Preguntes per al 2014

Editorial núm. 87

Amb l’Agulla pràcticament a impremta, ens arriba la notícia que l’edifici del bloc de Salt ha estat desallotjat pels Mossos. No entrarem en l’anàlisi del cas, perquè l’article que obre aquesta edició ho fa molt encertadament, i amb coneixement de causa. Però desconcerta saber que més d’un centenar d’agents antidisturbis hagin desallotjat uns quants adults i infants que hi quedaven, que les forces de seguretat defensin amb tanta rotunditat els interessos dels bancs i no els dels ciutadans, i que el poder polític hagi creat el context legislatiu que faci possible que això passi dia rere dia, sense aturador. I de fet, ja està a punt la nova llei de seguretat ciutadana que no ens permetrà ni protestar. Emmanillats i emmordassats com ens voldrien, no saben que la desesperació acabarà fent possible l’impossible. Però fins a quin punt ens volen ofegar?

I som en un dia en què Catalunya bull entre l’eufòria i l’escepticisme, a les poques hores de l’arrencada del dia del gran debat del “sí-sí”, “sí-no” o el “no”. Tenim consulta confirmada el dia 9 de novembre i també pregunta, o doble pregunta. Mariano Rajoy surt a escena i assegura que la consulta no se celebrarà, i gosen parlar de “minoria rupturista”, sense, és clar, voler preguntar al poble, que és el que enteníem per democràcia. I posen la Constitució com a principi i fi de totes les coses, la mateixa que assegura que tenim dret a una vivenda i a un treball, la mateixa que ens hauria de garantir uns mínims decents per viure i expressar-nos en llibertat.

Qui sí que ens permet expressar-nos, i també és un fet històric, és el papa Francesc. La trobada mundial de bisbes del 2014 és una oportunitat històrica: ha estat el papa qui ha volgut obrir el treball previ del Sínode de la Família a tothom, no només a la jerarquia. I ho ha fet posant damunt la taula qüestions que fins ara eren fora de tot debat oficial a l’Església, mentre que són realitats quotidianes entre els creients i la majoria de parròquies. El mateix papa ens diu, a l’Evangelii Gaudium: «Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments.» Si hem esperat tant de temps algun senyal de canvi, ara hem de respondre-hi i no quedar-nos al marge de donar la nostra opinió, individualment o en grup, o de totes dues formes. El fet de poder-nos expressar ja és un gran avenç, un punt de llum, una esperança. Ara, cal fer-ho sense demora, el termini acaba el 15 de gener.