Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència del Papa Francesc a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Dimecres 21 de maig de 2014

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui voldria reflexionar sobre un altre do de l’Esperit Sant, el do de la Ciència. Quan es parla de ciència, el pensament se’n va immediatament a la capacitat de l'home per conèixer cada vegada millor la realitat que l’envolta i per descobrir-hi les lleis que regulen la naturalesa i l’univers. Es tracta de la ciència que ve de l'Esperit Sant, però que no es limita tan sols al coneixement humà: és un do especial, que ens porta a entendre, a través de la creació, la grandesa i l'amor de Déu, així com la seva relació profunda amb tota criatura.

1. Quan els nostres ulls són il·luminats per l'Esperit, s’obren a la contemplació de Déu, en la bellesa de la naturalesa i en la grandiositat del cosmos; ens porten també a descobrir com cada cosa ens parla de Déu, tot ens parla del seu amor. Tot això suscita en nosaltres una gran sorpresa, un sentiment d’estupor i un profund sentit de gratitud! És la sensació que sentim també quan admirem una obra d'art o qualsevol altra meravella fruit de l'enginy i de la creativitat de l'home: enfront de tot això, l'Esperit ens porta a lloar el Senyor des del fons del nostre cor i a reconèixer, en tot allò que tenim i som, un do inestimable de Déu i un signe del seu amor infinit per nosaltres.

2. En el primer capítol del Gènesi, precisament al començament de tota la Bíblia, es posa de relleu que Déu es complau en la seva creació, bo i subratllant repetidament la bellesa i la bondat de cada cosa. Al final de cada jornada, està escrit: "Déu veié que tot això era bo" (Gn 1,12.18.21.25).Però si Déu veu que la creació és una cosa bona, és quelcom bonic, llavors també nosaltres cal que tinguem aquesta actitud de veure la creació com una cosa bonica i bona; justament, és pel do de la ciència, que donem gràcies a Déu per haver-nos donat tanta bellesa a tots nosaltres; sí, aquest és el camí. I quan Déu va acabar de crear l’home, no va dir que era una cosa bona, sinó que va dir que era "molt bona!" (v.31). S'apropa a ell, i... als ulls de Déu nosaltres som la cosa més bona, més bella i més gran de la creació. Però pare, els àngels...No! Els àngels estan per sota nostre, nosaltres som més que els àngels. Ho hem escoltat en el llibre dels salms. Ens estima molt el Senyor, oi? Cal donar-li gràcies per tot això. El do de la ciència ens posa en profunda sintonia amb el Creador, i ens fa participar en la puresa de la seva mirada i del seu judici. I és en aquesta perspectiva que reeixim a assolir en l'home i en la dona el cim de la creació, com a realització d'un designi d'amor que està imprès en cadascun de nosaltres i que ens fa reconèixer-nos com germans i germanes.

3. Tot això és motiu de serenitat o de pau, i fa del cristià un testimoni joiós de Déu, seguint les petjades de sant Francesc d’Assis i de tants sants que han sabut lloar i cantar el seu amor a través de la contemplació de la creació. Alhora, però, el do de la ciència ens ajuda a no caure en alguns comportaments excessius o equivocats. El primer comportant rau en el risc de considerar-nos amos de la creació. La creació no és una propietat de la que ens podem apoderar per a governar-la al nostre gust; no, ni molt menys és una propietat només d’alguns: la creació és un regal, és un regal meravellós que Déu ens ha donat, perquè en tinguem cura i l’utilitzem en benefici de tots, fent-ho sempre amb gran respecte i gratitud. El segon comportament negatiu està representat per la temptació d’aturar-nos en les criatures, com si aquestes poguessin oferir la resposta a totes les nostres expectatives. L'Esperit Sant, amb el do de la ciència, ens ajuda a no caure en això. Però jo voldria tornar sobre el primer camí equivocat. Cal custodiar la creació, no apoderar-nos-en. Cal custodiar la creació, vetllar-la, perquè és un do que el Senyor ens ha donat a nosaltres, és el regal de Déu per a nosaltres; i, nosaltres som custodis de la creació. Però quan nosaltres explotem la creació, destruïm el signe de l'amor de Déu.

Destruir la creació és dir-li a Déu: això no m'agrada, això no és pas bo! Què t'agrada a Tu, això? Aquesta actitud no és pas bona, és el pecat.
Tenir cura de la creació és la custòdia del do de Déu, i també és agrair-li a Déu, dir-li: “gràcies, és cert, jo sóc el custodi de la creació, però per a fer-la progressar, no per a destruir el teu do”. Aquesta ha de ser la nostra actitud davant la creació, custodiar-la, perquè si destruïm la creació, llavors la creació ens destruirà. No ho oblideu pas això! Un cop jo era al camp i vaig escoltar una dita d'una persona senzilla, a la qual li agradaven molt les flors; ell, en tenia cura, d’aquelles flors i em deia: hem de custodiar aquestes coses tan boniques que Déu ens ha donat. La creació és per a nosaltres, perquè nosaltres l’aprofitem bé, no perquè l’explotem, sinó per tenir-ne cura. Perquè vostè sap, pare -em va dir- Déu perdona sempre, oi que sí? És clar, això és veritat, Déu perdona sempre; en canvi, nosaltres, les persones, homes i dones, perdonem algunes vegades, sí, i altres vegades no perdonem.

Tanmateix, pare, la creació no perdona mai, i si tu no en tens cura, la creació et destruirà. Això ens ha de fer pensar i demanar a l'Esperit Sant el do de la ciència per comprendre bé que la creació és el regal més bonic de Déu; tal com Ell mateix va dir: “això és bo, això és bo, això és bo, això és el meu regal; però al final va dir: la cosa més bona i bonica que he creat és la persona humana. Gràcies.

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió