Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mentre les botes dels soldats russos ressonen a la península de Crimea, una sessió d’estudi amb cinc maristes catalans m’ha portat fins a Karcag, Hongria. Un país que sap per experiència pròpia com les gasten els colonitzadors. Tinc gravats a la memòria dos records de la meva infantesa relacionats amb la terra magiar. Tots dos em van impressionar. Tots dos em van indignar. Tenia vuit anys quan els tancs soviètics van irrompre als carrers de Budapest per fer callar els crits de llibertat, iniciats per grups d’estudiants. Les aigües del Danubi recollien les llàgrimes de dolor i d’impotència dels ciutadans hongaresos. Buda contemplava la silueta del Parlament conscient d’una democràcia impossible. Pest alçava la mirada per albirar signes de resistència d’un Govern que perdia el seu poder sota una pluja de bales assassines. Anys abans, el 1948, el cardenal Mindszenty, una figura carismàtica, va patir tortures per obligar-lo a la renúncia. Tot valia per destruir l’home. Només van aconseguir engrandir-lo. Es va convertir en un símbol de resistència. La revolució hongaresa el va tornar a Budapest, on la seva veu va clamar a favor de la llibertat. Però el fracàs, saldat amb milers de morts en un context de violència i d’opressió, el va encaminar a l’ambaixada dels Estats Units, on va romandre deu anys. En aquella època el règim franquista va aprofitar la conjuntura per avalar-ne les tesis anticomunistes. Però els russos no necessitaven ajuda aliena per guanyar-se el descrèdit i el rebuig.

Acabada la sessió d’estudi, he tingut el temps just, però suficient, per apropar-me a l’escenari d’aquests dos fets. Budapest i Esztergom. El Danubi divideix la capital en dues parts, que es poden contemplar amb admiració. He arribat a imaginar-me la irrupció dels tancs als carrers. Es poden segar les vides, però la dignitat d’un poble entronca amb la seva aspiració a la llibertat. L’imperialisme, en canvi, es nodreix de les ànsies de poder a costa dels altres i en contra de la seva voluntat. Les fronteres són les cicatrius de la història. Esztergom, com una història multisecular agitada i principal, acull la catedral de Sta. Maria de l'Assumpció i sant Sant Adalbert, «cap, mare i mestra de l’Església hongaresa». A la cripta es troba la tomba del cardenal Mindszenty. Dues fotografies recorden la visita del papa Joan Pau II al mausoleu. Des de la seva esplèndida cúpula, es veu una vista espectacular. A l’altra banda del riu, les terres eslovaques serveixen de mirador a la nit per contemplar l’edifici il·luminat.

Els cinc maristes catalans dirigeixen a Karcag el centre «Szent Pál Marista Á Általános Iskola», una escola destinada a gitanos. A Esztergom, «A Mi Házunk», una obra social també per al mateix col·lectiu. Tots cinc resen comunitàriament en hongarès, idioma de gran complexitat. Quan algú estima un poble, n’estima la llengua. Una presència de fraternitat i evangeli que suscita admiració pel seu lliurament i senzillesa.