Llavors de coneixement sobre el moviment veïnal

“M’ha sorprès la implicació del catalanisme cristià progressista en la forja i desenvolupament del moviment veïnal”. Quan un catedràtic d’Història Contemporània et diu això des del tribunal que jutja la teva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, una petita satisfacció et recorre l’espinada. Perquè saps que has aconseguit aportar una mica de llum nova sobre un període històric de canvi polític i social del qual hi ha massa protagonistes oblidats. Reconèixer aquests actors de base, i concretament la gent del barri i les associacions de veïns –on els cristians, efectivament, van jugar i juguen encara un paper cabdal, de llevat o llavor que dóna fruit– era un dels objectius principals de la meva recerca El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986). Hi he estat treballant intensament durant els darrers sis anys però té una prehistòria en el llibre Barcelona en lluita que el 1996 vaig escriure amb l’enyorat amic i company periodista Josep Maria Huertas. Per això és una satisfacció (personal i desitjo que col·lectiva) haver enllestit la feina i poder difondre-la i sembrar llavors de coneixement.

El moviment ciutadà forjat als barris populars durant la dictadura franquista, alimentat per l’oposició comunista i militants cristians de base, es va articular a Catalunya en comissions, associacions i centres socials i, des de 1972, es va organitzar al voltant d’una Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) nascuda burgesa i afí al poder establert, però hàbil i ràpidament controlada per l’esquerra urbana i el catalanisme. Fins a l’extrem de generar una hegemonia cultural favorable a la lluita antifranquista, a la plena democràcia i als interessos de les classes subalternes. Aquest moviment popular va aconseguir, a Barcelona, conquestes urbanístiques, socials i culturals, la complicitat de professionals i intel·lectuals i una influència política que va deixar petjada arreu de Catalunya, Espanya i a l’estranger.

Aguantant la repressió i mobilitzant-se al carrer al costat d’altres actors socials, obtenint impacte mediàtic, assumint els postulats i funcions de l’Assemblea de Catalunya i actuant sempre en clau unitària, interclassista i ideològicament transversal (però escorat a l’esquerra), aquest moviment ciutadà va impulsar i, de facto, va aconseguir imposar a Barcelona la ruptura política, social i cultural respecte el franquisme que no va existir enlloc més. Fins a l’extrem que, després de forçar el cessament dels alcaldes José María Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976) –i malgrat influir, per la por a un nou 14 d’abril de 1931, en la determinació de retardar al màxim la celebració d’eleccions municipals presa pel Rei sota consell del seu ministre Martín Villa, bon coneixedor del pa que es coïa a la Barcelona dels barris–, aquest moviment social va imposar la seva agenda durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep María Socías Humbert.

Amb la instauració del sistema democràtic pluripartidista, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics –conscients d’haver perdut almenys una dècada nefasta per als seus interessos especulatius a la ciutat– i dels nous poders polítics: tant la dreta reformista provinent del franquisme, el centredreta catalanista de Jordi Pujol i l’esquerra socialdemòcrata en ascens dels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Cert és que el moviment ciutadà va patir la crisi de les associacions de veïns, iniciada el 1977 i aguditzada als anys 80 per la desmobilització social i la cooptació partidista de quadres veïnals; una crisi, amb tot, esmorteïda a Barcelona pel compromís personal d’alguns dirigents veïnals. En tot cas, el paper del moviment ciutadà va ser determinant tant en l’articulació del moviment veïnal a escala catalana i espanyola com, a Barcelona, com a paraigua d’altres moviments socials (feminisme, antimilitarisme…) i en la consecució de moltes demandes populars i millores concretes als barris.

En síntesi, la gent del carrer va ser cabdal en la configuració originària del model Barcelona, pervertit en el llarg període de desdemocratització que va de 1982 a l’actualitat. La nominació olímpica de 1986, els Jocs de 1992 i el Fòrum 2004 són punts d’inflexió que marquen la fi d’aquesta hegemonia cultural i d’una idea de ciutat democràtica radical, socialitzant, que manté el seu influx tot i la definitiva fi del consens urbà forjat durant la transició.