En la festivitat de Reis, vaig participar en un dinar familiar. Una tercera part dels assistents era jove. Vam parlar de molts temes. Cap al final, vaig felicitar sincerament els joves perquè durant el transcurs de l’àgape ningú no s’havia dedicat a treure el mòbil per llegir notícies, consultar missatges, entrar al Facebook, llegir correus o enviar WhatsApps. Tampoc no havien anat a l’ordinador per fer-hi tasques semblants. No és norma, però afortunadament va passar així.
Estem fascinats per la tecnologia. Naveguem per mars i territoris d’arreu del món de manera virtual, però cada vegada perdem més el contacte amb el nostre entorn immediat. L’aquí i l’ara es transforma en el després i en qualsevol banda. Junts, però aïllats. Cadascun submergit en la seva bombolla informàtica, enviant missatges que es llancen com en ampolles de vidre flotant sobre l’aigua. Una sensació molt incòmoda per als presents, que queden marginats dels seus interessos. Aquest comportament es normalitza i apareix com una cosa natural. En realitat, implica una profunda manca de respecte cap a les persones del nostre entorn immediat. Incomoda. Als restaurants, es podrien filmar escenes similars. Dues persones, assegudes una davant de l’altra, sense parlar-se, cada una abocada sobre la pantalla del seu mòbil, potser tauleta. Alguns monosíl·labs poden trencar el silenci. Dos estranys entre si. La relació virtual engoleix, amb els encants i les possibilitats que proporciona la tècnica, la realitat immediata. No hi ha mirades que s’entrecreuen. Una ruptura traumàtica de cossos i ànimes. Amb el cos, allà. Amb els pensaments i sentiments, en una altra banda. Potser a milers de quilòmetres o a una distància de dues estacions de metro o tres parades d’autobús. Surrealista.
Qualsevol cosa que té possibilitats immenses presenta a la vegada grans riscos. Veure només els aspectes positius de la tecnologia implica un segrest de la realitat. També hi ha problemes. Com sempre, depèn de com s’utilitzi. Aquí entra en joc l’educació, la formació, la qualitat humana dels usuaris. L’encís de la tecnologia no ha d’amagar que es tracta d’un mitjà poderós, però només d’un mitjà. Cal utilitzar-lo amb llibertat i responsabilitat. Lluny d’addiccions i dependències. No és fàcil. L’ús depèn de les circumstàncies. Les relacions immediates, si són importants i intenses, no poden quedar relegades pel reclam del so que anuncia un nou missatge i trenca així la comunicació del moment. Jonathan Franzen, en el seu discurs pronunciat en la cerimònia de graduació del Kenyon College, el maig del 2011, va parlar del «contrast entre les tendències narcisistes de la tecnologia i el problema de l’amor real». Els objectes tècnics es converteixen sovint en refugi per evitar viure la realitat de les relacions. L’amor i el dolor es redueixen a uns quants caràcters que, en el camp virtual, impedeixen el coratge i el compromís. La vida és una altra cosa i ho estem oblidant.
