Israel, nació forjada per la fe: el valor epistemològic d'un anacronisme

Introducció

Els relats "històrics" de l’Antic Testament contenen una il·lusió òptica interessant que, de vegades, passa desapercebuda. A partir de l’esdeveniment fundacional narrat en l’Èxode, ens presenten un poble unit per una vocació singular: l’elecció per part de Déu. Tanmateix, la realitat històrica va ser d’una altra índole. Israel com a conjunt no existia encara, ni en temps de l’èxode, ni durant l’assentament, ni en temps dels Jutges. La seva unificació comença amb David, tal com queda retratada en 2Sa 2 i 5. Fins i tot, aquesta unitat sembla ajustar-se a paràmetres sociopolítics limitats. No és estrany que duri només unes dècades, fins al cisma de Jeroboam (931 a.C.). Per això, projectar retroactivament la unitat posterior d’Israel en temps de l’èxode, de l’assentament i dels Jutges, és més aviat un anacronisme, una il·lusió òptica, però amb una gran càrrega teològica. Amb aquest anacronisme volgut, podem comprovar fins a quin punt la fe va aconseguir forjar un sentiment nacional entre entitats disperses políticament i socialment.

1. Il·lusió d’una unitat inexistent: entre l’èxode i el temps dels jutges.

Els relats bíblics han fixat a la nostra memòria un sol i únic èxode per al poble d’Israel. Tanmateix, històricament, tot apunta a una multiplicitat d’entrades i sortides d’Egipte. Gènesi 13 ho deixa entreveure clarament. A més, en temps de l’èxode, la identitat ètnica del poble estava encara en fase de preconstrucció. Per aquí apuntarien les nombroses referències a una falta de solidaritat dins el grup de l'èxode (Ex 2,11-15; 5,19-23; 16,27; 17,4). Aquesta desagregació interna s’observa fins més tard, en temps del Jutges (Jt 12,1-4). Pel que fa a la seva composició, les seves tribus van haver d’absorbir grups de diferents orígens (els calebites, els yerahmelites, etc). Tenim l’exemple de Caleb que, tot i sent quenazita (Gn 15,19), acaba incorporant els seus descendents a Judà (Nm 32,12; Js 14,6-14). Fusions d’aquest estil deuen haver estat freqüents. Hi ha, per tant, una part de sistematització en la presentació del recorregut de la nació d’Israel i de les seves “dotze tribus”[1], sense que hom pugui dir amb precisió fins a quin nivell aquest sistema és artificial.

La presentació que tenim en l’Antic Testament no correspon, doncs, a la realitat dels fets històrics, sinó que es deu a una elaboració teològica tardana. Els esdeveniments de l’èxode van adquirir un significat tan central per al poble que es va arribar a pensar que “tot Israel” havia residit a Egipte. Tot indica que, en realitat, només un petit grup del que més tard hauria de configurar el poble d'Israel va estar a Egipte. La seva experiència religiosa es va estendre posteriorment a tot el conjunt de les tribus. Tot Israel es veia representat en aquest grup petit però expansiu, que havia experimentat un alliberament com a manifestació de Déu.

La mateixa il·lusió òptica s’observa respecte al temps dels jutges. En el llibre dels Jutges, aquests deixen de ser caps de diferents tribus separadament (dada més propera a la realitat històrica), per convertir-se en caps de “tot Israel”. Així el llibre dels Jutges presenta linealment, en ordre successiu i progressiu, els relats dels jutges. El llibre treu els jutges dels seus respectius contextos particulars i locals per convertir-los en protagonistes a nivell de “tot el poble d’Israel”. Així l'autor crea un període dels jutges i el converteix artificialment en una etapa més de la història nacional d'Israel. Per fer servir una comparació, imaginem que l’evolució de la Unió Europea ens porti, d’aquí 100 anys, als Estats Units d’Europa. Imaginem llavors que 500 anys més tard, algú fes un relat del nostre temps cometent un anacronisme (volgut o no), presentant els presidents actuals (Merkel, Rajoy, Hollande etc.) com a caps d’aquesta entitat unificada. Els presentaria linealment i successivament i faria perdre de vista la seva contemporaneïtat. Deixarien així de ser contemporanis i presidents dels seus països respectius, per a convertir-se en caps successius dels Estats Units d’Europa. Amb els jutges passa quelcom semblant.

