Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’Orde de Sant Joan de Déu és coneguda entre nosaltres sobretot per la qualitat del seu hospital infantil, a Esplugues. Un hospital de referència, sobretot al Baix Llobregat.  Una mirada més acurada ens fa adonar que els germans de Sant Joan de Déu s’adrecen prioritàriament a una població que sovint viu l’exclusió, l’abandonament, la invisibilitat: malalts mentals, persones sense sostre, presos malalts, immigrants... És la “perifèria existencial” que diu el papa Francesc. I encara Sant Joan de Déu tracta temes de frontera com la recerca en l’àmbit de la salut i la bioètica. Unes altres qüestions perifèriques que obliguen a obrir camí en un món canviant i sense seguretats.

Per parlar de tot això ens trobem amb Pascual Piles, germà de l’Orde de Sant Joan de Déu i en aquests moments provincial de l’Orde, que va arribar a Sant Boi gairebé fa cinquanta anys.

L’aportació dels qui ho han perdut tot

- En un moment en què arran de la crisi les nostres seguretats trontollen, potser l’experiència de Sant Joan de Déu amb unes persones tan vulnerables ens pot aportar alguna cosa...

- Les persones amb qui treballem, que són a la presó o que viuen al carrer, ens aporten molt. De vegades són persones molt depenents, que se’ns apropen amb molta tendresa i que esperen de nosaltres que els sostinguem, que els acompanyem, que els ajudem. N’hi ha tants que no arribem a tots. Hem ampliat i dignificat l’alberg que tenim a Barcelona,  i acabem d’obrir un altre centre en col·laboració amb l’Ajuntament i amb les germanes del Sagrat Cor a Sarrià aprofitant una antiga residència universitària. És un centre d’estada temporal adreçat a persones que han perdut l’habitatge. En el barri hi havia una certa expectació en relació al centre, però l’arrencada del centre i la jornada de portes obertes han ajudat a veure que les persones que s’hi acullen no provoquen molèsties i que, a més, aporten un sentit de solidaritat molt positiu. Moltes d’elles són persones que han dut una vida molt “normal”: han treballat, han tingut un habitatge i una família. Els ajudem a trobar feina i a viure de nou autònomament. En aquest sentit també col·laborem amb Arrels i treballem amb la seva mateixa filosofia. A banda d’aquests equipaments gestionem alguns pisos d’acollida perquè les persones que potser no poden viure amb total autonomia rebin el suport que necessiten. Entre la seva petita pensió i algunes feines temporals van fent i poden viure amb dignitat.

Conviure amb la malaltia mental

- I les persones que pateixen malalties mentals?

- Cinquanta anys enrere, a Sant Boi, el centre acollia uns 1700 malalts mentals. El centre era una mena de refugi que funcionava com una defensa de la societat, que els tancava allà de per vida. En tots aquests anys hem anat treballant perquè els homes i dones malalts puguin viure en família, amb naturalitat, sense pors. Disposem d’espais per quan és imprescindible un ingrés, però procurem que aquests tinguin poca durada. Cal evitar que els malalts s’institucionalitzin i donar suport a les seves famílies, encara que siguin malalts crònics. Intentem compensar les persones. Avui hi ha medecines que permeten conviure sense agressivitat i recursos socials que afavoreixen les relacions com els centres de dia. En tenim uns quants a Catalunya. Són equipaments sostinguts per la sanitat pública, que troben bona acollida a les poblacions, perquè cada vegada la gent es va tornant més sensible a aquestes situacions.

- Disposem també d’una Fundació de Tutelatge de Malalts Mentals, que atén unes 300 persones a tot Catalunya. Són persones que estan soles, que viuen a casa seva, que s’organitzen com volen i segueixen tractament mèdic. Nosaltres, a través dels professionals socials i sanitaris i de voluntariat molt format, els visitem en el seu domicili un o dos cops per setmana, per assegurar-nos que estan compensats, nets, que mengen adequadament, que tenen tot el que necessiten. 

Relacions de bon veïnatge

- Tenim també un parell de pisos per a menors marroquins, que estan sols aquí. Al marge d’altres serveis professionals, la comunitat els visitem cada vespre. Ja cuinem comptant amb ells i compartim menjar, i ens ocupem de donar-los suport. Un de nosaltres que es lleva d’hora, n’acompanya un a l’estació del Molí Nou, perquè comença a treballar a les 6 del i per arribar al seu lloc de treball en transport públic té una tirada llarga i una bona caminada.

