi vengui, en Nabot no ho vol perquè no té la intenció de desprendre’s de “l’herència dels seus pares”. El rei s’agafa molt malament el refús, per això la seva dona Jezabel prepara una trampa: amb la complicitat de testimonis falsos, fa portar davant el tribunal a Nabot arrossegant-lo, que acaba essent condemnat i apedregat fins a la mort. I al final, lliura al marit la vinya que volia, el qual –remarca el Papa Francesc- l’agafa “tranquil com si no hagués passat res”. “Aquesta història –comenta– es repeteix contínuament” entre els que tenen “poder material o poder polític o poder espiritual”:

“En els diaris llegim tantes vegades: ha estat portat al tribunal aquell polític que s’ha enriquit màgicament. Ha estat portat davant el tribunal aquell amo d’una propietat que ràpidament s’ha fet ric, és a dir ha explotat els seus treballadors. Es parla massa sovint d’un prelat que s’ha enriquit massa i ha deixat les seves obligacions pastorals per tenir més poder. Així els polítics corruptes, els homes de negocis corruptes i els eclesiàstics corruptes. N’hi ha pertot arreu. I hem de dir la veritat: la corrupció és el pecat que està més a l’abast de la mà, que té autoritat sobre els altres, ja sigui econòmica, política o eclesiàstica. Tots tenim la temptació de la corrupció. És un pecat a l’abast de la mà. Perquè quan hom té autoritat se sent poderós, se sent gairebé Déu”.

D’altra banda, segueix el Papa Francesc, hom es torna corrupte seguint “el camí de la pròpia seguretat”. Amb el benestar, els diners, després el poder, la vanitat, l’orgull...I a partir d’aquí tot. “Fins i tot matar”. Però, es pregunta el Papa, “qui paga la corrupció?” Qui et porta per la tangent”?. No, diu, això ho fa “l’intermediari”. La corrupció “la paga el pobre”.

“Si parlem dels polítics corruptes o dels corruptes econòmics, qui ho paga això? Ho paguen els hospitals sense medicaments, els malalts que no poden ser ben atesos, els nens que no poden ser educats. Ells són els Nabot moderns, que paguen la corrupció dels grans. I qui paga la corrupció d’un prelat? La paguen els nens que no saben senyar-se, que no tenen catequesi, que no són atesos. La paguen els malalts que no són visitats, la paguen els presoners que no reben atenció espiritual. La paguen els pobres. La corrupció la paguen els pobres materials, els pobres espirituals”.

Al contrari, diu el Papa Francesc, “l’únic camí per fugir de la corrupció, l’únic camí per vèncer la temptació, el pecat de la corrupció, és el servei”. Perquè, explica, “la corrupció ve de l’orgull, de la supèrbia, i el servei t’humilia”: és la “caritat humil per ajudar els altres”:

“Oferim avui la Missa per aquests –tants, tants- que paguen la corrupció, que paguen la vida dels corruptes. Aquests màrtirs de la corrupció política, de la corrupció econòmica o de la corrupció eclesiàstica. Preguem per ells. Que el Senyor ens apropi a ells. Segurament era molt proper de Nabot, quan va ser lapidat, com era molt proper d’Esteve. Que el Senyor els sigui proper i els doni força per seguir endavant amb el seu testimoni”.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió