Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït


 
(Fra Josep Manuel Vallejo) “Jo sóc el camí” diu Jesús. La imatge del camí té profundes ressonàncies en tota la Bíblia. El camí llarg i difícil de l’Èxode a través del desert cap a la terra promesa, recolzats sols en la fe en Déu, és un paradigma del camí de la vida cristiana. La carta als Hebreus diu que aquest recorregut per l’Èxode és símbol de l’Església que camina pel desert de la vida, com un pelegrí cap a la pàtria celestial, la Jerusalem del Cel. Els cristians som uns exiliats, uns pelegrins que cerquen una Pàtria, perquè no és aquesta la pàtria definitiva.
 
I de seguida, després de l’Èxode, la imatge del camí fou aplicada a la llei, la llei del Sinaí. El qui compleix la llei camina segons Déu: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins” (Sal 128).
 
En el Nou Testament, la imatge del camí persisteix però es transforma. Ja no hem de seguir la llei, hem de seguir Jesús. Jesús és la nova llei. Tal com diu Marc: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, prengui la seva creu i em segueixi”. Seguir Jesús, caminar amb Ell, ens implica viure en la novetat. Perquè quan caminem, no sabem quina decisió haurem de prendre demà. Tenim a Jesús, estem amb Ell i li podem preguntar. Però la vida cristiana consisteix en caminar i fer coses noves. Ja no ens serveixen les antigues. Aquesta és la dificultat de la vida de l’Església, perquè a situacions noves corresponen respostes noves.
 
La carta als Hebreus diu, d’una manera molt bonica, referint-se a Jesús: “Ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu que passa a través de la seva humanitat”. La humanitat de Jesús és el nou camí pels cristians. I això és el que diu sant Joan d’una manera molt profunda: “Jo sóc el camí que mena al Pare”. Es camina a Jesús. Es camina en Jesús. No és una cosa externa, un ensenyament, un manament, una indicació del que hem de fer, sinó que es camina en Jesús. Ell és el camí. En el seu esperit caminem. I per això diu avui Jesús que Ell és el camí, en tant que és la veritat, perquè la veritat, en l’evangeli de sant Joan, es fa s’opera, és un esdeveniment. La veritat es viu, es camina, és una actitud. Recordeu sinó el que diu al llarg de l’evangeli: “El qui obra la veritat ve a la llum” –la veritat es fa–, “el qui guarda la meva paraula experimentarà la veritat, i aquesta experiència de la veritat el farà lliure”.
 
Quan Pilat li pregunta a Jesús: “Què és la veritat?” Per què no respon Jesús? Perquè la veritat no s’explica amb la paraula. La veritat es viu. La veritat és un cristià que viu a Jesús. Aquí hi ha la dificultat i la bellesa del cristianisme.
 
I també diu Jesús que és la vida, perquè el qui viu en Jesús, el qui s’adhereix a Ell personalment, experimenta ja aquí la vida eterna. Això és la vida cristiana, adherir-se personalment, amb tot el meu ésser, a Jesús, i ja aquí puc experimentar el Cel. Recordeu la samaritana, que li dóna a Jesús aigua de la vida. Recordeu quan diu: “Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi –qui s’adhereix a mi– ja no tindrà fam”, “Qui creu en mi ja no tindrà set”. I el Bon Pastor: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i vida a desdir”. Vida eterna, no qualsevol vida.

La vida cristiana no és qüestió de compliment, ni tan sols de seguiment d’un camí. La vida cristiana és adhesió personal a Jesús, comunió amb Ell, relació amb Ell. I quan això passa, el temps s’atura i experimentem l’eternitat, a la manera com experimentem l’eternitat quan ens relacionem íntimament amb la persona estimada. Quan vivim l’amor en plenitud, el temps no passa. Això és el que ens diu l’evangeli. “La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i a aquell que tu vas enviar, Jesucrist”. La vida eterna és relacionar-se íntimament amb Jesucrist.