Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mercè Solé és membre de l’ACO

L’11 de novembre, llegeixo al diari digital Viu Molins de Rei una notícia que em sembla excel·lent: L’Església de Molins de Rei (amb permís explícit del bisbe) està disposada a cedir en lloguer el local d’una antiga capella per a la pregària de la comunitat musulmana. Un acord només condicionat al vistiplau dels veïns, però que comporta l’acceptació dels musulmans molinencs i, segons se’n dedueix, la de tots els partits polítics. Un èxit, sens dubte, tal i com està el pati, i un reconeixement del dret de les persones i de les comunitats a expressar i celebrar la seva fe. 

L’alegria, però, em dura poc. El mateix dia surt l’altra notícia: els veïns, en una reunió molt tensa, rebutgen frontalment la ubicació del centre, de tal manera que tant l’Església, com la comunitat musulmana com l’Ajuntament abandonen el projecte. Una llàstima.

Crec que és una oportunitat desaprofitada per molts motius. En primer lloc, perquè, a Viladecans, on visc, tot i els prejudicis i les pors dels veïns que van convertir en una duríssima cursa d’obstacles tot el procés d’instal·lació d’un oratori, la convivència amb l’oratori musulmà que jo sàpiga no comporta problemes. En segon lloc, perquè sovint s’ajunta la por al fanatisme islàmic amb una certa intransigència contra la religió en general, que es tradueix en un aïllament dels centres de culte. A veure si em sé explicar. A Viladecans, per exemple, les parròquies no són considerades entitats ciutadanes, tot i que apleguen un bon nombre de ciutadans de tota mena i que fan una tasca educativa. Aquesta manca de reconeixement fa que no siguin convocades als consells ciutadans, o a les mostres d’entitats, i que no es promogui el treball conjunt entre parròquies i entitats ciutadanes, cosa que de vegades afecta fins i tot Càritas. De fet , no sembla pas que això preocupi gaire a ningú, però penso que és un greu error. Perquè tal i com estan avui el nivell i la qualitat de participació ciutadanes qualsevol relació que contribueixi a la cohesió social i a l’entesa mútua no es pot descartar. I perquè de vegades em sorprèn veure el desconeixement de molts veïns de què és una parròquia i què s’hi fa. La prevenció de qualsevol fanatisme cristià o islàmic passa per comunitats esponjades que transpirin i es connectin a la resta del teixit social. Aquesta connexió amb les entitats és també una oportunitat de superar la temptació de convertir la comunitat religiosa en un únic punt de referència sense cap contacte extern i d’aprendre d’altres formes de cultura associativa.

En el cas de les comunitats musulmanes, si al rebuig sumem l’aïllament, estem fent créixer injustificadament entre nosaltres els prejudicis i recels contra l’Islam, i contribuïm, entre ells, a crear ressentiment. Perquè no hi ha millor resposta al racisme i a la xenofòbia que l’acollida, el mutu coneixement i relació, encara que es produeixin desacords o petits conflictes. 

I un altre aspecte a destacar és que en els temps que corren, els partits polítics estan altament desprestigiats perquè no sempre són sensibles, ni escolten... De la jerarquia eclesiàstica, si més no en l’era Rouco, se’n senten de tots colors. Però en aquest cas hi ha hagut acord polític i eclesial sobre un tema sensible i ha estat l’actuació dels veïns, qui amb formes –segons el Viu Molins de Rei– no gaire enraonades, ha tirat per terra el projecte. I convé recordar que aquesta reacció també es produeix en moltes altres ocasions quan es tracta de promoure un equipament per a persones amb problemes de salut mental, o discapacitat, per no parlar ja de presos o de persones amb addiccions diverses. 

Deu ser que la capa “políticament correcta” que portem al damunt és massa fràgil i ens sol poder més la por que la fraternitat i que la força de l’Evangeli. Celebro, doncs, que almenys s’haguessin posat d’acord comunitat cristiana i comunitat musulmana. Encara que el projecte hagi estat avortat, l’entesa en si mateixa és positiva i potser porti a caminar plegats en més ocasions.