Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El 16 de gener de 2014 vaig tenir el goig de participar en l’acte de presentació del document Unes humanitats amb futur celebrat a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans que ha estat un dels seus promotors institucionals juntament amb la Facultat de Teologia de Catalunya. Magnífica posada en escena, brillants parlaments i excel·lent document. En sento orgullós de haver-me adherit al text. En recomano la lectura per la profunditat i interès, i alhora, per la seva brevetat i claredat. Resulta de fàcil accés perquè ha estat reiteradament publicat i és ben accessible a internet.
 
Voldria però –més que fer un comentari directe del contingut– remarcar una idea fonamental. En efecte, si bé en el moment que vivim la reivindicació de les humanitats en els diversos àmbits acadèmics és fonamental, hem de ser ben conscients de que la «qüestió de les humanitats» té una transcendència per a tota la ciutadania, molt especialment, pensant en l’esdevenidor. Em sumo, en definitiva, a la tesi de que «no hi ha futur sense humanitats». O al menys un futur humà. Tots necessitem culturalment un instrument crític que ens ajudi a donar i preveure sentit humà i d’humanització a allò que fem i vivim. Aquest, doncs, sempre ha estat necessari però ara resulta més urgent i prioritari que mai perquè el nostre món posseeix un enorme potencial i no sempre serveix les persones i els pobles. Aquesta activitat cultural, reflexiva i creativa són les humanitats
 

Per tant, a les persones i institucions compromeses pels principis i propostes del document –per exemple, mestres, professors i escoles; universitats i centres superiors com la Facultat de Teologia; departaments d’ensenyament i d’universitats, etc– cal, des d’una visió més àmplia, afegir un bon grapat d’agents fonamentals. Esmento tres col·lectius que em semblem del tot implicats: pares, polítics i empresaris. Els primers, fomentant no només el gust per les humanitats sinó en la pràctica habitual de l’humanisme en els escenaris familiars. Els polítics, en la construcció argumental i la realització pràctica del bon servei a la comunitat, la prioritat de la pau, els drets i el diàleg. Els empresaris, en la seva reinvenció de les empreses, és a dir, sota un model  d’economia social on se situïn primer les persones –treballadors o destinataris– per davant dels productes o els guanys.

 

Publicat a Catalunya Cristiana núm. 1793, de 2 de febrer de 2014, p.11.