L'ésser humà és pols, però aquesta pols viu! Pentecosta

Pentecosta. Cicle A
Barcelona, 8 de juny de 2014

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.
Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”
És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.
Com podem caminar amb uns peus de pols?
Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?
Com podem estimar amb un cor de pols?
Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.
És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”
Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir:
– esperança
– consol
– i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.
Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.
D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?
Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.
Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi
– de la por
– de la covardia
– de la mediocritat
– de la rutina
– de la manca de fe
No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.
Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.