Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Segons informa l’Institut Ramon Llull, consorci integrat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, Catalunya participa a la 14a Biennal d'Arquitectura de Venècia amb el projecte "Arquitectures Empeltades / Grafting Architecture", comissariat per Josep Torrents i Alegre amb el comissariat adjunt de Guillem Carabí Bescós i Jordi Ribas Boldú. El concepte d’empeltar consisteix en inserir una part d’un arbre proveïda d’una o més gemmes en una branca o tronc d’un altre arbre de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent. Aquesta idea és represa metafòricament des de l’arquitectura, en tant que hi ha intervencions sobre el patrimoni que empelten el vell i el nou per produir un nou espai.

De les quinze obres que es presentaran a la 14a Biennal de Venècia n’hi ha dues que mereixen atenció en tant que són intervencions dins del patrimoni sacre: La Capella de l’Hospitalet (1981-1984, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres Tur, a Eivissa. Imatge superiors) i l’Auditori a l’Església del Monestir de Sant Francesc (2003-2011, David Closes, a Santpedor. Imatge inferior). Totes dues intervencions també són actuals i interessants de cara al proper 37è Curset promogut per l’AADIPA, dedicat al Patrimoni Sacre, del qual ja vaig parlar-ne aquí.

Les dues intervencions presenten característiques comunes malgrat la diferent dimensió: es tracta de rehabilitar espais d’antiga funció sacra per reconvertir-los en espais culturals. En el primer cas els elements afegits són mínims i pràcticament es refereix als acabats de l’espai, mentre que en el segon cas, donat el seu estat ruïnós, sí que hi ha una aposta per inserir nous elements moderns dins l’espai sacre que recorden la recent intervenció a l’església del convent de les Jerònimes a Brihuenga realitzada per Adam Bresnik. (imatge de sota).

Des d’un punt de vista pastoral, o “neo-evangelitzador” com ara tendeix a anomenar-se, és una llàstima que aquests espais hagin perdut el seu sentit primigeni en tant que ja no s’hi esdevé una litúrgia ni es presenten com espais devocionals (que “moguin cap a Déu”). Des d’una òptica secular s’acompleix en ells allò que deia Nietzsche: “Què són aquestes esglésies sinó tombes i monuments funeraris de Déu?” (La Gaia Ciència. Aforisme 125), ja que l’embolcall de la nova activitat cultural que s’hi desenvolupa resta silent com el cor petrificat d’un Déu mort que ja no batega en la societat. Depèn ara de la comunitat cristiana que es puguin museïtzar o donar nous usos evangelitzadors, a part del litúrgic, a tants espais buits que esperen una missió. Si bé els casos que es duran a la Biennal de Venècia parlen d’arquitectura empeltada, també cal pensar quina és la resposta arquitectònica a una “pastoral empeltada”