Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
L’espiritualitat sempre ha estat present en la societat, però en els últims temps ha tornat a un primer pla. Des de moltes òptiques, s’invoca a l’espiritualitat com un plus d’excel·lència, com un signe de qualitat humana, com una mostra d’inquietud superior. Caldria convenir per a un diàleg fructífer definir-ne el significat. En reprodueixo dos: «Exercitació de l’esperit amb vista a la perfecció o l’enriquiment moral o religiós» (DIEC2) i «Modo de vivir arreglado a los ejercicios de perfección y aprovechamiento en el espíritu» (RAE). Hi ha uns quants elements comuns i uns quants matisos diferencials. No obstant, l’espiritualitat es pot convertir en una realitat difusa perquè, de vegades, amputa dos elements constitutius.
Primer, una espiritualitat sense arrels, desvinculada de la seva font. Es tractaria d’una realitat espontània que no és el fruit d’un origen profund ni la conseqüència d’una vitalitat interior. Es redueix a un desig del jo sense capacitat de transcendència. Aquest fet converteix l’espiritualitat en una actitud autoreferencial. Les persones que s’ajusten a aquests paràmetres pugnen per l’autorealització, llegeixen llibres d’autoajuda, s’apunten a cursos... De manera tan inconscient com progressiva, es consolida una actitud narcisista. S’utilitzen miralls. No s’obren finestres. A poc a poc, s’adopten postures de superioritat moral. Es realitzen exercicis, ritus i celebracions... Els més aprofitats entreveuen que hi ha alguna cosa més i es refugien en plantejaments transpersonals. La proposta de Pau dóna la volta a aquest concepte d’una espiritualitat autoreferencial: «Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,19-20). La imatge del crucificat representa l’antítesi de la persona replegada sobre ella mateixa. Mans i peus clavats en obertura total impedeixen tancar-se en ell mateix. La font, Crist, traspassa la realitat del jo.
Segon, una espiritualitat desencarnada, vaporosa, que es lliura de les realitats concretes de la vida. Reprodueix la visió neoplatònica en reduir la persona a l’ànima i en considerar que el cos és negatiu. És a dir, considera que els aspectes materials, les dimensions institucionals... es troben totalment allunyades de l’espiritualitat. Van per lliure. Es construeixen el seu propi món. Eviten els inconvenients i els límits del que és material. Resulta tan fàcil creure en Déu sense creure en l’Església, elaborar una vida personal prescindint dels altres. Enalteixen la filiació, però prescindeixen de la fraternitat. Volen pel cel de la mística, però són incapaços d’aterrar. El contacte amb la realitat, posar els peus a terra... no és divertit, però és la prova que contrasta la veracitat de l’espiritualitat. Com l’infant que és feliç mentre es gronxa i que es nega a baixar del seu somni infantil.

El desafiament: viure una espiritualitat plena, sense amputacions ni succedanis.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.