Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Vaig néixer l’any 1951 a Olba, província de Terol. Sóc el gran de cinc germans, fill de pares treballadors, creients. 

Després de passar la infantesa a dos pobles del Pirineu, per raons de treball del meu pare, l’any 1960 ens vam traslladar a Sant Just Desvern. En aquella època els meus pares participaven de les activitats de la parròquia i formaven part d’un grup de la Mare de Déu i jo feia d’escolà i participava en les activitats que es feien el diumenge a la tarda a la parròquia. Així, junt amb altres companys, vaig començar a fer excursionisme i espeleologia i, amb el suport de la parròquia, vam iniciar l’agrupament escolta Marti Luter King. 

Els anys d’iniciació a la fe, el testimoni dels meus pares i l’ambient acollidor de la parròquia van guiar les meves primeres passes cap un camí que al llarg dels anys m’ha fet créixer com a persona. 

Vaig estudiar a l’escola parroquial Núria de Sant Just, i desprès a l’escola del Treball de Barcelona, on vaig fer els estudis de Mestria en Delineació Industrial, compaginant treball i estudis de tarda-vespre. 

L’any 1971, també per raons del treball del meu pare, vam anar a viure a Molins de Rei, al barri del Canal. Poc després patíem un greu accident de circulació. Al cotxe hi viatjàvem tota la família, van morir la meva mare i la meva germana. Jo vaig patir un aixafament de vèrtebres i vaig estar a punt de quedar paraplègic, la resta de germans i el pare també van sofrir ferides de diversa consideració.

Van ser moments molt dolorosos, en què tot trontolla, també la fe. Però poc a poc ho vam anar superant. La fe, que s’havia enfortit amb el patiment, hi va jugar un paper important. Vam recuperar la vida i la normalitat i vam començar a participar en les celebracions dominicals del barri del Canal, al passadís de l’escola del barri. Ens vam anar implicant, amb Mossèn Ignasi Mora, en el naixement de l’església dels barris de Molins: la capella de Sant Pere als “Pisos del Català”, la capella de la Mare de Déu de Núria al barri de la Riera Bonet i, en especial, la de Sant Isidre al barri d’El Canal.

L’any 1972, fruit de les inquietuds dels meus germans i meves, juntament amb un grupet de noies de l’institut del poble, es va crear el Centre d’Esplai dels barris de Molins (MIB) que encara avui continua lligat a la parròquia, i és un referent en els barris de Molins de Rei.

Són anys d’iniciació al compromís social des de la fe, ens impliquem en les lluites per a la millora del barri, manifestacions, assemblees, reivindicacions, etc. 

Vaig començar a treballar l’any 66, encara amb 14 anys, feia de “chico de los recados”. Més endavant vaig trobar feina de delineant. Al cap de vuit anys ja havia canviat tres cops d’empresa, sempre per anar millorant les condicions de treball. Finalment vaig anar a parar a una multinacional, on vaig treballar 33 anys. La meva feina professional va acabar el setembre de l’any 2007, als 56 anys, per deslocalització de l’empresa.

La consciència de ser un treballador i el compromís amb la classe obrera em va portar a fer de delegat sindical i a afiliar-me a CC.OO. Vaig ser delegat fins el tancament de l’empresa, entomant tot el que va suposar aquest tancament, tant en el sentit de la lluita amb l’empresa per aconseguir un bon acomiadament per a tots els treballadors i treballadores, com la pressió i les crítiques de companys i companyes de cara als delegats sindicals. 

El fet de ser delegat sindical en una multinacional m’ha portat a viure intensament el món del treball: vagues, negociacions, reivindicacions, tancades, etc. Tot un món que et fa veure la petitesa del treballador en mans dels poderosos i més quan aquests poderosos són una multinacional interessada només en els guanys, sense importar massa la persona. 

Jesús i el seu missatge m’han acompanyat sempre en aquest compromís i en les meves reflexions en tot aquest món del treball. 

L’any 76 em vaig casar amb la Maria i vam formar una família. Tenim quatre filles, quatre néts i dos més en camí. 

