×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Em fa la impressió que, en les properes setmanes, i potser mesos, tots tindrem moltes oportunitats de conversar sobre el relleu dels qui ara ocupen algunes seus episcopals. En aquestes converses, serà normal que fixem l’atenció en les qualitats i els defectes dels preveres que potser hauran de succeir als bisbes que, per raó d’edat, seran rellevats.

En les nostres converses repassarem la vida passada dels possibles candidats, és a dir, allò que han fet i allò que han dit, potser sense tenir gaire en compte els contextos en els quals van haver d’actuar en cada moment de les seves vides. També serà normal que expressem opinions sobre l’acolliment de què serà objecte el bisbe que sigui nomenat per a presidir una Església local determinada: Com serà rebut per la comunitat cristiana que li serà confiada?

Serà fàcil d’observar que moltes persones que no pertanyen a l’Església també manifestaran les seves preferències, perquè saben que els comportaments i les paraules dels bisbes sovint incideixen en el tractament de qüestions que no són estrictament eclesials.

Fins i tot no ens sorprendrà que alguns tinguin la pretensió d’influir en el nomenament d’una persona determinada, i que ho facin amb arguments que no tinguin cap relació amb la qüestió de fons: Quina és la missió del bisbe en una diòcesi?

Per tot això, el tema del nomenament d’un nou bisbe per a una diòcesi concreta no hauria de ser objecte de debat per raons alienes al servei que el bisbe haurà de prestar a la diòcesi que el papa Francesc li encomani. Així, doncs, a l’hora de manifestar les nostres preferències, la pregunta que els membres de l’Església diocesana que espera el nomenament d’un nou bisbe ens hauríem de fer sería aquesta: A quina necessitat eclesial el nou bisbe haurà de donar resposta eficaç i urgent?

Si prenem en consideració l’opinió i el desig manifestats pel papa Francesc, ara tota diòcesi està cridada a una conversió missionera, perquè ella és el subjecte primari de l’evangelització i la manifestació concreta de l’única Església en un lloc del món. I ho ha explicat així: «L’Església diocesana és l’Església encarnada en un espai determinat, proveïda de tots els mitjans de salvació que Crist ens ha donat, però amb un rostre local. La seva alegria de comunicar Jesús es manifesta tant en la seva preocupació per anunciar-lo en altres llocs més necessitats com en una sortida constant cap a les perifèries del seu propi territori o vers els nous àmbits socioculturals. Per això, mira d’estar sempre allà on fa més falta la llum i la vida del Ressuscitat. Amb vista a fer que aquest impuls missioner sigui cada cop més intens, generós i fecund, exhorto cada Església particular a endinsar-se en un procés decidit de discerniment, purificació i reforma».

Pensant no en l’Església diocesana sinó en el bisbe que la presideix, el papa Francesc ha escrit: «El bisbe sempre ha de fomentar la comunió missionera en la seva Església diocesana seguint l’ideal de les primeres comunitats cristianes, en les quals els creients tenien un sol cor i una sola ànima. Per això, a vegades anirà al davant per indicar el camí i cuidar l’esperança del poble; altres vegades, serà enmig de tots fent-se proper amb senzillesa i misericòrdia; i en ocasions haurà de caminar al darrere del poble per ajudar els endarrerits i, sobretot, perquè el ramat mateix té el seu olfacte per descobrir nous camins. En la seva missió de fomentar la comunió dinàmica, oberta i missionera, el bisbe haurà d’encoratjar i procurar la maduració dels mecanismes de participació que proposa el Codi de Dret Canònic i altres formes de diàleg pastoral, amb el desig d’escoltar tothom i no sols alguns que li acariciïn les oïdes. Però l’objectiu d’aquests processos participatius no serà en primer lloc l’organització eclesial, sinó l’afany missioner d’arribar a tots» (EG, 30 i 31).

Si això ha de ser així, els bisbes que ara les nostres diòcesis necessiten són els qui estiguin en les millors condicions per fer realitat aquests desigs del papa Francesc. No hauria d’haver-hi cap altra motivació.