A base de dades escasses que ens dóna l’Antic Testament, hom pot dir que, en temps del jutges, les dotze tribus d'Israel formaven dues confederacions (Jt 6,35; 7,23-24). Es coneix agrupacions semblants de tribus àrabs. Es tracta de petites tribus que s'uneixen per fer front comú contra veïns poderosos. Poden tenir cert origen comú, o provenir de l'escissió d'una tribu nombrosa. Tot i que les noves unitats adquireixen una autonomia d'abast variable, conserven el sentiment del seu parentiu i poden tornar a unir-se per realitzar empreses comunes (migracions, guerres etc.). En aquest cas, reconeixen un cap obeït per tots els grups o la major part d'ells (Js 24).

2. Primers passos cap a una identitat compartida

Segons Jt 5,14-18, van ser sis les tribus que van respondre a la crida feta per Dèbora: Efraïm, Benjamí, Maquir (Manassès), Zabuló, Issacar i Neftalí. Són recriminades quatre per no haver acudit a la convocatòria: Rubèn, Galaad (Gad), Dan i Aser. Es silencien totalment les tribus del sud (Judà, Simeó i Leví), degut sens dubte al fet es trobaven incomunicades i separades de la resta per la barrera que formava el cinturó de ciutats cananees, tal com Guèzer i Jerusalem (2 Sa 5,6-7). Hom pot dir, doncs, que a partir de cert moment, difícil de precisar, va existir al centre-nord de Palestina una federació de sis tribus (Jt 6,35; 7,23-24).

L'element dominant en la federació de les sis tribus sembla ser el tronc d’Israel-Raquel. Els seus descendents (Efraïm, Benjamí i Maquir [Manassès]) s’anomenen en primer lloc en el cant de Dèbora (Jt 5). Aquesta preeminència es comprova també per la freqüència amb què s'anomena Israel (vuit vegades en els dotze primers versicles). Jutges 5 ja parla d'Israel en sentit de nació o entitat política, que reuneix o aspira a reunir en el seu si les deu tribus del centre-nord de Palestina. Aquesta és l'extensió que té el nom d'Israel en els dies de Saül i David, quan es parla per separat d'Israel i de Judà (2 Sa 19,44; 1 Re 11,31). Segles més tard, es farà la integració de les dotze tribus en un mateix arbre genealògic i tribal, generant una construcció ideal d'un gran Israel que, en realitat, no comença fins a David. Mai no va existir com a organització política abans d'ell. Com que també Judà compartia la mateixa fe jahvista d'Israel, el terme Israel, amb aquesta connotació religiosa, s'expandeix amb el temps a Judà.

3. Intent d’una unitat política

El procés d'unificació que es va anar produint entre les tribus del centre-nord va culminar en un primer assaig monàrquic per obra de Saül. Meitat jutge i meitat rei, Saül fa la transició entre el règim carismàtic dels jutges i la institució de la monarquia. Paral·lelament, amb David, a les tribus de la Palestina meridional (Judà), es va donar el procés de transició del règim tribal a l'estat monàrquic (2 Sa 2,4). Set anys més tard, aquest es convertirà en rei de Judà i rei d'Israel (2 Sa 5,1-5). Tanmateix, costa saber la natura exacta d’aquesta unitat. Sembla ser una unió limitada entre dues entitats individualitzades. Units sota l'autoritat de David, els regnes d'Israel i de Judà van seguir conservant la seva autonomia militar i administrativa. El text té cura de precisar que David va ser rei d'Israel i de Judà (2 Sa 5,1-5). Era dues vegades rei! És potser per això que aquesta unitat limitada dura poc.

Per això, el cisma de Jeroboam sembla ser la recuperació per la federació del Nord de la seva individuació (1Re 12,16). Les dues entitats s’havien ajuntat sense unir-se del tot. Cada una conservava la seva individualitat (2 Sa 20,1-2). Judà i Israel eren dos regnes integrats en un sol ens o estat polític mitjançant la forma de govern coneguda com a «unió personal», sota el comandament d'un mateix sobirà. En la pràctica, existien entre ells diferències i tensions d'ordre teològic, institucional, social i econòmic. La mateixa argumentació que fonamenta el cisma, l’observem ja en temps de David a la boca del seu propi fill Absalom (2 Sa 15) i de Xeba (2 Sa 20): Israel i Judà no tenen res en comú...Cadascú a casa seva! Aquestes divergències aniran creixent i portaran, en moments concrets, a enfrontaments fratricides oberts (2 Cr 16,1-12//1Re 15,16-22; 2 Cr 25,17-24//2Re 14,8-14).

4. Una fe trenca barreres

El repàs de les dades “històriques” dóna un retrat sociopolític d’Israel que s’apropa més a un pacte de cooperació veïnal entre entitats individuades, que no pas a una sola nació unida entorn d’una identitat compartida. Trets els 70 anys d’unitat dubtosa i fràgil sota David i Salomó, podem concloure l’absència d’unitat sociopolítica entre aquest conjunt que s’anomena “poble d’Israel” a partir de l’Èxode. Tanmateix, a nivell religiós, la Bíblia ens dibuixa, alhora, un poble amb una consciència nacional fora de qualsevol dubte. Hi ha un relat de 2 Re 1,20-40 que destaca pel seu contingut i pel seu context polític. És la famosa assemblea del mont Carmel amb el profeta Elies com a protagonista. Pel seu context, cal recordar que feia temps que el cisma era un fet assumit. En més d’una ocasió, els dos reialmes germans-enemics ja s’havien enfrontat en una guerra oberta (2Cr 16,1-12//1Re 15,16-22; 2Cr 25,17-24//2Re 14,8-14). Tanmateix, aquest trencament polític no acaba amb un sentiment nacional fonamentat en una fe compartida. Pel seu contingut, aquest relat destaca pel gest profètic d’Elies. Malgrat la situació de trencament i enfrontament entre el Nord i el Sud, té cura de col·locar 12 pedres (incloent-hi els del sud) per fer l’altar pel sacrifici. Podem situar en el mateix sentit la missió transfronterera dels profetes en ambdós sentits, entre el Nord i el Sud. Casos d’aquests destaquen la fe com a únic pilar en què s’aguanta el sentiment nacional entre grups que, políticament i socialment, van viure segles d’esquena els uns dels altres. Si es confirmés aquesta aproximació, tindríem un cas emblemàtic d’una nació forjada per la fe compartida (amb matisos) entre entitats separades històricament, políticament i socialment.

Conclusió

Analíticament, tenim dues aproximacions a la noció de nació. Hi ha casos on l’estat forja la nació, i d’altres on la nació forja l’estat. Allà on l’estat és anterior a la nació, aquesta està constituïda per tots aquells que manifesten (directament o indirectament; voluntàriament o per imposició) la voluntat de conviure en una mateixa comunitat política, al marge i per sobre de les seves diferències[2]. Aquest és el model nacional que, amb prou feines, van intentar David i Salomó. El seu fracàs deixa clar que la vocació d’Israel no era, primer, de natura estatal. Per això, la nació d’Israel es va forjar per un camí diferent. És va forjar com a nació amb un fonament substantiu. Un cas d’aquest es dóna quan la nació precedeix l’estat. Independentment de la seva voluntat, els qui participen de determinats trets comuns constitueixen una nació, perquè aquests elements són expressió d’una ànima col·lectiva[3]. La vocació d’Israel era la de convertir-se en una nació (Gn 12,2). Tanmateix, la seva obsessió (en tots els temps) va ser de voler convertir-se forçosament en un estat (1 Sa 8,19-20). Podem entendre, llavors, perquè la fe va haver de salvaguardar allò que no deixava de desfer-se contínuament pels conflictes estatals. No és estrany que el sentiment nacional d’Israel s’hagi enfortit més en temps d’exili, lluny de l’estat dels seus somnis.

Mentre durin el cel i la terra, seguiran els mateixos canvis i lluites. Hi haurà sempre estats que lluiten per forjat nacions, i nacions que lluiten per a forjar estats. El que no varia en aquest món que passa és l’exigència de valors per cimentar l’un i l’altre. En això ens hem de fixar els creients, sabent que si el Senyor no construeix la casa, pot acabar sent inútil l’afany dels constructors (Sl 127,1). Israel n’és una bona demostració.

Jean HAKOLIMANA, prevere de Vic, rector de Santpedor

[3] El model germànic (Herder, Fichte).