Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Flora Ridaura, treballa al Programa Habitatge de Càritas.

Si heu seguit les notícies d’aquests dies podreu imaginar que escriure aquest article no ha estat senzill. Són moltes les cares del problema i les qüestions que s’hi barregen, de manera que l’objectivitat és difícil i anar a l’essencial també. Intentaré parlar-ne des de la meva experiència subjectiva, reflexionada i compartida amb d’altres persones i grups amb qui anem fent camí a Girona.

Per a mi, conèixer la PAH ha suposat una alegria i una injecció d’esperança. De retorn de la meva estada de nou anys a Xile, sentia que aquí el treball en el camp social tenia un enfoc tan diferent, tan individual, tan professional, que enyorava la vessant comunitària apresa en aquell país, el protagonisme del poble. I això és justament el que es viu a la PAH. El nom ja ho indica: Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Es tracta de l’organització de les persones que tenen el mateix problema, per tal de, juntes, trobar-hi solució. És la manera de resoldre els problemes col·lectius. L’organització empodera les persones, fa que siguin protagonistes del canvi, que pensin i busquin solucions, que prenguin decisions, que es mobilitzin... comptant amb el suport del col·lectiu, amb la força que dóna el no anar sols, amb el suport de simpatitzants i l’assessorament d’experts quan cal, però conscients que el seu futur està a les seves mans.

El procés de la PAH a Girona, seguint aquesta filosofia de fons, va arribar a decidir fer una acció de desobediència civil, ocupant o, com diuen ells, alliberant un bloc de pisos que estava en mans d’una entitat bancària (i que avui forma part de la SAREB, Banc Dolent) al municipi veí de Salt. L’acció es va fer el 22 de març, i al cap de poc van començar a arribar-hi les famílies fins a un total de setze. Aquests mesos s’han anat creant llaços entre elles. S’han organitzat de manera comunitària, tant per a cuinar, com per a conrear l’hort annex, com per a atendre les criatures. Han muntat un estil de vida alternatiu, amb el qual se senten a gust i que no volen perdre. Per això volen romandre al bloc, i proposen a la SAREB que transformi l’edifici en pisos de lloguer social. La SAREB va denunciar l’ocupació i hi va haver un primer intent de desallotjament, el dia 16 d’octubre, que finalment va ser aturat pel Tribunal Europeu, el qual va demanar a l’administració quines solucions tenia per a les famílies afectades. L’informe feia constar solucions per a set famílies, com també el fet que les altres no s’hi havien volgut acollir. Amb això, el procés de desallotjament va seguir endavant i ara pesa sobre el bloc una segona ordre, aquest cop oberta, des del passat 27 de novembre, que es pot executar en qualsevol moment...

Així com a l’inici estava força clara la postura que calia prendre, amb el temps han sorgit altres aspectes que ho vénen a complicar:

posar l’accent en l’estil de vida alternatiu, insistint en romandre al bloc, desestimant les ofertes d’habitatge d’emergència social proporcionades per l’administració, allunya la PAH de Girona de les altres PAH, que posen l’accent en el dret a l’habitatge, el qual es resoldria amb els pisos oferts per l’administració

lluitar contra la SAREB amb l’objectiu de guanyar-li el pols i aconseguir que posin els pisos en lloguer social, és una acció lloable, però pot plantejar dubtes quan al mig d’aquesta lluita hi ha unes famílies i uns infants que poden sortir-ne perjudicats

si es vol mostrar que el problema és molt més greu del que es pensa i que l’administració no té capacitat per a fer-hi front si no obliga els bancs i la SAREB a posar a disposició els pisos que estan en el seu poder, potser el millor és acceptar la solució que ara s’ofereix, i fer que entrin noves famílies al bloc i es pugui visibilitzar que el problema continua

liderar un col·lectiu és una responsabilitat que cal assumir amb esperit de servei a la causa, per a la qual cosa, a més de claredat d’idees, valentia, capacitat organitzativa i comunicativa, fa falta també escolta, assertivitat i autocrítica, les quals s’han trobat a faltar en la portaveu de la PAH en certs espais de diàleg i recerca de solucions com les Taules pel Dret a l’Habitatge. El fet preocupa també perquè pot fer perillar l’adhesió ciutadana aconseguida pel moviment i necessària per a seguir fent pressió amb l’objectiu d’aconseguir el dret a l’habitatge.

De tota manera, en situacions com aquesta va bé recordar la paràbola del blat i el jull, com també que l’opció pels pobres no es fonamenta en el fet que són bons o millors, sinó simplement en què són pobres...