Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 
En la formació inicial dels mestres, a més del propi candidat, hi ha dos agents principals: el sistema educatiu obligatori i la universitat. El primer aporta la formació bàsica i el testimoniatge o model professional dels mestres. El segon afavoreix el desenvolupament personal i ciutadà i, especialment, conrea les competències necessàries. Ambdós han de saber compartir, aprofundir i transferir les bones pràctiques de l’art i la ciència de l’ensenyament-aprenentatge i de l’educació. Ens agradi o no aquest context formatiu es caracteritza actualment per la incidència dels successius canvis en la legislació educativa i universitària, els resultats d’informes de caràcter internacional o de les pròpies avaluacions, les noves realitats socials i familiars, la crisi i el seu impacte en les condicions laborals i dels centres, les noves habilitats sol·licitades per les tecnologies o la internacionalització...
 
La defensa i la millora de l’educació implica fer una opció per assolir bons mestres, els millors mestres. Però en una situació profundament canviant i amb una fotografia de la realitat educativa escolar insatisfactòria això no és gens fàcil. Hom cerca els factors essencials –de casa nostra o forans- que facin possible aquest objectiu. Fa temps que tenim un ampli debat sobre aquesta qüestió. En qualsevol cas, la formació de futurs mestres passa per protegir aquells escenaris de la seva iniciació, nutrició i creixement i, alhora, situar aquest fet com a una prioritat cultural del país.
 
Això no significa aïllar els joves estudiants de la realitat sinó la necessitat de preservar el seu procés del constant soroll i condicionament provinent dels interessos polítics i, ocasionalment, de la pròpia administració que –amb actituds intervencionistes– no acaba de diferenciar la seva responsabilitat en el sistema i la que té sobre els professionals que després treballaran en els centres de titularitat pública. I també comporta un esforç de tothom a construir una nova cultura sobre el rol del mestre en la nostra societat. En definitiva, donar un nou horitzó a preguntes ben conegudes: per què se segueix pensant majoritàriament que la docència en la universitat requereix més preparació que en l’educació  infantil? Per què la professió docent no universitària és fonamentalment femenina? Per què davant d’un estudiant amb un expedient acadèmic brillant de batxillerat ben pocs pares i orientadors li recomanen els estudis d’educació? Per què en els adolescents i joves fomentem i valorem tan poc les experiències en contextos educatius? El canvi de paradigma cultural sobre el mestre suposa un repte que demana el compromís de tots.  

Publicat a Catalunya Cristiana, núm. 1788, de 29 de desembre de 2013, p.12.