Vés al contingut

Diumenge 2n després de Nadal. Cicle A
Barcelona, 5 de gener de 2014

Aquest pròleg de l’evangeli de sant Joan ens porta a afrontar el tema de Déu.
Vet aquí la gran qüestió.
Aquest text s’ha d’entendre a partir de l’afirmació final a on hi llegim:
“A déu ningú no l’ha vist mai.”
Dit d’una altra manera: Déu no està al nostre abast.
Per tant, els humans no el podem conèixer
– ni sabem com és
– ni sabem el que diem quan parlem d’Ell.

Si acceptem de veritat que Déu és el Gran Transcendent, per això mateix estem acceptant que Déu no pot entrar en les nostres experiències.
Les religions no han cessat d’explicar-nos
– qui és Déu
– i com és Déu.
Però tot aquest llenguatge no ens diu res de Déu, ni com és Déu, ni es refereix a Déu.
Són simples representacions que els humans ens fem del que pensem o desitgem que sigui Déu.

Aleshores, el problema de Déu ¿té o no té solució?
La solució que ens proposa aquest evangeli consisteix en dir-nos que Déu se’ns ha manifestat, se’ns ha donat a conèixer no per mitjà de sinó en Jesús.
Cada religió ha proposat la seva representació de Déu.
La que ha proposat el cristianisme és Jesús.
Per què?
Perquè Jesús és la revelació, la paraula de Déu feta humanitat visible i tangible.
Suposat això i acceptat això, a Jesús el trobem en tot el que és verdaderament humà.
No el trobem primordialment
– en el dogmes
– ni en els rituals de la religió, que són lletra escrita i morta.

Sí que el trobem en el conjunt de la vida, en tot el que és vida. I, a més, i sobretot, en el compromís personal de viure’l, de seguir els seus passos.
Això és el més profund que podem dir sobre Déu.
Déu no és lletra morta.
Déu és Paraula viva i exigència de compromís personal.
Mireu: els mots, les paraules per bé que sonin i per boniques que siguin, soles no valen res, i són palla mullada si no van autentificades i verificades pel compromís personal assumit per cadascú.
Què vol dir això?
Això vol dir i significa que aquest i només aquest –el compromís personal–, és el seu valor real i capaç de convèncer.

Què és el que realment interessa i necessitem?
Com podem fer visible Déu?
Com el podem fer entenedor?
Quina és la millor i convincent prova de què Déu existeix i actua?
No són pas els arguments dialèctics. Necessitem fets que de debò ens comprometin personalment, no paraules per boniques que siguin i per exemplars que puguin semblar.
Fets tangibles, no paraules buides.

Ho tenim ben entès això?
A veure, doncs, en què ho concretem i en què es nota.
Els fets, el compromís personal ben assumit, és l’únic llenguatge amb el que podem parlar de Déu d’una manera entenedora, palpable, tangible i convincent.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.