Amb la Maria, la meva dona, des que ens vàrem casar “toquem una partitura a quatre mans”. Les tasques de la llar i les de fora de casa sempre les hem fet conjuntament. Els nostres compromisos a la parròquia i als moviments (JOBAC, JOC i ACO) sempre han estat cosa dels dos. 

Dintre d’aquestes tasques eclesials, l’any 1980 el Cardenal Jubany, juntament amb nou laics més, ens va conferir com a matrimoni una “Missió Pastoral” per l’evangelització dels joves.

Fa anys que, junt amb la Maria, formem part d’un grup de revisió de vida d’ACO que en tot moment m’ha ajudat i m’ajuda a veure, jutjar i actuar a la llum de l’Evangeli. En aquest moviment d’Acció Catòlica Obrera he fet diverses tasques, n’he estat el president durant quatre anys i ja fa temps que fem de consiliaris. 

Les reunions, les trobades, les xerrades, les jornades de formació dels moviments, han anat conformant una manera de fer, veure i viure l’Església, i al mateix temps han servit per prendre consciencia del treball en conjunt que hem de fer tots plegats per construir el Regne de Déu. 

Quan vaig saber que em quedaria sense feina em vaig replantejar la vida. Feia 41 anys que estava treballant per guanyar-me un sou, se m’oferia la possibilitat d’iniciar una nova etapa amb més temps per dedicar als altres: fer de voluntari a Càritas, implicar-me en algun projecte, dedicar més temps a la parròquia... 

Actualment formo part del Consell Parroquial de l’Església de Sant Miquel de Molins de Rei i de l’equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Col·laboro amb Càritas i, per encàrrec del Sr. Bisbe, faig de coordinador de voluntariat a la presó de Brians. I em sento afortunat per poder donar suport i ser portador d’esperança als homes i dones que des la presó viuen desesperançats en un dels racons més grisos de la nostra societat. 

El rector de la parròquia, mossèn Joan Soler, em va dir que em pensés si voldria ser diaca, vaig començar a reflexionar-hi, a fer pregària, en vam parlar amb la Maria, amb les meves filles i amb el grup de revisió de vida... i me’n vaig anar fent a la idea. Vaig decidir intentar-ho, i va començar el meu camí cap al diaconat a través de la formació a l’ISCREB, on he cursat la diplomatura en ciències religioses, i de les reunions amb altres candidats de les tres diòcesis de Barcelona.

El dia 20 d’octubre, vaig ser ordenat diaca. El diaconat és per a mi un do, un regal, que he rebut de Déu. A nivell personal em demana una actitud constant de pregària, i disponibilitat per descobrir el que l’altre necessita per donar una resposta evangèlica des de la senzillesa, la humanitat dels petits detalls i la feina ben feta; amb humilitat per reconèixer els errors i debilitats i aprendre’n, per servir més i millor. Sóc conscient que el servei que puc oferir també es pot fer sense estar ordenat, però l’ordenació et dona un carisma i et fa contreure un compromís fort, un compromís per a tota la vida. 

Tot i que m’han ordenat a mi, és un compromís de parella, ha estat una decisió conjunta. Malauradament encara queda un llarg camí per assolir la igualtat entre homes i dones dintre l’Església.

En la meva comunitat parroquial, on ara exerciré com a diaca, espero poder comunicar, a través d’aquest servei, allò que la vida en família i el treball en una fàbrica, passats pel sedàs de l’Evangeli, m’han anat transmetent al llarg dels anys. 

Avui en dia comprometre’s per a tota la vida i posar-se al servei de la comunitat, sobretot dels més febles, no està de moda però a mi m’ajuda a créixer. Moltes vegades viure a fons l’Evangeli és anar contracorrent. La Bona Nova és que precisament anar contracorrent et fa feliç, de fet així ho proclama Jesús a les benaurances

Estic segur que amb aquest ministeri rebré molt més del que puc donar.

Miguel Ángel Jiménez Colás

 

Publicat al butlletí Crit Solidari núm. 11, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Febrer 2014