Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït


 
(Fra Josep Manuel Vallejo) L’actitud de l’apòstol Tomàs a l’Evangeli (Jn 20,19-29) descriu molt bé com som nosaltres i com són els nostres contemporanis, perquè la nostra cultura des del segle XVII recolza en el dogma de que allò que no es veu no és real. Si no ho veig no ho crec; si no ho toco no existeix. Aquest és un dels principis de la ciència moderna. Tot allò que no és experimentable no existeix. Però, realment això és així? Ja des del punt de vista de la ciència, només és real allò que es toca o allò que es veu? Això hem de preguntar-ho als científics i a la gent que mana a la nostra cultura: només és real allò que es veu o allò que es toca? I les meves idees, són reals? I una idea és capaç de transformar el món, i si no mireu el nazisme o el mateix cristianisme. Una idea és capaç de fer canviar la realitat. No són reals les idees? I no es veuen.
 
I els sentiments, són reals? La tendresa és real? Però no es veu. I la bellesa, i la poesia, i tantes coses que són reals i no es veuen...! Per tant, aquest dogma de la nostra cultura “científica” de que només és real allò que es toca i es veu és veritat?
 
Però, a més, si us fiqueu en la mateixa lògica de la ciència més moderna, per exemple la física de partícules, quan analitzem la matèria endins, els físics actuals descobreixen que dins de la matèria no hi ha “res”. Quan en els acceleradors de partícules fan xocar els electrons d’una matèria concreta, allò que esclata i es divideix en partícules més petites, es fa una espècie de radiografia, i el que queda són partícules més petites que quan tornen a xocar no hi ha res. La matèria està feta d’esperit. Aquesta és la paradoxa que ens mostren els físics actuals. De manera que, a l’espai sideral, la matèria que coneixem és el 4%. Tota la resta no sabem què es, li diuen matèria fosca. I, a dintre de la matèria que toco i que creiem que és tan sòlida i real, el que hi ha és “no-res”, és esperit. Per tant, des de la física més actual i més moderna, el que és més real és espiritual.
 
I, a més, la física quàntica demostra que, quan observem una partícula, es comporta d’una manera, i quan no l’observem, es comporta d’una altra. Què vol dir? Que quan observem una partícula, la condicionem, la modifiquem, i quan no l’observem és d’una altra manera. És real el que veiem?
 
Per tant, Tomàs no s’assabenta de res. No sols és real el que veiem. Hi ha molta realitat invisible ja des de la física. Això no vol dir que la resurrecció sigui evident. Necessitem fe, però no una fe irracional.
 
Hi ha elements que donen solidesa històrica a la Resurrecció, o credibilitat:
 
- Primera, els llençols estaven aplanats, i el mocador que tenia al cap estava lligat a un pal vertical. Si haguessin robat el cos se l’haguessin emportat amb els llençols. El cos no el van robar. El cos de Jesús no ha aparegut mai.
 
- Segona cosa: “Els apòstols estaven tancats per por dels jueus”. I al cap de poc, surten valents, jugant-se la vida, a predicar que Jesús ha ressuscitat. Què ha passat aquí? Ha passat alguna cosa especial. I després, davant del Sanedrí, són capaços de dir que s’ha d’obeir abans a Déu que als homes. D’on ha sortit aquesta valentia en uns homes porucs i tancats per por dels jueus?
 
- I en tercer lloc, quan les dones van als apòstols no se les creuen. Quan els dos d’Emaús corren després de l’experiència a comunicar-la, no s’ho creuen. Si els redactors s’ho haguessin inventat, això de la Resurrecció, no haguessin deixat tant malament als apòstols. Per tant, el fet que no s’ho creguin li dóna credibilitat a aquest text.

Fixem-nos si hi ha motius sòlids de credibilitat per pensar que la Resurrecció no és un mite. Necessitem fe, clar, però no una fe irracional, una fe basada en fets i en testimonis tant o més sòlids que els de la física moderna.