Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Homilia del Papa Francesc a la Missa Crismal. Dijous 17 d'abril de 2014

Estimats germans en el sacerdoci. En aquest Avui del Dijous Sant, en què Crist ens va estimar fins a l'extrem (cf. Jn 13, 1), fem memòria d’aquest dia feliç de la Institució del sacerdoci i del de la nostra pròpia ordenació sacerdotal.

El Senyor ens ha ungit en Crist amb l’oli de la joia i aquesta unció ens convida a rebre i fer-nos càrrec d'aquest gran regal: l'alegria, el goig sacerdotal. L'alegria del sacerdot és un bé preciós no només per a ell sinó també per a tot el poble fidel de Déu: aquest poble fidel del qual és cridat el sacerdot per a ser ungit i al qual és enviat per ungir.

Ungits amb oli de joia, per tal d’ungir amb l’oli de la joia. L'alegria sacerdotal té la seva font en l'Amor del Pare, i el Senyor desitja que la joia d’aquest Amor "estigui en nosaltres" i "sigui completa" (Jn 15,11) .

M'agrada pensar en aquesta joia, bo i contemplant a la Mare de Déu: Maria, la "mare de l'Evangeli vivent, és font de joia per als petits" (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 288), i crec que no exagerem si diem que el sacerdot és una persona molt petita: la incommensurable grandesa del do que ens és donat per al ministeri ens situa entre els més petits dels homes.

Si Jesús no l'enriqueix amb la seva pobresa, el sacerdot és el més pobre dels homes; és el més inútil servent, si Jesús no l’anomena amic; el més neci dels homes, si Jesús no l’instrueix pacientment, com ho feu amb Pere; el més indefens dels cristians, si el Bon Pastor no l'enforteix enmig del ramat.

Ningú no és més petit que un sacerdot, abandonat a les seves pròpies forces; per això, la nostra oració protectora contra tota insídia del Maligne és l'oració de la nostra Mare: sóc capellà perquè Ell va mirar amb bondat la meva petitesa (cf. Lc 1,48). I des d'aquesta petitesa assumim la nostra alegria. L’alegria en la nostra petitesa!

En la nostra joia sacerdotal, hi trobo tres trets significatius: és una alegria que ens ungeix (no que ens unta i ens torna untuosos, sumptuosos i presumptuosos), és una alegria incorruptible i és una alegria missionera que irradia i atreu a tots, començant a l'inrevés: pels que estan més lluny.

Una alegria que ens ungeix. És a dir: que va penetrar en el més íntim del nostre cor, el va configurar i el va enfortir sacramentalment.

Els signes de la litúrgia de l'ordenació sacerdotal ens parlen del desig maternal que té l'Església de transmetre i comunicar tot el que el Senyor ens va donar: la imposició de les mans, la unció amb el sant Crisma, el revestiment amb els ornaments sagrats, la participació immediata en la primera Consagració... en el cor de cada sacerdot, la gràcia ens omple i es vessa íntegra, abundant i plena. Hem estat ungits fins als ossos... i la nostra joia, que brolla des de dins, és el ressò d'aquesta unció.

Una alegria incorruptible. La integritat del Do, a la qual ningú pot treure ni afegir-hi res, és font incessant de joia: una alegria incorruptible, que el Senyor va prometre, que ningú no ens la prendrà (cf. Jn 16,22). Pot ser que estigui adormida o taponada pel pecat o per les preocupacions de la vida però, en el fons, roman intacta com el caliu d'un tronc encès sota les cendres, i sempre pot ser renovada.

La recomanació de Pau a Timoteu segueix essent actual: Per això et recomano que procuris de revifar el do de Déu que has rebut per la imposició de les meves mans (cf. 2Tm 1,6).

Una alegria missionera. Aquest tercer tret el vull compartir i recalcar especialment: l'alegria del sacerdot està en íntima relació amb el sant poble fidel de Déu, perquè es tracta d'una alegria eminentment missionera.

La unció és per ungir al sant poble fidel de Déu: per batejar i confirmar, per guarir i consagrar, per beneir, per consolar i evangelitzar.

I com que és una alegria que només flueix quan el pastor està enmig del seu ramat (també en el silenci de l'oració, el pastor que adora al Pare està enmig de les seves ovelletes), precisament per això és una "alegria custodiada" per aquest mateix ramat. Fins i tot en els moments de tristesa, en què tot sembla quedar enfosquit i el vertigen de l'aïllament ens sedueix, aquests moments apàtics i avorrits que de vegades ens sobrevenen en la vida sacerdotal (pels quals també jo he passat), fins i tot en aquells moments el poble de Déu és capaç de custodiar la joia, és capaç de protegir-te, d'abraçar-te, d'ajudar-te a obrir el cor i retrobar una joia renovada.

"Alegria custodiada" pel ramat i custodiada també per tres germanes que l'envolten, la cuiden, i la defensen: la germana pobresa, la germana fidelitat i la germana obediència.

L'alegria del sacerdot és una alegria que s'agermana amb la pobresa. El sacerdot és pobre pel que fa a una alegria merament humana i ha renunciat a tantes coses! I com que és pobre, ell, que dóna tantes coses als altres, llavors cal que demani l'alegria al Senyor i al poble fidel de Déu. No l'ha de procurar-se-la a si mateix.

Sabem que el nostre poble és generosíssim a l’hora d’agrair als sacerdots els gestos més petits de benedicció i, de manera especial, els sagraments. Molts, en parlar de la crisi de la identitat sacerdotal, no s’adonen de que la identitat suposa pertinença. No hi ha identitat -i per tant la joia de ser- sense pertinença activa i compromesa al poble fidel de Déu (cf. Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 268) .

