Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que no em centri en la dimensió pastoral de la trajectòria del bisbe Ramon Malla. Un dels motius és que crec que està molt equilibradament explicada en l’obituari que ha publicat el bisbat de Lleida. Recull molt bé el tarannà pastoral de Malla i de la generació episcopal que va aplicar el Vaticà II a les diòcesis catalanes, que culmina amb el Concili Provincial Tarraconense de 1995 en el que també hi va participar. I en el que sobretot hi va fer participar la seva diòcesi.

Malla és un d’exemples visibles del que significar la campanya “Volem bisbes catalans” i precisament ha mort la mateixa setmana que un dels seus principals impulsors, Albert Manent. Lluny de la manera que s’ha presentat alguna vegada, la idea de fons de la campanya no era identitària o política. “Volem bisbes catalans” expressava la necessitat de bisbes propers a la comunitat que havien de pasturar, i de renovar un episcopat que havia estat escollit per exercir simplement com a braç eclesiàstic del règim franquista. En el cas de Lleida, Aurelio del Pino, que parlava de Franco com “el dedo de Dios”, era dels exemples que clamava més clarament al cel.

Malla a Lleida, Josep Pont i Gol a Tarragona, Narcís Jubany a Girona abans d’arribar a Barcelona i ser rellevat per Jaume Camprodon, Ramon Masnou a Vic, Joan Martí Alanis a Urgell... són alguns nomenaments de finals dels anys 60 i principis dels 70 a Catalunya que va comportar l’Església dialogant de Pau VI. I que van endegar una dinàmica de treball conjunt entre els bisbats catalans que encara perdura avui.

Eren bisbes formats als seminaris catalans, coneixedors del país, i amb un tarannà renovador montinià, que amb els nous aires que va portar Joan Pau II ja no van ascendir. En la nova etapa, els fills de la campanya “Volem bisbes catalans” van quedar-se allà on havien arribat. “Les vídues”, era com se’ls coneixia. 

Però a més d’aquest atzucac, Malla en va partir un de més greu. La segregació de les parròquies aragoneses de la Franja que durant segles havien format part fundacional del bisbat de Lleida. Malgrat el nexe secular, cultural, lingüístic i social d’aquest territori amb la capital de la Terra Ferma, el juny del 1995 es va anunciar que la meitat del territori del bisbat de Lleida i un terç dels seus habitants passaven a dependre de la diòcesi de Barbastre.

L’excusa era que calia adaptar els límits diocesans de Catalunya a la nova configuració autonòmica. Una excusa de mal pagador tenint en compte que vint anys després no això no s’ha fet en molts altres bisbats d’Espanya que per qüestions històriques els seus límits no responen a l’ordenament jurídic actual.

És cert que alguns sectors aragonesistes de la Franja promovien aquesta segregació. Però no era un sentiment majoritari. I el mateix bisbe Malla sempre havia estat molt curós en el respecte a aquesta doble realitat del bisbat, per exemple, en el nomenament dels rectors de les parròquies de la Franja. Per això crec que encara li va doldre més perdre mitja diòcesis al final del seu mandat, perquè no era ni just, ni necessari.

A El Complot, un dels llibres més documentats sobre aquesta segregació per decret i del conseqüent litigi sobre les obres d’art que es va obrir posteriorment, Malla diu amb impotència que “la lluita era inútil”. I deixa anar una constatació que hauria d’estar emmarcada en tots els laboratoris de d’idees i estratègia de l’Església a Catalunya: “A Roma tenen un munt de papers de dos metres contra Catalunya i un només vint centímetres a favor”. Això és el que va patir un bon home com el bisbe Malla.