×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El primer ministre David Cameron ha reobert un debat sensible al Regne Unit. El cas no té a veure amb la independència d’Escòcia i el referèndum previst pel setembre, que és un tema integrat amb normalitat a l’agenda política i mediàtica. En el seu discurs de Pasqua, el premier britànic va afirmar: “hauríem de sentir-nos més orgullosos de ser un país cristià”. No va ser una simple improvisació perquè uns dies després va fer ús del seu compte oficial de twitter per expressar la mateixa idea als milers de seguidors que hi té. I en un article també posterior al Church Times titulat “La meva fe en l’Església d’Anglaterra”, no només s’hi va refermar sinó que Cameron va deixar clar per tercera vegada consecutiva que “els britànics hauríem de tenir més confiança en el nostre estatus com a país cristià”.
 
Justificadament o no, el cas és que després de la visita oficial de la reina Elisabet al papa Francesc, aquesta cadena d’afirmacions han atiat de nou el debat a l’entorn de les relacions entre església i estat, el lloc que ha d’ocupar la religió en l’espai públic i, en definitiva, el paper de les confessions religioses en un país al que a alguns els agrada posar com exemple de societat multicultural. Segurament no n’hi hauria d’haver per tant, però al Regne Unit –potser per compensar el fet de ser un país en el que el cap d’estat i el cap de l’església nacional coincideixen en la mateixa persona-, hi ha un cert consens entre la classe política a l’hora de no entrar explícitament en consideracions religioses. D’aquí que les paraules de David Cameron hagin generat controvèrsia més enllà, fins i tot, d’elles mateixes.
 
Un editorial recent el diari The Guardian comparava el Regne Unit amb Iran per la participació d’eclesiàstics no electes en el procés legislatiu, en referència a la presència d’alguns bisbes a la Cambra dels Lords. Una cinquantena d’intel·lectuals han publicat un manifest al Daily Telegraph en el que plantegen una esmena a la totalitat a les afirmacions de Cameron. Algunes associacions d’ateus amb una presència mediàtica sempre destacable també han reaparegut amb crítiques. D’altres veus han tornat a posar sobre la taula l’argument del tory party at prayer; la hipòtesi que suggereix l’existència d’un influent “partit d’església” dins mateix del partit conservador britànic. Nick Clegg, soci del govern i líder del partit liberal-demòcrata, tot i afirmar el substrat cristià del país, ha dit que caldria replantejar el paper de l’Església d'Anglaterra en les institucions polítiques. Però també ha admès que aquest no és un tema que preocupi especialment als ciutadans.
 
D’altra banda, alguns diputats laboristes han manifestat discretament que estan d’acord amb Cameron. I uns altres s’han encarregat de recordar que Lord Robert Runcie –Arquebisbe de Canterbury a l’època de Margaret Thatcher- o més recentment Rowan Williams, primat de l’església anglicana fins l’any passat, van ser molt crítics amb algunes polítiques i discursos dels “tories”. Precisament el mateix Rowan Williams, en una entrevista molt recent, ha entrat de ple en la qüestió afirmant que si ens atenim al que indiquen les xifres “som, més aviat, un país post cristià”.
 
Algunes dades poden ajudar a entendre les claus de fons d’una i altra cara del debat. Segons la informació del cens –al Regne Unit es pregunta per les creences religioses fins i tot en treure’s el carnet de la biblioteca del barri-, el percentatge de britànics que es declaren cristians ha caigut més d’un 10% en només una dècada. D’aquests, només un de cada deu afirma assistir a missa cada diumenge i gairebé un 40% es defineix com a cristià no practicant. Tot i això, segons una enquesta del Sunday Telegraph, una majoria de gairebé el 60% dels enquestats diuen estar d’acord amb les afirmacions del primer ministre David Cameron. I un altre 60% dels que es manifesten cristians –tant anglicans com catòlics en aquest cas- afirmen que el creixement del fonamentalisme religiós sovint els frena, per por, de declarar públicament la seva fe.