El sacerdot que pretén trobar la identitat sacerdotal, tot bussejant introspectivament dins del seu interior potser no trobi una altra cosa que senyals que diuen "sortida": surt de tu mateix, surt per a buscar a Déu a l'adoració, surt i dóna-li al teu poble allò que et va ser encomanat, que el teu poble s'encarregarà de fer-te sentir i assaborir qui ets, com et dius, quina és la teva identitat i t’alegrarà amb el cent per u que el Senyor va prometre als seus servidors.

Si no surts de tu mateix l'oli es torna ranci i la unció no pot ser fecunda. Sortir de si mateix suposa despullar-se d’un mateix, comporta la pobresa.

L'alegria sacerdotal és una alegria que s'agermana amb la fidelitat. No tant en el sentit que siguem tots "immaculats" (tant de bo que ho fóssim amb la gràcia divina) ja que som pecadors, però sí en el sentit d’una renovada fidelitat a l'única Esposa, l'Església. Aquí rau la clau de la fecunditat.

Els fills espirituals que el Senyor li dóna a cada sacerdot, els que va batejar, les famílies que va beneir i va ajudar a caminar, els malalts als que sosté, els joves amb els quals comparteix la catequesi i la formació, els pobres als quals socorre... són aquesta "Esposa" a la qual li omple de joia tractar-la com la predilecta i l’única estimada, i ser-li renovadament fidel.

És l'Església viva, amb nom i cognom, que el sacerdot pastura a la seva parròquia o en la missió que li va ser encomanada, la que l’omple de joia quan li és fidel, quan fa tot el que ha de fer i deixa tot el que ha de deixar de fer, per tal de romandre ferm enmig de les ovelles que el Senyor li va encomanar: Pastura les meves ovelles (cf. Jn 21,16.17).

L'alegria sacerdotal és una alegria que s'agermana amb l'obediència. Obediència a l'Església en la jerarquia que ens dóna, per dir-ho d’alguna manera, no només el marc més extern de l'obediència: la parròquia a la qual m'envia, les llicències ministerials, una tasca particular... sinó també la unió amb Déu Pare, del qual ve tota paternitat.

Però també l'obediència a l'Església en el servei: disponibilitat i promptitud per a servir a tothom, sempre i de la millor manera, a imatge de "La nostra Senyora de la promptitud" (cf. Lc 1,39: meta spoudes), que s’afanya per anar a servir a la seva cosina i està ben atenta a la cuina de Canà, on hi mancava el vi.

La disponibilitat del sacerdot fa de l'Església una casa de portes obertes, refugi de pecadors, llar per als qui viuen al carrer, casa de bondat per als malalts, campament per als joves, aula per a la catequesi dels petits de primera comunió....

On el poble de Déu té un desig o una necessitat, allí està el sacerdot que sap escoltar (ob - audire), que sent un mandat amorós de Crist, que l'envia a socórrer amb misericòrdia aquesta necessitat o encoratjar aquests bons desitjos amb una caritat creativa.

Aquell qui és cridat cal que sigui conscient que en aquest món hi ha una alegria genuïna i completa: la de ser agafat del poble al que hom estima, per tal de ser enviat al mateix poble com a dispensador dels dons i consols de Jesús, l'únic Bon Pastor que, compadit entranyablement de tots els petits i exclosos d'aquesta terra, persones que van aclaparades i oprimides com ovelles sense pastor, Ell va voler associar a molts al seu ministeri per a poder estar i obrar Ell mateix, en la persona dels seus sacerdots, per bé del seu poble.

En aquest Dijous Sant li demano al Senyor Jesús que faci descobrir a molts joves aquest ardor del cor que encén l'alegria, tan bon punt hom té l'audàcia feliç de respondre amb promptitud a la seva crida.

En aquest Dijous Sant li demano al Senyor Jesús que mimi la brillantor alegre que es pot veure en els ulls dels capellans recent ordenats, que surten a menjar-se el món, a desgastar-se bo i donant-se enmig del poble fidel de Déu, joves capellans que gaudeixen preparant la primera homilia, la primera missa, el primer baptisme, la primera confessió...

És l'alegria de poder compartir -meravellats- per primera vegada com ungits, el tresor de l'Evangeli i sentir que el poble fidel us torna a ungir d'una altra manera: amb les seves peticions, apropant els seus caps perquè els beneïu, prenent-te les mans, apropant als seus fills, demanant pels seus malalts... Cuida Senyor en els teus joves sacerdots l'alegria de sortir, de fer-ho tot com una tasca nova, l'alegria de consumir llurs vides per a Tu.

En aquest dijous sacerdotal li demano al Senyor Jesús que confirmi l'alegria sacerdotal dels que ja tenen varis anys de ministeri sacerdotal. Aquesta alegria que, sense que marxi dels ulls, se situa a l'esquena dels que suporten el pes del ministeri, aquests capellans que ja li han pres el pols a la feina, refan les seves forces i es rearmen: "canvien d’'aires”, com diuen els esportistes.

Cuida Senyor la profunditat i sàvia maduresa de l'alegria dels capellans adults. Que sàpiguen resar com Nehemies: "l'alegria del Senyor és la meva fortalesa" (cf. Ne 8,10).

Per fi, en aquest Dijous sacerdotal, demano al Senyor Jesús que faci brillar l'alegria dels sacerdots ancians, estiguin sans o malalts. És l'alegria de la Creu, que brolla de la consciència de tenir un tresor incorruptible en un atuell de fang que es va desfent.

Que sàpiguen estar bé en qualsevol lloc, sentint en la fugacitat del temps el gust de l'etern (Guardini). Que sentin Senyor l'alegria de passar la torxa, l'alegria de veure créixer els fills dels fills i de saludar, somrient i mansament, les promeses, en aquesta esperança que mai no defrauda.

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió