“Un cristià sense Església és una cosa purament ideal, no és real"

Homilia del Papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dijous 15 de maig de 2014

A partir de la primera lectura del dia, el Papa Francesc explica que els apòstols quan anuncien Jesús no començaven a partir d'Ell, sinó de la història del poble. De fet -assenyala- "Jesús no s’entén sense aquesta història" perquè Ell "és justament la fi d'aquesta història, a la qual aquesta història va, hi camina". Per tant -ha continuat- "no es pot entendre un cristià fora del poble de Déu. El cristià no és una unitat per si sol", sinó que pertany a un poble: l'Església. Un cristià sense Església és una cosa purament ideal, no és real".

"Però, no es pot entendre a un cristià sol, com no es pot entendre Jesucrist sol. Jesucrist no ha caigut del cel com un heroi que ve a salvar-nos, i ve. No. Jesucrist té història. I podem dir, i és veritat, això: Déu té història, perquè ha volgut caminar amb nosaltres. I no es pot comprendre Jesucrist sense història. Així un cristià sense història, un cristià sense poble, un cristià sense Església no es pot entendre. És una cosa de laboratori, una cosa artificial, una cosa que no pot donar vida".

El poble de Déu, per tant -ha afegit el Papa Francesc- "camina amb una promesa. Aquesta dimensió és important que nosaltres en la nostra vida ho tinguem present: la dimensió de la memòria":

"Un cristià és un memoriós de la història del seu poble, és memoriós del camí que el poble ha fet, és memoriós de la seva Església. La memòria... la memòria de tot el passat Per tant aquest poble a on va? Cap a la promesa definitiva. És un poble que camina vers la plenitud; un poble elegit que té una promesa en el futur i camina vers aquesta promesa, cap el compliment d'aquesta promesa. I per a això, un cristià en l'Església és un home, una dona d'esperança: esperança en la promesa. Que no és expectativa: no,no! És una altra cosa: és esperança. Cap endavant! Aquella que no defrauda".

"Mirant enrere -ha dit el Papa- el cristià és una persona memoriosa: demana la gràcia de la memòria, sempre. Mirant endavant, el cristià és un home i una dona d'esperança. I en el present, el cristià segueix el camí de Déu i renova l'aliança amb Déu. Contínuament diu al Senyor: 'Sí, jo vull els manaments, vull la teva voluntat, jo vull seguir-te’. És un home d'aliança, i l'aliança la celebrem, nosaltres, tots els dies” en la Missa: és doncs "una dona un home eucarístic". Aquesta és la pregària final del Papa:

"Creiem –que ens anirà bé pensar això, avui- com és la nostra identitat cristiana. La nostra identitat cristiana és pertinença a un poble: l'Església. Sense això, nosaltres no som cristians. Entrem a l'Església amb el baptisme: allà esdevenim cristians. I per això, tenir l'hàbit de demanar la gràcia de la memòria, i de la memòria del camí que ha fet el poble de Déu; també de la memòria personal: Què ha fet Déu amb mi, en la meva vida, com m’ha fet caminar... Demano la gràcia de l'esperança, que no és optimisme: no, no! És una altra cosa. És demanar la gràcia de renovar cada dia l’Aliança amb el Senyor que ens ha cridat. Que el Senyor ens doni aquestes tres gràcies, que són necessàries per a la identitat cristiana".

Traducció: Pere Prat –Catalunya Religió