“Gracias a la vida, que me ha dado tanto”

El passat 12 d’abril, amb la Montserrat, l’Oriol i en Pol, bufàrem vuit espelmes i compartírem un pastisset per fer present l’inici del diagnòstic de l’Esclerosi Múltiple. (Les dates que et dibuixen la vida t’acompanyen sempre, oi?). Sí, tinc Esclerosi Múltiple.

Han estat –són– vuit anys descobrint què són la “pèrdua de mielina”, els “brots”, intentant aprendre a conviure amb la malaltia, una convivència no sempre fàcil, compartint intensament tots els instants de vida, els genials i els que no ho són tant també, que de tot n’hi ha; aprenent a viure intensament l’ara i aquí, que al capdavall és l’únic que som i tenim; aprenent a viure i compartir la pèrdua, el procés de dol, des de la rabiosa negació fins la serena acceptació, passant tranquil·lament, a poc a poc, per la ràbia-emprenyament, la negociació-pacte, la profunda depressió-tristesa, del “per què a mi?” fins el “i per què no a mi?”.

Aprendre que a voltes és bo i necessari plorar perquè has perdut no sé quines capacitats de fer no se què, i que ja sé que no les tornaré a recuperar mai més, tot sabent que, facis el que facis, la malaltia va fent igualment el seu procés silenciós, lent i inexorable; aprendre a redescobrir-me i reconciliar-me amb mi mateix, cada dia.

Fer camí amb l’esclerosi, perquè és així que sóc, m’ha fet un home més sensible, més tendre, més humil, més acollidor, més vulnerable; “déjate querer”, com diu el Bon Amic Julio, i això només és possible des de l’estimació dels que m’acompanyen en el caminar, la família, els amics…

Tot i que potser no caldria que ho hagués fet d’aquesta manera, dono gràcies al Misteri, al Bon Déu que m’acompanya i m’acarona, per descobrir-me una nova realitat, una nova manera de fer, de llegir la vida i l’existència, i certament, vist des d’ara, em prefereixo així.

És veritat que hom ha de fer front a la malaltia, la que sigui, amb no sé quins recursos mèdics i rehabilitadors, però allò que resulta fonamental és entomar cada dia i cada instant, tot admetent que hi ha moments de tot, amb una actitud positiva; com diu el Bon Amic Domingo, prendre’s la malaltia amb amor i amb humor.

Dono gràcies perquè “sóc”, i és “essent” com sóc, és des d’aquesta realitat, des d’aquesta manera de ser i de fer que, com feia el Bon Amic Francesc X., entono com la Violeta Chamorro un “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”.