Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del Papa Francesc en la missa de canonització dels Beats Joan XXIII i Joan Pau II. Diumenge 27 d’abril de 2014

Al centre d’aquest diumenge que conclou l’Octava de Pasqua i que Sant Joan Pau II va voler dedicar a la Divina Misericòrdia es troben les nafres glorioses de Jesús ressuscitat.

Ell ja les va mostrar la primera vegada que es va aparèixer als Apòstols, el mateix vespre del dia després del dissabte, el dia de la Resurrecció. Però aquella nit, tal com ho hem escoltat, Tomàs no hi era; i quan els altres li digueren que havien vist el Senyor, ell va respondre que sense haver vist i tocat aquelles ferides no podia creure. Vuit dies després, Jesús apareix altra vegada en el cenacle, enmig dels deixebles: Tomàs també hi era: es va adreçar a ell i el va invitar a tocar les seves ferides. Aleshores aquell home sincer, aquell home acostumat a veure per si mateix, es va agenollar davant Jesús i va dir: “Senyor meu i Déu meu!” (Jn 20,28)

Les ferides de Jesús són obstacle per la fe, però són també verificació de la fe. Per això en el cos de Crist ressuscitat les nafres no desapareixen, romanen, perquè aquelles ferides són el senyal permanent de l’amor de Déu per nosaltres, i són indispensables per creure en Déu. No per creure que Déu existeix, sinó per creure que Déu és amor, misericòrdia, fidelitat. Sant Pere, prenent Isaïes, escriu als cristians: “Les seves nafres us han guarit” (1Pe 2,24; cfr Is 53,5).
Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II han tingut el coratge de mirar les ferides de Jesús, de tocar les seves mans foradades i el seu costat traspassat. No van tenir vergonya de la carn de Crist, no es van escandalitzar d’Ell, de la seva creu; no van tenir vergonya de la carn del germà (cfr. Is 58,7), perquè veien Jesús en cada persona que sofria. Han estat dos homes valents, plens da la franquesa de l’Esperit Sant, i han donat testimoni a l’Església i al món de la bondat de Déu, de la seva misericòrdia.

Han estat sacerdots i bisbes i papes del segle XX. N’han conegut les tragèdies, però mai han estat aclaparats. Més fort, en ells, era Déu; més forta era la fe en Jesucrist Redemptor de l’home i Senyor de la història; més forta era en ells la misericòrdia de Déu que es manifesta en aquestes cinc ferides; més forta era la proximitat materna de Maria.
En aquests dos homes contemplatius de les nafres de Crist i testimonis de la seva misericòrdia, hi havia “una esperança viva”, junt amb una “alegria indescriptible i gloriosa” (1 Pe, 3.8). L’esperança i la joia que Crist ressuscitat dóna als seus deixebles i de la qual res ni ningú els pot privar. L’esperança i la joia pasqual, passades a través del gresol de l’espoliació, del buit, de la proximitat dels pecadors fins a l’extrem, fins a la nàusea per l’amargor d’aquell calze. Aquestes són l’esperança i la joia que els dos sants Papes han rebut com a do del Senyor ressuscitat i al seu torn han donat amb abundància al Poble de Déu, rebent-ne un etern reconeixement.

Aquesta esperança i aquesta joia es respiraven en la primera comunitat dels creients, Jerusalem, de la qual parlen els Fets dels Apòstols (cfr 2, 42-47), que hem escoltat en la segona Lectura. És una comunitat que viu l’essència de l’Evangeli, és a dir l’amor, la misericòrdia, amb simplicitat i fraternitat.

I aquesta és la imatge de l’Església que el Concili Vaticà II ha tingut davant seu. Joan XXIII i Joan Pau II van col·laborar amb l’Esperit Sant per restaurar i posar al dia l’Església segons la seva fesomia originària, la imatge que li han donat els sants al llarg dels segles. No oblidem que són pròpiament els sants que fan anar endavant i fan créixer l’Església. En la convocació del Concili Sant Joan XXIII va demostrar una delicada docilitat a l’Esperit Sant, es va deixar portar i va ser per a l’Església un pastor, un guia-guiat, guiat per l’Esperit Sant. Aquest va ser el seu gran servei a l’Església: per això m’agrada recordar-lo com el Papa de la docilitat a l’Esperit Sant.

En aquest servei al Poble de Déu, Sant Joan Pau II ha estat el Papa de la família. Així ell mateix, va dir que voldria ser recordat, com el Papa de la família. M’agrada remarcar-ho mentre estem vivint un camí sinodal sobre la família i amb les famílies, un camí que des del Cel ell acompanya i sosté.

Que ambdós nous sants Pastors del Poble de Déu intercedeixin per l’Església, per tal que durant aquests dos anys del camí sinodal, sigui dòcil a l’Esperit Sant en el servei pastoral a la família. Que ambdós ens ensenyin a no escandalitzar-nos de les nafres de Crist, a entrar en el misteri de la divina misericòrdia que sempre espera, sempre perdona, perquè sempre estima.

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió