«Professionals il·limitats». Un nou verí?

És evident que el nostre món ha accelerat i continuarà accelerant la velocitat del seu canvi. Tota la societat se’n fa ressò: les cultures, l’economia, el coneixement, el món professional, etc. Molts d’aquests canvis tenen, però, interessos importants. El papa Francesc esmenta entre d’altres: «Estic lluny de proposar un populisme irresponsable, però l’economia ja no pot recórrer a remeis que són un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant així nous exclosos» (Evangelii gaudium 204)

Tot i que d’una manera força implícita, aquesta societat –més ben dit, el mercat de treball– llença habitualment missatges subliminals sobre el perfil professional que actualment requereix i, especialment, en el futur. Una mena de «super-professional» o un professional «il·limitat». Un perfil amb un munt de competències i un extens currículum de continguts, amb gran capacitat camaleònica d’adaptació i una forta dosi darwiniana respecte l’evolució i competitivitat del mercat, amb una enorme mobilitat i, alhora, hiperconnectat... Tal vegada això sembli una mica caricaturesc però en realitat aquest imaginari va penetrant les nostres epidermis... També un nou verí? No ens estranyi, doncs, un seguit de conseqüències de tot això. Es efecte, des de la dificultat de molts joves en identificar-se amb aquest tipus de rol o bé perquè no el troben gens raonable o perquè no s’hi veuen amb cor–, l’estrès de molts professionals, la impossibilitat de la conciliació familiar, fins a les lamentables dades del suïcidi vinculades a entorns professionals.

La universitat ha de tenir una cura especial amb aquesta qüestió perquè té una enorme responsabilitat en la formació d’una bona part dels professionals del futur. Cal, alhora, la formació d’una actitud crítica, ètica i humanitzadora davant d’un mercat irresponsable i una formació que doni resposta professionalitzadora de qualitat a un panorama laboral complex, canviant, competitiu i globalitzat. La resposta a un dinamisme de vertigen no és un individualisme laboral aclaparador que faci perdre l’alè –per no dir la vida– sinó la capacitat d’analitzar les coses amb els millors instruments, el treballar en equip, establir relació amb els experts de cada àmbit, una formació progressiva, el bon ús de les xarxes, etc. La universitat ha de formar professionals que incorporin la felicitat i el sentit en el seu projecte de vida.

Publicat a Catalunya Cristiana, núm. 1798, 9 de març de 2014, p. 8