- Aquest bagatge deu ser útil en la crisi que estem vivint

- Hi ha gent que ho passa molt malament. Se’ns acosta gent que no té res. La societat es mobilitza per donar respostes. Càritas, per exemple, ha fet una bona inversió agrupant la gent de les parròquies i distribuint béns de primera necessitat. Un germà nostre també ha aplegat un grup de voluntaris que visiten incansablement comerços d’alimentació per recollir menjar.

L’experiència de Teresa Losada

- Quins prejudicis hem de vèncer nosaltres, en això? No sempre ens resulta fàcil acollir la persona diferent, per estrangera o perquè té una determinada discapacitat.

- Per a mi resulta molt significativa l’experiència de Teresa Losada a Sant Vicenç dels Horts. Normalment la societat té prejudicis. Hi ha barris que potser són més propensos a acceptar les persones que són diferents. Una comunitat com la de la Teresa, que ha estat treballant infatigablement des dels anys 70, ha ajudat molt a aproximar-nos mútuament a la comunitat marroquina. Una aproximació que no resulta fàcil però que a la llarga dóna fruits. Només cal veure com va ser el funeral de la Teresa i com es va sentir acompanyada per tantes dones i homes musulmans que van voler cuidar-la i que van pregar per ella. A Bayt al-Thaqafa, fundació que hem promogut junts les Franciscanes i nosaltres, s’ha fet tota una tasca d’educació, de suport i d’acollida que ha contribuït a l’acceptació dels marroquins. 

En aquest sentit, estem contents amb l’esperit del Papa Francesc que ens obre les portes. Jo crec que feia falta. Vam viure amb il·lusió Joan XXIII i el Concili, i després Pau VI. Després això l’Església va fer passes enrere a la recerca d’un ordre i d’unes seguretats que ens han allunyat de la gent. Em va agradar molt el missatge que va enviar als filipins: la pregària del ¿Per què ha passat això, Senyor? És una pregunta sense resposta. És la pregunta que també es feia Jesús, que no entenia per què havia de morir. És la pregunta que ens fem tots davant del mal i del patiment.

Acompanyar des de la impotència

- Això ens porta al sentiment d’impotència. Davant les catàstrofes naturals, però també davant la impossibilitat de curar certes malalties, o de redreçar algunes formes d’actuar. 

- Aquesta també és una experiència quotidiana, que vivim, per exemple, a les presons on tenim unitat psiquiàtrica. Hi ha persones que experimenten millores. Però n’hi ha que no, que no són conscients del mal que han provocat o que potser reincidiran només sortir i malgrat els recursos socials que s’hi aboquin. Però jo crec que un cor dolent no el té ningú. Cal molta paciència, confiança i esperança. Però hem de ser conscients que no tot té remei.

- Com afecten les noves lleis i les retallades en el camp de la sanitat? A l’Hospital de Viladecans hi ha un cartell que avisa que qui no tingui tarja sanitària haurà de pagar 135 € per ser atès...

- Nosaltres procurem continuar atenent tothom, però sí que ens afecten les retallades, que ens porten a tenir conflictes laborals. Uns conflictes que jo entenc, però tampoc no disposem de recursos com per satisfer les expectatives o les necessitats de tothom. Cal molta paciència, bona voluntat i diàleg. I tot en un context d’abusos, de robatoris, d’enganys per part de persones que haguessin hagut de ser uns referents. Jo agraeixo tant el suport de moltes persones que ens l’han expressat com l’actitud educada dels treballadors en conflicte en expressar les seves reivindicacions.

L’ètica de la vida

- Un altre camp en què Sant Joan de Déu és conegut és la seva implicació és la bioètica

- La ciència avança i ho fa en una societat molt diversa. Nosaltres no podem  estar vivint en el context de l’Església del passat. Hem d’acollir la novetat sabent que podem equivocar-nos i que  l’avenç de la ciència és important perquè contribueix a viure millor. Un exemple. El pare Francesc Abel, que per a mi va ser un mestre, va fer declaracions no acceptades per tots quan era president de l’Institut Borja de Bioètica, mantenint que fins a la vuitena setmana de l’embaràs no podem parlar amb propietat d’una nova persona. Això mateix ho deia sant Tomàs perquè senzillament ho creia així. El context de Sant Tomàs tenia moltes menys dades. Però el pare Abel ho deia de forma molt conscient i des de la ciència. Hem estat criticats per això d’una manera una mica obsessiva, i se’ns han atribuït conductes que mai no han tingut lloc. Però nosaltres sempre hem comptat amb la confiança de l’Església i continuem treballant en la mateixa línia. Ens sentim recolzats. Pot ser que en alguns aspectes ens equivoquem, però hem d’arribar poc a poc a conèixer el que és la veritat de la nostra vida.

