Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Tothom està d’acord a apel·lar el llegat de concòrdia de Nelson Mandela, però molts menys coincidirien a pagar el preu per aconseguir-la. La nostra història ho demostra. Tres apunts.

Primer, desactivar la dinàmica perversa de vencedors i vençuts. No és una tasca fàcil. Les guerres, els enfrontaments i els conflictes produeixen ferides, més profundes com més greus han estat. Fa uns dies vam entrar en el 2014, durant el qual recordarem especialment la derrota culminada tres-cents anys abans l’11 de Setembre. Una visita al Centre Cultural del Born ajuda a situar-se en aquesta època. La repressió va ser brutal. Actualment patim les conseqüències d’aquells fets. N’hi ha que se sorprenen que no s’hagi tancat el cicle o que les ferides no estiguin cicatritzades. Aquests mateixos són els que reclamen el retorn de Gibraltar, que va ser una de les contrapartides per obtenir la seva victòria. L’última guerra civil espanyola ha viscut una postguerra amb la mateixa dinàmica de vencedors i vençuts. Així no hi ha cicatriu possible.
 
Segon, treballar a favor de la reconciliació. La dinàmica anterior només és possible vèncer-la a través de la reconciliació i la concòrdia. La recent democràcia espanyola va apostar per un futur esperançador, però va obviar erròniament l’exercici de la memòria, sense el qual no hi ha reconciliació possible. Més encara, els nostàlgics, poc després que el poble votés una Constitució amb les seves llums i les seves ombres, van donar un cop per recuperar el passat. Els restauracionistes sempre han estat a l’aguait. Ara manen. Mandela va entendre que sense la reconciliació no hi havia futur ni convivència. La pel·lícula Invictus ho recorda. La revenja hauria estat el desastre. Girar la truita no resolia el problema. Es tractava de superar l’odi per l’amor i la convivència. Aquí estem a anys llum d’aquest plantejament.
 
Tercer, respecte profund per les diferències i les minories. Les conseqüències polítiques del misteri de la Trinitat il·luminen l’objectiu: la unitat en la diversitat. Sacrificar qualsevol d’aquests extrems condueix al desastre. S’imposa la unitat a costa de la diversitat, de manera que la independència d’una nació sense estat resulta una sortida que desitja salvaguardar la dignitat. Els arguments són molts. N’hi hauria prou de pensar en l’àmbit lingüístic per justificar aquesta decisió. Davant del silenci còmplice dels intel·lectuals espanyols, es fragmenta políticament la unitat de la llengua, se la menysprea, se n’impedeix a Brussel·les la projecció internacional i s’ataca la immersió lingüística. Els assaigs a València i les Balears són evidents. A la franja de l’Aragó, esperpèntics. No respecten ni els seus mateixos ciutadans.
 
Canviar tot això resulta gairebé impossible. Mandela apunta a l’últim recurs: «L’esperança és una arma poderosa, fins i tot quan no queda res més.»