Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència del Papa Francesc a Sant Pere del Vaticà. Dimecres 26 de març de 2014

Estimats germans i germanes:

Ja hem tingut ocasió d'assenyalar que els tres sagraments del Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia constitueixen el misteri de la "iniciació cristiana", que és un únic esdeveniment de gràcia que ens regenera en Crist. Aquesta és la vocació fonamental que ens uneix a tots en l'Església com a deixebles de Jesús. Després, hi ha dos sagraments que corresponen a dues vocacions específiques: es tracta dels sagraments de l’Orde i del Matrimoni. Constitueixen dues grans vies per les quals el cristià pot fer-ne de la seva vida un do d’amor, seguint l'exemple, de Crist, i en el Seu nom, i d’aquesta manera pot col•laborar en l’edificació de l'Església.

L'Orde, que comporta tres graus, l’episcopat, el presbiterat i el diaconat, és el sagrament que habilita per a l'exercici del ministeri, que el Senyor va confiar als Apòstols, per tal que pasturin el seu ramat, amb el poder del seu Esperit, d’acord al seu cor. Cal pasturar el ramat de Jesús però no pel poder de la força humana o pel seu propi poder, sinó amb el poder de l'Esperit, i d'acord al seu cor, el cor de Jesús, que és un cor d'amor. El sacerdot, el bisbe, el diaca han de pasturar el ramat del Senyor amb amor. Si no ho fan amb amor, és que no serveix. En aquest sentit, els ministres que són elegits i consagrats per a aquest servei, perllonguen en el temps la presència de Jesús, sempre i quan ho facin amb el poder de l’Esperit Sant, en el nom de Déu i amb amor.

1. Un primer aspecte. Aquells que són ordenats són col•locats al capdavant de la comunitat. Són com el "Cap", sí, però per Jesús això significa posar la pròpia autoritat al servei dels altres, com ell mateix ho va demostrar i ensenyar als seus deixebles amb aquestes paraules: "Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom (Mt 20, 25-28; Mc 10, 42-45). Un bisbe que no està al servei de la comunitat no ho fa bé, un sacerdot que no està al servei de la seva comunitat no ho fa bé, va errat.

2. Una altra característica que sempre es deriva d'aquesta unió sacramental amb el Crist és l'amor apassionat per l'Església. Pensem en aquell passatge de la Carta als Efesis, en què sant Pau diu que “Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat per ella. L’ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l’aigua acompanyat de la Paraula. Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni res de semblant: una Església que fos santa i immaculada” (Ef 5,25-27). En virtut de l’Orde, el ministre dedica tot el seu ésser a la seva comunitat i l’estima amb tot el seu cor: és la seva família. El bisbe, el sacerdot, estimen l’Església en la seva pròpia comunitat, l’estimen fortament. Com? Talment com Crist estima l’Església. El mateix sant Pau dirà del matrimoni : l'espòs estima la seva muller com Crist estima l'Església. És un gran misteri d'amor: tant el del ministeri sacerdotal com el del matrimoni: ambdós sagraments són el camí pel qual la persona camina habitualment cap al Senyor.

3. Un últim aspecte. L’apòstol Pau aconsella al seu deixeble Timoteu no desatendre, no negligir el do, més aviat revifar el do de Déu que ha rebut per la imposició de les seves mans (cf.1Tm 4,14, 2Tm 1,06). Quan el ministeri, tant el ministeri del Bisbe com el del sacerdot, no es nodreix de la pregària, de l’escolta de la Paraula de Déu, de la celebració diària de l’Eucaristia, així com de la recepció del Sagrament de la Penitència, això porta inevitablement a perdre de vista el veritable sentit del seu propi servei, el goig que es desprèn d’una profunda comunió amb Jesús.

4. El bisbe que no resa, el bisbe que no escolta la Paraula de Déu, que no celebra cada dia, que no va a confessar-se de forma regular, igual que els sacerdots que no fan aquestes coses, a la llarga perden la seva unió amb Jesús i acaben en una mediocritat que no fa cap bé a l’Església. Per a això, hem d’ajudar els bisbes i els sacerdots a pregar, a escoltar la Paraula de Déu -aliment diari -, a celebrar l’Eucaristia cada dia i rebre el sagrament de la Penitència freqüentment, amb regularitat. Això és molt important, perquè d’això en depèn la santificació dels capellans i dels bisbes.

5. M'agradaria acabar amb una cosa que em ve a la ment: però com fer-ho, per arribar a ser sacerdot? on venen l'accés al sacerdoci? No, això no es ven. Aquesta és una iniciativa que pren el Senyor. És el Senyor qui crida. Ell crida a aquells que Ell vol que esdevinguin sacerdot. Potser hi ha aquí alguns joves que han sentit aquesta crida en llurs cors, el desig de ser sacerdots, el desig de servir els altres en les coses que vénen de Déu, el desig de dedicar tota la vida al servei dels altres, per a catequitzar, batejar, perdonar, celebrar l’Eucaristia, guarir malalts...i viure tota la seva vida d’aquesta manera. Si algú de vosaltres ha escoltat això en el teu cor és Jesús mateix qui ho ha posat. Tingueu cura d’aquesta invitació i pregueu perquè pugui créixer i donar fruit a tota l'Església.

Traducció: Xavier Bordas –Catalunya Religió