Vaig tenir ocasió de col·laborar amb el Dr. Abel en el primer centre de planificació familiar que es va obrir i a partir de la pràctica i del discerniment vam anar establint criteris d’atenció a les dones i als infants. Sempre amb coneixement de l’arquebisbe de Barcelona i sempre tenint en compte que en el camp d’atenció de Sant Joan de Déu hi entren persones que potser no són cristianes o que potser tenen comportaments poc convencionals: prostitutes, gent que viu al carrer..., als quals no es pot aplicar una moral sexual rígida i allunyada d’allò que viuen. Cal ser molt respectuós amb les persones i tenir confiança en l’acollida de Déu. De la mateixa manera que em consta que en alguns bisbats africans es distribueixen preservatius per evitar una mortaldat generalitzada per la SIDA. El tema de la bioètica es difícil d’abordar, però hem de fer-ho. És un treball de discernir.

Els camins paral·lels de la moral sexual i la praxi cristiana

- Vostè creu que el proper sínode pot ser una oportunitat per aproximar la moral sexual oficial de l’Església i la praxi de molts cristians?

- Jo crec que el papa Francesc vol canviar coses. Tot el que va dir als periodistes quan tornava de Río (sobre les parelles homosexuals, la moral sexual, sobre els matrimonis separats) indicaria una voluntat de repensar i clarificar. A l’Església, en un moment determinat es van crear unes prescripcions que semblen inamovibles, però que són fruit d’èpoques anteriors. Els darrers papes han tingut pensaments diferents sobre el tema. No és el mateix Joan Pau II que Benet XVI. Ni que Francesc.

- Hi ha altres coses a revisar. Ho deia el papa Benet XVI en una entrevista: totes les tradicions religioses tenen el mateix Déu. Nosaltres tendim a excloure els qui no pensen com nosaltres, però això no és correcte. Hem de sumar i no de restar. Ens sembla que l’ortodòxia prové de formulacions dels primers segles del cristianisme, però potser ens hauríem d’obrir. Jo no vull trencar res, vull viure com un creient, com un cristià fervorós, com un germà de sant Joan de Déu que és sacerdot, però la realitat és la que és. I aquí entra la llibertat de consciència i el discerniment..

- A l’Església, com a tot arreu, hi ha persones més obertes que altres. El que no accepto és que no hi tinguem cabuda tots. Per a mi, com he dit abans, la persona de Teresa Losada és un bon exemple de catolicitat, d’universalitat, d’acollida.

- Nosaltres hem de tenir llibertat de consciència i fins ara i cada vegada més ens sentim recolzats més que criticats. Els qui critiquen són persones insistents u que moltes vegades desconeixen la realitat. 

L’esperit de sant Joan de Déu

- Com es treballa la difusió de l’esperit de Sant Joan de Déu?

- Estem contents de la nostra vocació. I també del treball amb els laics que col·laboren amb nosaltres com a professionals i com a voluntaris i que cada vegada veiem més identificats amb els valors de l’Orde. Tenen sensibilitats diferents. Potser els voluntaris parteixen més del fet de ser cristians (no tots ho són, però). Per a nosaltres, que en molts llocs tenim encomanada part de la sanitat pública, el repte no és tan què fem, sinó com ho fem, quan ens fem càrrec d’un hospital infantil, o prestem cures pal·liatives o treballem amb persones amb danys cerebrals, o ens encarreguem d’albergs o de menjadors socials.

- Hi  haurà relleu generacional?

- Aquest és el misteri més gran del món. Intentem arribar a gent, però costa. Al final serà el que Déu vulgui. La vida religiosa va sorgir en un moment. Ara la sanitat està organitzada d’una manera molt diferent que al segle XVI. Si vénen vocacions, benvingudes. I si no en vénen, el Senyor que és el Rei de l’Univers que faci el que cregui. Jo no ho visc amb angoixa. Crec que estem fent el que cal, obrint-nos a una societat que és d’un context divers. Intentant fer una hospitalitat amb els valors de l’evangeli i de Sant Joan de Déu.

Josep M. Domingo, Mercè Solé i Ramiro Vega

 

Publicat al butlletí Crit Solidari núm. 11, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Febrer 2014