×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No hi ha cap escapatòria. Les institucions socials d’Església, així com els seus afins d’altres procedències, estan atrapades en un dilema. La seva presència en la realitat humana els permet captar amb tota cruesa el sofriment, la pobresa, la marginació... de tantes persones enfonsades en la misèria i, potser, en la desesperació. Les estadístiques triomfalistes i l’entusiasme per les dades macroeconòmiques s’estavellen davant del rostre d’una persona exclosa. Aquestes institucions i els que hi treballen viuen un dilema social profund. La seva inquietud augmenta alhora que els recursos disminueixen. Cada vegada més destinataris truquen a la porta. Les ajudes de l’administració es redueixen. Fins i tot, s’esgoten.
 
En què consisteix el dilema? Si per esgotament de forces i recursos deixem d’atendre els necessitats, els pobres cauen a l’abisme. No es pot tolerar que això passi. D’altra banda, si se’ls atén, les administracions públiques se n’aprofiten. Ja hi ha qui fa la seva feina. Tenen la seguretat que no els deixaran d’atendre, perquè coneixen l’ètica i el tremp de les persones que hi treballen o que són voluntàries a les institucions religioses, així com dels seus afins en el camp social. Se senten atrapades en un carreró sense sortida. Altres dilemes es dibuixen al seu horitzó: assistència o promoció. El sistema és pervers. Els postulats neoliberals, causants de la crisi, s’aprofiten de la conjuntura per enriquir-se a costa dels pobres. Es refloten bancs sense parpellejar, mentre s’escatima qualsevol ajuda social.
 
Si es portés a terme una vaga de les institucions d’Església i dels seus afins en el camp social, si per una setmana es deixés d’atendre els pobres i marginats..., la catàstrofe humana seria de proporcions incalculables. Només aleshores alguns governants obririen els ulls i assistirien aterrats a l’enfonsament. Això no passarà, perquè els pobres, exclosos i marginats no poden ser moneda de canvi.
 
Què cal fer? Denunciar amb tota fermesa les perversions del sistema, sense caure en plantejaments ideològics, des d’un humanisme profund. Denunciar les lleis injustes, la corrupció afavorida per la connivència entre les elits, el poder polític i el món judicial, el frau de proporcions gegants... Sense odis, però amb solidesa. Sense deixar-se utilitzar pels partits polítics, les associacions d’empresaris o les forces sindicals. Amb lleis falses de seguretat ciutadana, es vol emmordassar una societat perquè narcotitzi la seva consciència.

Si no es prenen polítiques preventives d’urgència, la solució als problemes d’avui trigarà anys a arribar. Si es cronifica la pobresa i la marginació, hipotequem el futur de les noves generacions. No importa gaire en una visió a curt termini, però la solidaritat no ho pot silenciar. Tot això, des d’actituds profundament democràtiques. Sempre a favor de la justícia i la dignitat de les persones, per sobre dels interessos econòmics, polítics i financers.