Any 2014: més enllà del desig, brolla l’esperança

Les loteries i la Grossa de Cap d’Any poden convertir una persona en milionària per atzar. No es confia en el resultat de l’esforç i de la feina. Tot rau en la sort del bombo. La publicitat incideix en el desig i manipula l’esperança autèntica que rau en el més profund del cor humà. L’estímul procedeix de l’exterior. Les imatges dels anuncis desperten la cobdícia. L’esperança va més enllà de les expectatives. De vegades, es vesteix de desitjos de poca volada que sembla que la satisfan, però que generen buit i frustració. Tota esperança que no sorgeixi de l’interior és una maniobra o ganyota. Quan toquin les dotze campanades i la gent engoleixi amb avidesa els dotze grans de raïm, quan el guarisme de l’any anunciï l’arribada d’un any nou i les copes de cava —que, en alguns casos, el boicot transformarà en cervesa— brindin per temps millors... tot quedarà en un sentiment difús. Mentrestant, l’esperança batega en una altra sintonia. Busca arrels d’eternitat. Les coses efímeres, la vanitat, els desitjos passatgers no en satisfan l’essència. Distreuen el protagonista, però no alimenten el seu sentit de la vida.

La pregunta fonamental apunta a l’esperança de fons. Connectar amb ella implica submergir-se en el propi cor, en el més profund de l’ésser, on resideix Déu. Més enllà de les idees i dels desitjos, on es perden les expectatives passatgeres i es guanya un horitzó d’eternitat. L’esperança requereix renúncia, buidament, espera. Un ja no es marca el calendari. Com li va passar a Pere, quan Jesús li va dir: «Quan eres jove, et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols» (Jn 21,18). Aprendre a viure aquesta dimensió és una altra cosa.

Hi ha succedanis de l’esperança. En una línia, rebaixant la seva càrrega de profunditat a simple espectativa o a desitjos banals. Tots els que beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set. En una altra línia, el pessimisme, el descoratjament, el derrotisme, l’abdicació anul·len qualsevol possibilitat d’esperança. No hi ha res a fer. Sorgeix la desesperança. L’infern de Dant.

La pregària dels salms situa el tema al seu lloc just: «Tu ets la meva esperança, Senyor; he confiat en tu des de petit» (Sl 71,5). L’esperança no elimina l’esforç i la feina. Els situa en la seva perspectiva adequada. Requereix humilitat i obertura al do. Cada persona porta dins seu un conquistador, per això s’expliquen tantes guerres al llarg de la història. La grandesa rau a obrir el propi ésser al do i compartir-lo amb els altres.